Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Vins de la Ribera del Duero o de la Terra Alta

agost 12th, 2013 · No Comments · Política catalana

Alguns indicadors parlen d’un increment de la demanda de vins catalans a Catalunya, que d’alguna manera es podria relacionar amb l’actual moviment sobiranista. En tot cas es tractaria d’increments molt reduïts, poc significatius econòmicament parlant i que no sé si pot compensar la davallada del consum d’aquest producte que es pugui produir arreu de l’Estat, que no pas a l’exterior. I és que en tema de boicots i de recolzaments patriòtics, em sembla que sempre hi hem sortit perdent.

És cert que els boicots, més o menys conscients, que ens poden venir d’Espanya, tampoc tenen una significació especial i tots els entesos asseguren que en tot cas tindria una durada molt limitada en el temps. Aquí, qualsevol proposta de boicot a productes espanyols tindria una ràpida contestació en contra per part de la majoria de les forces del catalanisme que sempre aposten per no emprendre cap procés contra ningú, sinó a favor de Catalunya. En el millor dels casos, es pot pensar en campanyes a favor del consum de productes propis, en positiu, i sabent que el resultat sol ser força escàs. No solament perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya no consideren com a factor decisiu ni l’origen autòcton del producte, ni la llengua del seu etiquetatge, ni el destí dels guanys d’aquesta venda en forma de llocs de treball, per exemple. Sinó, perquè es podria dir que, a grans trets, a Catalunya hi ha els nacionalistes espanyols que tenen molt clar que no volen consumir productes catalans i en fan una qüestió de militància; hi ha sectors que no és que no siguin prou conscients com per a recolzar els productes del país, sinó que pel sol fet de ser-ho ja els rebutgen com una manera de reivindicar que ells no són nacionalistes catalans; hi ha els qui no hi tindrien cap prejudici polític però que sí que tenen interioritzada la idea d’inferioritat dels nostres productes, i que allà on hi hagi un Rioja o un Ribera del Duero no hi pot competir un Penedès o un Terra Alta; i encara queden els qui sentint-se ben catalans i catalanistes volen fer gala de la seva objectivitat i tampoc fan cap esforç suplementari a favor dels productes de casa.

I és que, ben mirat, en aquest camp no estem encara ni en l’estadi de valorar i potenciar els nostres productes, sinó d’impedir els menyspreus i les agressions. Així s’entén una campanya empresa darrerament, i de forma força testimonial i educada, per a protestar contra aquells bars i restaurants que a Catalunya no tenen en les seves cartes vins del país. A fora, es podria pensar que no els tenen en compte per desconeixement o per manca de promoció, aquí no es pot atribuir sinó a una estricta militància política. Però, està clar, si algú, des de Catalunya, es manifesta militantment anticatalà es considera la cosa més normal del món, mentre que si un català pretén reivindicar els nostres productes, i en definitiva la nostra economia, es pot trobar que el titllin de radical catalanista que tot ho polititza.

Tags:

A propòsit de la Via Catalana

agost 11th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els catalans sembla que siguem especialistes en tirar-nos terra al damunt. Deu ser relativament fàcil fer d’enemic dels catalans: només cal deixar que s’esbatussin entre ells. Durant molt de temps, des de sectors ben diversos coincidíem en què calia acabar amb l’esmicolament i la política de capelletes en el món del sobiranisme, que aleshores pràcticament només defensaven grups d’esquerres. Ens calia unitat i un lideratge clar. Si es va aconseguir aquella multitudinària manifestació de l’11 de setembre i fer donar un tomb a la política catalana, va ser perquè s’havia trobat un punt de trobada i d’unitat d’acció: L’Assemblea Nacional Catalana.

