No sé si va sorprendre a gaire gent que Joaquim Nadal acceptés presidir el Pacte de Girona pel Dret a Decidir, i que fos presentat públicament per l’Alcalde de Girona, el convergent Carles Puigdemont. Als qui coneixen Joaquim Nadal, segur que no; de la mateixa manera que no ens sorprèn veure molts altres militants socialistes pronunciar-se per quelcom tan elemental com el dret a la llibertat i el dret a decidir sobre el seu futur. I això no és nou: el dret a l’autodeterminació havia figurat en els plantejaments dels socialistes catalans, i fins i tot era reconegut en el PSOE, quan es considerava que era una simple formulació teòrica.
Està clar que es pot adduir que Joaquim Nadal pren ara aquesta posicionament personal, quan no l’havia pres quan tenia moltes més responsabilitats dins del PSC. Seria un cas semblant al paper de Jordi Pujol, o al de tants altres polítics que en el seu moment no van gosar fer el pas, i ara el poden fer en part perquè la situació del país ha canviat i en part perquè no s’hi juguen el futur de la seva carrera política. En qualsevol cas, el cert és que de la mateixa manera que al sí de CiU hi ha gent que no veu massa clara la proposta sobiranista, també al sí del PSC n’hi ha que, en contra de la tesi oficial del partit, serien ferms partidaris d’exercir el dret a decidir i d’optar per la independència. En molts casos, no és tant el dubte sobre l’ideal d’una Catalunya lliure com el dubte sobre la viabilitat d’aconseguir-ho. I aquesta és la realitat del país: enfront d’una majoria relativament justa plenament decidida a emprendre el camí de la llibertat, hi ha una minoria també del tot decidida a impedir-ho i disposada a col·laborar amb l’enemic en el que calgui; però, entremig, hi ha un sector important de la població catalana que oscil·laria entre l’independentisme si cregués que és possible i una mena de sobiranisme que no tindria inconvenient en quedar-se a Espanya si hi hagués un tracte més suportable, però que tampoc posaria impediments si una majoria optés per la secessió. I aquest és el sector sobre el qual cal esmerçar tots els nostres esforços.
És el que faria qualsevol agència de publicitat: estudiar el mercat potencial cap on es vol adreçar el producte i enfocar la campanya publicitària específicament per a captar aquell sector. Això és el que crec que amb una bona visió de país ha fet l’alcalde de Girona atraient per a la causa sobiranista una persona del relleu de Joaquim Nadal; com és el que va fer Artur Mas quan va incorporar al seu Govern Ferran Mascarell. Però és exactament el contrari del que fan, de forma gairebé suïcida i sovint irresponsable, grups pretesament radicals i gent molt assídua a les xarxes socials, amb l’excusa d’un suposat purisme independentista, que pretenen arraconar cap a l’espanyolisme aquests mateixos sectors, com si fossin els enemics, i fins i tot arriben a desqualificar els grups sobiranistes majoritaris que, avui per avui, són els que estan portant a terme el procés cap a la independència.