Però no cal que els espanyols s’escarrassin gaire en posar entrebancs i intentar fer fracassar les seves accions, hi ha prou gent aquí disposada a fer-ho. I no em refereixo, naturalment, als grups espanyolistes tipus PP i C’s que tenen com a projecte polític l’aniquilació de la nació catalana com a tal, sinó a grups i persones que teòricament haurien de convergir en un mateix objectiu. És el cas d’alguns dirigents d’Unió que, dia sí dia també, no fan sinó qüestionar totes les passes i totes les accions que es fan, tant si provenen del mateix Govern de la Generalitat com si provenen de l’ANC. Són també els qui des de dins o des de la seva pròpia marginalitat voldrien que la mateixa ANC prengués un rumb heroicament suïcida, al marge i en contra de la voluntat majoritària expressada a les urnes, i per tant amb la il·lusa creença que ens en sortiríem sense comptar amb el suport i el lideratge polític dels partits que ens representen avui al Parlament. Només cal veure com en les xarxes socials determinats sectors més independentistes que ningú desqualifiquen pràcticament tothom, de manera que si tinguessin raó voldria dir que estaríem absolutament perduts. Hi ha també aquells a qui els sobrevé el pànic en trobar-se en un moviment unitari, perquè això implica  treballar de costat amb grups i persones amb les quals hi pot haver notables diferències ideològiques o estratègiques, i aleshores han de posar el seu contrapunt i el seu fet diferencial, sabent que això ens debilita com a majoria de país. N’hi ha que no es resignen a no tenir el seu protagonisme particular, que no accepten el lideratge que ha assumit l’ANC, però no pas per discrepàncies de fons ni d’objectius sinó purament de disputa del petit poder que avui representa l’ANC.

I això no vol dir, naturalment, que no es pugui discrepar ni criticar les accions que no ens semblin adequades, vinguin d’allà on vinguin. Però sí, en aquests moments tan decisius per al futur del país, tenir un mínim de responsabilitat i fins i tot de generositat per posar tots els nostres esforços en el gran projecte de país, i no perdre’ns en batalletes residuals. No vol pas dir que haguem d’estar d’acord amb totes les iniciatives que es prenen, però si entendre que ara no és moment de qüestionar lideratges ni de grups ni de persones.

Els nostres enemics, si ensopeguen en una acció no els passa absolutament res i en poden emprendre una altra; nosaltres, a la més mínima ensopegada, ho podem engegar tot en orris. La Via Catalana és la gran proposta que tenim al davant, i que si surt bé ens refermarà en el camí emprès, però que si sortís malament els enemics s’hi abocarien com feres i seria difícil aixecar el cap. Per això, em sembla incomprensible que, des de sectors també independentistes, es menystingui l’acció i es proposin mobilitzacions alternatives que dispersen els nostres esforços i poden diluir-ne l’èxit; per no obtenir res a canvi, és clar.

Tags:

En el joc i en la dissort sempre guanya el mateix

agost 10th, 2013 · No Comments · Política catalana

La Generalitat anuncia que per Cap d’Any hi haurà una nova loteria a Catalunya, La Grossa. Es tractaria de fer un sorteig a l’estil del que fa l’Estat per Nadal; tot i que segurament els números de la sort no els cantaran ni els nens del Caputxins de Sarrià ni els de l’Escola Thau. I si l’experiència va bé, aquesta mena de sorteig extraordinari es podria repetir en altres ocasions assenyalades com Sant Jordi o l’11 de setembre. La intenció, segons Jordi Turull és que “La Loteria Catalana sigui un plus econòmic que fins ara es queda a Madrid”.

Es pot ser més o menys escèptic davant d’aquest tipus d’iniciatives per a captar recursos per a les arques públiques. Tot i que a l’inici els diferents sortejos organitzats per la Generalitat van tenir molt bona acollida, després s’han mantingut amb uns resultats discrets, però tampoc per a menystenir. Evidentment, els qui fan de la política l’art de l’engany i la mentida permanent ja han posat el crit al cel dient que aquesta no és la manera de resoldre el problema del finançament de Catalunya, cosa que no ha dit ningú; és evident que en el millor dels casos pot ser una petita font més d’ingressos, i prou. Però això no vol dir que no valgui la pena de provar-ho. Ja se sap que els qui aposten pel joc ho fan no pas atrets pel destí que dóna l’Administració als beneficis obtinguts, sinó per l’esperança, per llunyana que sigui, de treure’n ells un bon pessic. I caldrà veure com es publicita aquesta Grossa catalana perquè es faci atractiva; probablement, caldrà intentar atraure els jugadors habituals perquè en lloc de jugar amb les Loteries de l’Estat ho facin amb les de casa, o potser també donar-li un cert aire de bons patriòtics per a contribuir a les malmeses arques de la Generalitat.

En qualsevol cas, com sempre, aquí ja hi ha un guanyador d’entrada: l’Estat espanyol. Sense necessitat de fer res, només amb el cobrament dels impostos que generarà aquesta loteria, l’Estat ja pot recaptar gairebé la meitat del que pugui recaptar la Generalitat. És l’avantatge de tenir el poder, de tenir la mamella i de tenir la clau. De qualsevol activitat que es faci, fins i tot d’aquelles que aparentment podrien representar-li una competència, l’Estat en treu rendiment, perquè disposa del dogal per estrènyer quan li convé. Va ser el cas dels aigüats de la Vall d’Aran, que les obres de reparació urgent que hi va haver de fer la Generalitat li va suposar per a l’Estat un benefici d’uns 900 mil euros en forma de recaptació de l’IVA corresponent.

 

Tags:

No un, sinó tres pressupostos

agost 9th, 2013 · No Comments · Política catalana

L’oposició al Govern de la Generalitat ha estat unànime a l’hora de valorar com un frau la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. En alguns moments, servint-se de la més pura demagògia han arribat a dir ximpleries presentant aquesta situació com la d’un país sense pressupost; de pressupost, nou o prorrogat, n’hi ha sempre. Els més cínics, els populars, els responsables de què Catalunya no tingui el finançament que li correspon, que no rebi de l’Estat els diners que li deu, i en definitiva que els diners dels catalans es quedin a Madrid, han arribat a dir que la Generalitat no presenta els pressupostos del 2013 per pura incapacitat. Altres, sabent que això és impossible sense declarar prèviament la independència, proposaven simplement fer un pressupost al marge dels límits que imposa l’Estat, com si no sabessin que avui per avui és l’Estat el qui té els nostres diners i el qui té l’aixeta per negar-nos-els.

La veritat és que no tinc massa clar si la pròrroga dels pressupostos era l’opció correcta o no. Sempre he pensat, i he escrit en alguna altra ocasió, que la Generalitat hauria de fer més d’un pressupost. Hauria de fer un pressupost detallat i real del que certament es podria fer si els impostos dels catalans es quedessin a Catalunya, és a dir si tinguéssim una hisenda pròpia i un Estat propi; no serien els pressupostos a aplicar, de moment, però sí que la gent hauria de veure com podrien anar les coses si no depenguéssim i no fóssim espoliats per l’Estat espanyol. Es podria fer un segon pressupost a partir del vigent sistema de finançament de Catalunya, però incloent-hi les partides d’inversió que preveu l’Estatut i els deutes pendents de l’Estat envers Catalunya; aleshores hauria de ser l’Estat el qui qualifiqués el seu propi deute com a deute escombraria, incobrable, i com a mínim també quedaria clar que tampoc caldrien tantes retallades, malgrat la crisi, si l’Estat complís amb la legislació vigent i amb els seus compromisos. I ja seria menys transcendent que la Generalitat acabés fent un tercer pressupost en base al que ens deixa l’Estat, i que tots sabem que és el que s’haurà d’aplicar mentre no fem el pas definitiu cap a la independència; i que sigui un nou pressupost fet en aquestes pèssimes condicions o que es prorroguin els de l’any passat, penso que té una importància relativa.

Em sembla, doncs, com a mínim exagerada la irritació que han aparentat els grups de l’oposició per la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. Alguns diuen que això és un frau a la democràcia perquè aquests pressupostos no es podran debatre al Parlament, cosa que no és del tot certa perquè aquests pressupostos sí que van ser debatuts el 2012 i sí que hi haurà una sessió parlamentària per a presentar i debatre políticament la pròrroga. En realitat, no és que cap grup de l’oposició tingui cap interès en què la Generalitat disposi d’uns nous pressupostos, sabent les limitacions que hauran de tenir, sinó que l’objectiu és simplement poder tenir el Govern a la tribuna del Parlament per a esbroncar-lo. Una aspiració ben legítima, però que en tot cas té ben poc a veure amb els escarafalls i el dramatisme amb què han presentat la pròrroga d’aquests  pressupostos del 2013.

Tags:

La Banca, sistèmica? I un rave!

agost 8th, 2013 · No Comments · Economia

Els ajuts públics que ha tingut la banca en els darrers anys han estat escandalosos. No només per les quantitats astronòmiques (més de 200.000 milions, un 21% del PIB espanyol), sinó perquè aquestes quantitats són molt superiors al que hauríem necessitat per a emprendre la sortida de la crisi; i encara amb l’agreujant que s’han hagut de donar aquestes ajudes pels errors i la incompetència de molts dels seus directius, als quals, lluny d’exigir-los responsabilitats s’ha premiat amb sucoses primes i jubilacions daurades.

Aquesta escandalosa política econòmica ha suposat treure aquests diners per a la banca dels sous dels funcionaris, de les pensions, de les prestacions socials i en general dels serveis públics, i retardar la sortida de la crisi. I a part de considerar que els polítics que ho han aprovat bé deuen esperar-ne alguna recompensa personal, les raons oficials que se’ns donen és que el sistema no es podia permetre el luxe de deixar caure la banca. Una falsedat posada en evidencia, per exemple, per Islàndia. Amb tot, si salvar la banca havia de representar un cost tan elevat, el lògic hauria estat que l’Estat n’assumís la titularitat però per a posar-la al servei de l’economia real del país, i no per a sanejar-la i per a retornar-la al sector privat. Tot i que els polítics afirmen una i altra vegada la importància del sector financer per a l’economia del país, són els mateixos banquers els qui diuen que no estan disposats a apostar per la recuperació econòmica mentre es mantingui la crisi. I per tant, quan el BCE els ofereix liquiditat en forma de préstecs a interessos gairebé residuals, ells, en lloc d’emprar aquests diners per a afavorir el crèdit a les empreses i a les famílies, opten per tornar-los a ingressar al mateix BCE que els dóna un interés una mica més alt pels mateixos diners que els havia prestat; o bé opten per adquirir deute públic. Una estafa en tota regla.

Ho afirmava un representant de la banca espanyola: el crèdit no començarà a fluir fins més enllà del 2014, o dit, d’una altra manera, fins que hi torni a haver un creixement de l’economia. És ara, o ja fa uns quants anys, que l’economia del país hauria necessitat aquest crèdit. Quan l’economia torni a créixer, que de moment va per llarg, llavors se sumaran al carro perquè hi veuran la possibilitat d’aconseguir més beneficis que retenint-lo com fins ara. Algú dirà que és la llibertat de l’empresa privada d’arriscar només quan i allà on a ella li convé; d’acord, però aleshores estan del tot injustificades les ajudes públiques, que hem pagat tots els ciutadans, i que es continuï considerant la banca com un element clau, sistèmic en diuen, per al país. La banca no és sistèmica perquè sigui vital per al sistema, sinó perquè viu a costa del sistema.

Tags:

Al Constitucional encara riuen

agost 7th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

L’Estatut, el migrat text que ens van deixar després de la retallada del Constitucional, deixa ben clar que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de Règim local, en pràcticament tots els àmbits. Això no és motiu, ni ho ha estat mai, perquè el Govern espanyol legisli sobre aquesta qüestió i, obviant la Llei, pretengui aplicar la seva a Catalunya. És i ha estat una pràctica habitual per part d’uns Governs que menyspreen la legislació i el marc legal quan consideren que no els és favorable.

Amb una lògica que l’experiència ens hauria de dir que ja no és tan lògica el Govern de la Generalitat va advertir de seguida que a Catalunya, d’acord amb el seu Estatut, seria vigent la llei emanada del seu Parlament. Només que algú sàpiga llegir, sense necessitat d’entendre massa en temes jurídics, podria trobar del tot normal el posicionament de la Generalitat, perquè l’empara la llei. I aquí és on ens equivoquem. Les lleis, per si soles, no ens emparen; és el poder el qui té la capacitat d’interpretar i d’aplicar les lleis al seu arbitri. I aleshores algú podria dir que en un sistema democràtic el poder judicial és independent i, per tant, empara per igual a tothom. Això, explicat com a teoria o com a broma, pot sonar més o menys bé, però té ben poc a veure amb la realitat i molt menys amb la nostra realitat. El Govern espanyol ha menystingut i vulnerat sempre totes les lleis que li ha convingut, i no existeix cap poder judicial que li ho pugui impedir. I molts menys ho farà un Tribunal Constitucional que, ja per definició, queda al marge del Poder Judicial i està plenament supeditat al poder polític. Per això, davant la pretensió del Govern de la Generalitat d’aplicar l’Estatut vigent en matèria de Règim local, el Govern espanyol ja ha respost amenaçant que no concedirà els ajuts del Fons de liquiditat ni del Pla de proveïdors si no s’atenen les normes estatals. Totes les bandes mafioses recorren al xantatge quan la llei no els és favorable.

El Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà la Llei estatal perquè, evidentment, envaeix les competències de la Generalitat. Al Govern espanyol li és absolutament igual, perquè sap que té la paella pel mànec, és a dir el poder, i l’exercirà al seu arbitri. I al Tribunal Constitucional encara riuen. Què hi té a veure, deuen pensar, que l’Estatut reconegui a la Generalitat competències exclusives en matèria de Règim local per no donar la raó al Govern espanyol que ho obvia. La seva no és, ni ha estat mai, una funció jurídica sinó estrictament política, i de partit. I sabran exercir-la com cal, primer ajornant el tema sine die per garantir que el Govern espanyol pugui imposar la seva llei, i després, quan políticament convingui emetran una sentència segons l’oportunitat del moment. A no ser que tinguem prou seny com per marxar abans, és clar.

Tags:

L’odi com a punt neutral de partida

agost 6th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Que el President del Tribunal Constitucional tingui un passat d’extrema dreta, que hagi militat fins fa ben poc al Partit Popular i que hagi escrit reiteradament el seu menyspreu envers els catalans i el seu posicionament d’hostilitat política pel que fa a les aspiracions catalanes, no sembla que sigui motiu per haver de dimitir. Una altra cosa seria que qualsevol membre del mateix Constitucional, com li va passar a Pablo Pérez Tremp, hagués mostrat en alguna ocasió certes simpaties per Catalunya; aleshores, seria recusat i fulminantment apartat de les seves funcions.

És el que li va passar també al Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, que va ser forçat a dimitir pel sol fet d’haver mostrat la seva comprensió pel desig dels catalans de ser consultats sobre el seu futur. El problema no és en cap cas el fet de posicionar-se políticament, sinó el fet de fer-ho per una determinada opció i no per una altra. El cas d’aquella professora que va haver de deixar una Universitat nordamericana per haver manifestat el seu suport a la consulta sobiranista, no és únic ni aïllat; qualsevol pot expressar la seva opinió política, sempre que sigui contrària al nacionalisme català. Però és més, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, en la presa de possessió del que havia de substituir Rodríguez Sol, va fer un clar al·legat al nou Fiscal Superior de Catalunya perquè prengués partit per una determinada opció política, i per una determinada i partidista interpretació del marc legal i de la Constitució. No cal dir que, en el cas dels esportistes el problema no és mai el fet de mostrar una bandera, públicament o a la xarxa, sinó el fet que aquesta sigui una bandera reivindicativa de les llibertats de Catalunya.

Quelcom de semblant passa amb els mitjans de comunicació públics. Es considera absolutament normal que s’entrevisti polítics espanyolistes i es facin reportatges en clau espanyola, sovint percentualment molt per sobre del que els correspondria per la representativitat parlamentària; però tan bon punt algú fa el mateix però de cara al món sobiranista, aleshores plouen les crítiques de partidisme. I és que, en general, a Espanya, com si el nacionalisme espanyol no fos un posicionament partidista, es considera com a punt de partida neutral l’odi envers Catalunya i la negació dels seus drets nacionals.

Tags:

Situar Espanya Àfrica enllà

agost 5th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

De tant en tant, les institucions europees i internacionals no s’estan d’elogiar els passos fets en matèria econòmica pel Govern espanyol; però tot seguit hi afegeixen unes males perspectives de futur, i com a conseqüència veuen la necessitat d’aprofundir en les reformes encetades. El Govern espanyol, està clar, es queda amb els elogis com una prova més de l’encert de les seves accions, però també tot seguit s’ha d’afanyar a dir que els mals auguris no es compliran, perquè ells tenen unes previsions molt més optimistes. I com aquells brots verds del Zapatero, aquestes previsions optimistes cada vegada s’ajornen en el més enllà.

Ara ha estat l’FMI qui ha donat la seva recepta: abaixar el sou dels treballadors un 10%. Com a mínim cal qualificar la mesura d’insòlita, no només perquè és una mesura que aniria en la línia contrària a totes les recomanacions serioses per a sortir de la crisi basades en incentivar el consum, sinó perquè és d’un simplisme esfereïdor venint de la institució que ve. Abans de la crisi, quan l’atur rondava entorn del 10%, hi havia més d’un agosarat que feia propostes igualment simplistes: si hi havia un 10% d’aturats, només calia que tothom treballés i cobrés un 10% menys per assolir la plena ocupació. Naturalment, els economistes ortodoxos deien que això era una bajanada; en tot cas, una bajanada no pas superior a la que han proposat ara des del FMI. O potser no; tot depèn de quin sigui l’objectiu. Fins i tot el Partit Popular, tot i seguir habitualment les consignes suïcides que ens han portat fins aquí, ho veu excessiu; però potser no tant pel fet en sí, ja que d’alguna manera ells ja impulsen constantment i propicien rebaixes de sous amb les seves reformes, el que ells anomenen contenció salarial i millora de la competitivitat, com pel fet que es posi massa de manifest l’objectiu que persegueix tot plegat.

No és que la gent de l’FMI s’hagi tornat boja; als Estats Units per exemple proposen, i sembla que els està sortint força millor, l’opció radicalment oposada. És que la proposta de l’FMI no té res a veure amb una proposta formulada per economistes per a fer sortir el país de la crisi, sinó més aviat amb una proposta política per a ressituar Espanya en el mapa. Totes les mesures empreses fins ara, ens porten a col·locar Espanya al Tercer Món; un país on les grans empreses hi tinguin totes les facilitats del món, inclosa la mà d’obra barata, i el consum intern, és a dir el benestar de la gent, esdevé irrellevant. És des d’aquesta perspectiva i amb aquest objectiu que la proposta de l’FMI és coherent, amb l’únic inconvenient que posa massa en evidència on ens porten les mesures econòmiques del Govern espanyol. Una raó més per a voler-ne fugir el més aviat possible.

Tags:

Toca prémer l’accelerador

agost 4th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular segueix el seu camí, inalterable. Alguns diuen que van reaccionar tard davant del gir que va prendre la política catalana d’ençà de la tardor passada. No s’arribaven a creure’s que aquell moviment independentista que sempre havia estat minoritari o testimonial, es consolidés com una força dominant i hegemònica a Catalunya. Potser pensaven que era una maniobra tàctica per a forçar una negociació del pacte fiscal, que també podia acabar amb una altra mena d’acord de finançament que no representés ni un mal pedaç. Quan se’n van adonar ja no eren a temps de desactivar-ho.

Però també aquí probablement vam errar el càlcul. Hom imaginava, i fins i tot temia, que davant del nou caire de la reivindicació sobiranista el Govern de Madrid maniobraria amb bones paraules i falses promeses per a calmar els ànims i guanyar temps. Però han seguit tota una altra via: han forçat la maquinària per deixar ben clar que la guerra és oberta i que no s’hi valen les mitges tintes. El seu objectiu és aniquilar-nos com a país. I per aconseguir-ho s’han proposat escanyar les finances de la Generalitat i arruïnar la nostra economia, sabent fins i tot que això també perjudica el conjunt de l’Estat. Fa temps que no legislen per a l’Estat sinó contra Catalunya.

La situació, doncs, esdevé difícil de sostenir, i ho veurem ara amb els pressupostos del 2013 i del 2014. Iniciativa per Catalunya, per exemple, proposa a la Generalitat que es planti i que no compleixi amb l’objectiu de dèficit fixat per l’Estat. És una possibilitat, certament, però seria inviable si no hi hagués paral·lelament una acceleració del procés cap a l’Estat propi. Mentre estiguem dins de l’Estat espanyol, un incompliment del sostre de dèficit imposat, i més si es planteja com a desafiament al Govern espanyol, equivaldria a duríssimes sanciones i retallades del diner que ens correspon, i que és nostre, però que de moment administra l’Estat. La proposta d’Iniciativa equival, si no es pretén el suïcidi, a una Declaració Unilateral d’Independència; i no sé si el mateix partit que ho proposa hi estaria massa d’acord.

El cert és que estem arribant al final del carreró. Com en les curses de Fòrmula 1, estem arribant al final de la recta i caldrà veure qui es col·loca al capdavant; Catalunya i Espanya mantenen l’accelerador posat, conscients que el primer que afluixi haurà perdut la batalla. El pacte entre CiU i ERC preveia un procés ordenat i rigorós, on s’esgotaven tots els terminis i tots els passos; no seria bo, i potser és el que busca el PP, forçar una sortida de to precipitada i de qualsevol manera que podria portar-nos al fracàs, però tampoc podrem aguantar gaire més així.

I si ja sabem que en el moment del trencament definitiu hi haurà incerteses i dificultats de tota mena, tant se val passar-ho d’una vegada abans que continuar amb el que sembla una agonia que ens pot deixar sense forces suficients per a executar el pla establert.

Tags:

Qui es burla de la religió?

agost 3rd, 2013 · No Comments · Reflexions

La violència, els crims, les guerres, són sempre execrables, per més que algú pretengui maquillar-ho amb motivacions religioses. I les religions,  com a mínim les que tenim més a prop, el cristianisme i l’islamisme, tenen en aquest camp un tristíssim palmarès al llarg de la seva història. Aquella mateixa jerarquia catòlica que simulava escandalitzar-se per determinats comportaments que formen part de la llibertat individual, era capaç de portar sota pal·li un dels personatges més sinistres i sanguinaris de la història d’Espanya, i recolzava o justificava tots els seus crims. Manipulava al seu arbitri i d’acord amb els seus interessos les sagrades escriptures i la doctrina que podia deduir-se’n.

Els importava un rave l’esperit del que deia l’Evangeli i es burlaven fins a l’escarni del que podien ser unes ensenyances de caràcter humanístic, perfectament vàlides per a qualsevol persona al marge de les seves creences. Aquesta jerarquia s’ha fabricat un cos teòric que no té massa res a veure amb els principis evangèlics, que han manipulat i pervertit sense cap mena d’escrúpol. I algú dirà que no tothom és així, que n’hi ha que hi creu de bona fe i que estan fent una tasca ben remarcable al servei dels més desafavorits. I deu ser cert. Però costa de veure-hi, en aquests, una actitud de defensa d’uns principis ètics i morals que l’Església ha negligit i continua negligint sense cap mena de pudor. I el mateix podem dir de molts sectors islamistes. A sant de què, amb l’Alcorà a la mà es justifiquen les accions terroristes, la negació dels drets de les dones a la cultura, a l’educació i en definitiva a la llibertat com a persones, o s’impulsen lluites fratricides entre xiïtes i sunnites massacrant de la manera més perversa la població civil, indefensa. De la mateixa manera que la jerarquia catòlica, que dóna suport majoritàriament a les esferes del poder, pren com a coartada els temes relacionats amb la sexualitat, també en món de l’Islam hi ha qui recorre a l’Alcorà per a justificar les seves atrocitats. D’una banda no és cert que de l’Alcorà se n’hagi d’extreure la legitimació de la violència ni de la discriminació de la dona, i de l’altra la lectura esbiaixada que en fan molts líders religiosos, sense tenir en compte el context de l’època en que fou escrit, representa una ignorància supina i una mala fe desmesurada.

I tornarem a dir que no tothom cau en l’extremisme criminal, que no tothom exerceix de farsant per a treure de l’Alcorà les lliçons que li interessa o per interpretar-lo sense cap mena de rigor històric. És cert. Però també ho és que no veiem líders islamistes, ni masses de creients que es rebel·lin contra tanta infàmia, i contra tant d’ultratge a la religió islàmica. S’escandalitzen, això sí, per una broma que pot ser de mal gust o per qualsevol altra fotesa, però no contra els qui interessadament tergiversen i manipulen les seves sagrades escriptures, el que constituix la pijor i més perniciosa burla. En el millor dels casos, com feia aquí l’Església Catòlica davant de moviments violents que s’emparaven amb el nom de Déu, s’opta pel silenci o per la discrepància en veu baixa.

Tags: