Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Privatitzar abans que traspassar l’aeroport del Prat

juliol 21st, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Com era de preveure, el Govern espanyol continua negant-se a parlar del traspàs dels aeroports; i no ja de l’aeroport del Prat, sinó dels aeroports secundaris de Girona i Reus. El fet que l’Estatut estableixi que aquests han de ser traspassata a la Generalitatno és cap obstacle perquè el Govern espanyol s’hi oposi de totes totes. Com sempre, la visió del nacionalisme espanyol és que tot ha d’estar centralitzat, que no es pot trencar la unitat d’acció de les diferents institucions, organismes i serveis de l’Estat. I aquí hi acostumen a tenir també la complicitat dels sindicats espanyols.

 

Amb tot, la solidesa argumental dels nacionalistes espanyols és més que dubtosa. El mateix argument que els servia fins ara per a negar el traspàs de l’aeroport del Prat ala Generalitat, desapareix de cop i volta quan es tracta de privatitzar-lo. Curiós aquest concepte dels anomenats socialistes que quan els convé fan veure que s’escandalitzen per la privatització o concertació d’algun servei, i en canvi no tenen cap mena de dubte a l’hora de privatitzar la gestió del Prat abans que traspassar-la ala Generalitat.¿Us imagineu que haurien dit els socialistes catalans si Madrid hagués traspassat la gestió del Prat, ila Generalitathagués optat per privatitzar-la?   Però, no. Els socialistes catalans no diuen res si es tracta de privatitzar-lo abans que traspassar-ho a una altra administració, la catalana, que ells consideren aliena. I tota aquella argumentació de la unitat d’acció, de la imprescindible coordinació al si de l’Estat, deixa de tenir cap mena de valor quan es traspassa a mans privades. Això només és comprensible tenint en compte que ells entenen l’Estat com una eina per a passar els recursos de la ciutadania als poders econòmics reals; amb el traspàs, això no quedava garantit, perquè ala Generalitattambé se li podia ocórrer voler afavorir més els poders econòmics locals que els espanyols; però, en canvi, amb la privatització consideren que està garantit del tot.

 

Aquestes privatitzacions han de generar uns gens menyspreables recursos econòmics per a les arques públiques. I el Govern dela Generalitat, que es mira tot el procés com a simple espectador, ja ha aixecat el dit demanant, si no és demanar massa, que una petita part, com si es tractés d’una comissió, pugui revertir a les arques dela Generalitat. Totplegat sembla una broma, o més aviat una estafa: el Govern espanyol es vendrà no l’edifici ni les instal·lacions que ha construït amb els nostres diners, sinó la gestió d’una empresa com és l’aeroport que fonamenta la seva viabilitat i el seu negoci en la pròpia ubicació i en les necessitats del país, i ja dóna per suposat que això no té res a veure amb els catalans, o que els catalans no tenim res a veure amb l’Estat. Només per a pagar, és clar.

 

Tags:

De l’adhesiu a la placa; de la resistència a l’exercici del poder

juliol 20th, 2011 · No Comments · Política catalana

De tant en tant, apareixen polèmiques recurrents sobre símbols, que tan aviat poden ser considerats una autèntica ximpleria com un indicador del projecte nacional que hi ha al darrera. I potser no és ni una cosa ni l’altra. El portaveu del Govern, Francesc Homs,  deixava anar que els catalans hauríem posar-nos l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe, tot considerant que és perfectament legal i que no hem de tenir por de sancions. I ja l’ha respost l’Uriel Bertran, des de Solidaritat, instant-lo a què sigui el Govern el qui faci el primer pas posant l’adhesiu als cotxes oficials.

 

Que sigui legal o no posar un adhesiu sobrela Ede la matrícula, suposo que és discutible. En qualsevol cas, és de sobres conegut que hi ha hagut conductors que hi han tingut problemes, i no només per part de la policia espanyola, sinó també per part de la catalana. I bé, podem demanar, una vegada més, a la ciutadania que faci un acte d’heroïcitat per a defensar la pròpia identitat, tot arriscant-se a haver de pagar una multa. I ja està bé; tots ho hem fet en algun moment. Ho fèiem en les èpoques difícils del franquisme arriscant molt més que una simple multa, i ho hem continuat fent després com un doble peatge de catalanitat per a defensar allò que les nostres institucions no són capaces de defensar. Devia ser cap als anys setanta, a les acaballes del franquisme, que jo mateix vaig fer una primera edició d’uns adhesius per al cotxe amb la forma ovalada per a indicar la nacionalitat catalana, amb una C, amb la forma CAT, o amb Països Catalans. Era una forma de resistencialisme, tant l’edició com la seva venda i distribució, perquè no disposàvem de cap institució pròpia i democràtica que ens representés. Eren altres temps. Després, Òmnium Cultural també va fer la seva campanya a favor del CAT, quan des del Govern espanyol ens van imposar el nou model de plaques de matrícula; era una campanya de conscienciació que havia de fer el seu efecte mediàtic, però que evidentment no podia competir amb les plaques oficials.

 

Podem entendre, i hem de valorar positivament, que des d’alguna entitat se’ns facin propostes més o menys testimonials per a reivindicar els nostres drets i deixar clara la nostra identitat. La proposta d’adhesius per a les matrícules és pròpia d’una entitat cívica o d’una colla de patriotes ben intencionats, però no pot ser de cap de les maneres una proposta de la màxima institució de Catalunya. Si de veritat el senyor Francesc Homs i el seu Govern s’ho creuen, no cal que aconsellin a la gent a posar-se adhesius al cotxe, sinó que legislin i executin una acció de Govern que doni per fet que les matrícules dels catalans ens identificaran pel que som i no pel que ens imposen. Més que una falta de visió institucional, el que hi ha és una manca de voluntat d’assumir el poder que es té per a tirar endavant els projectes de país. Perquè, si des del Govern no es veuen amb cor de prendre la iniciativa en un aspecte tan insignificant com les plaques de les matrícules, ja podem imaginar la seva valentia a l’hora de proposar, per exemple, una objecció fiscal o de convocar una consulta popular encara que no tingui el vist-i-plau dels Govern espanyol.

Tags:

Ni un minut més de glòria per a Carles Bonet

juliol 19th, 2011 · No Comments · ERC

No fa gaire dies que demanava a Carles Bonet, des d’aquest bloc, que retirés la seva candidatura sense saber si ell tenia prou suports per tirar-la endavant. I li ho demanava pel bé del partit, perquè la seva opció ala Presidènciad’ERC, tan legítima com la de l’Oriol Junqueras, reobria el debat entre les diferents famílies o tendències al sí del partit. I els mitjans de comunicació es feien ressò, sobretot, dels líders i sectors que donaven suport a un o altre candidat, i fins a quin punt cada candidatura recollia elements dels diversos sectors del partit. Si volem sortir de l’atzucac cal que fugim d’aquesta mena de lluites fratricides; el que no vol dir que cadascú no pugui continuar defensant les seves idees i fer les crítiques que cregui oportú.

 

Però, bé. Al final, ha resultat que Carles Bonet no ha obtingut suficients avals per a presentar la seva candidatura; i enlloc d’una retirada a temps, com va fer Ridao, ha hagut d’esperar a comprovar l’escàs suport de la militància a les seves propostes. És absurd que es queixés del que li costava obtenir els avals adduint a possibles pressions de la direcció, com si no hi tingués res a veure el fet que ell defensés sense embuts reiterar i aprofundir en els errors que ens han portat fins aquí. Molts militants i sobretot molts electors no van entendre aquell segon tripartit, que defensaven tant els Puicercós-Ridao, com els Carod-Benach-Bonet, i en general el conjunt de la direcció del partit. Però Bonet, no solament no sembla reconèixer aquest error, ara ja reconegut per la majoria, sinó que insistia en la seva proposta d’un nou acostament als socialistes. I amb aquest plantejament, és clar, no ha aconseguit trobar prou militants disposats a donar-li suport. És cert que a part dels qui li han negat per la seva reincidència en la deriva pro socialista (que, tractant-se del PSC-PSOE, no té res a veure amb una tendència més o menys esquerranosa) també n’hi deu haver que han volgut fer-li veure que ara no convé a ERC entrar en un nou cicle de tendències i sectors; l’Oriol Junqueras pot acabar de convèncer més o menys, i per alguns pot continuar essent una incògnita la seva capacitat de redreçar el partit tenint en compte que al seu entorn hi haurà els hereus de la vella guàrdia pretoriana, però en qualsevol cas és una persona que inspira una certa confiança general o, si ho voleu, és la persona que inspira menys malfiances.

 

Recordo que en el darrer Congrés d’ERC, en el qual vaig presentar tot un seguit d’esmenes perquè ja es veia que teníem la nau a la deriva i els capitans sense saber-ho, ell va ser un dels encarregats, en nom de la direcció, de negociar la retirada o reformulació d’algunes d’aquelles esmenes. I quan, en algun cas, em vaig mantenir ferm en la decisió de defensar-les al Ple del Congrés, em va etzibar amb un to de menyspreu imperdonable: “el que tu vols és un minut de glòria”. Ja s’ha vist que hi havia raons més que sobrades per a presentar aquelles i moltes altres esmenes, encara que ja sabia que la direcció tancaria files per evitar que prosperessin. Però Carles Bonet no tindrà cap més minut de glòria per reincidir en els errors sobre els quals jo alertava.

Tags:

Quan les utopies ja no són d’il•lusos sinó d’estúpids

juliol 18th, 2011 · No Comments · Política catalana

Encara que el diccionari defineixi la utopia com un “ideal irrealitzable”, el cert és que les utopies no deixen de ser fites que, si bé no es poden assolir de forma immediata, sí que marquen i esperonen un camí a seguir. De fet, tirant uns anys enrere, trobaríem utopies que avui han deixat de ser-ho, perquè el conjunt de la societat se les ha proposades com a objectiu més o menys immediat, encara que potser no estigui mai acomplert del tot. Pot ser el cas de tots els temes relacionats amb el medi ambient.

 

Per tant, podem dir que és bo tenir sempre unes utopies al davant que ens poden servir de guia o d’incentiu per a continuar treballant per uns ideals. És cert, també, que hi ha utopies tan genèriques i abstractes que semblen més pròpies d’il·lusos que de gent que toca de peus a terra; pensar que algun dia el poder es posarà al costat dels més desvalguts per a defensar-los dels poderosos pot ser una utopia d’il·lusos, en la mesura que el poder ja és en sí mateix una eina dels poderosos per assegurar-se el seu domini sobre els més desvalguts. Hi ha, però, qui s’entesta a mantenir una altra mena d’utopies tan inversemblants que fan pensar o bé que ens enganyen i només les utilitzen com a justificació o bé que els en falta un bull. No té cap sentit, hores d’ara, després de tantes i tantes atzagaiades i fracassos, que encara hi hagi qui s’entesti a trobar un encaix de Catalunya amb Espanya, a no ser que l’encaix sigui en una posició d’absoluta submissió i amb la renúncia a mantenir una llengua i una cultura pròpia.

 

És el mateix que els passa als socialistes catalans que aquests dies estan cercant una fórmula per a sortir de l’atzucac, però sense que ningú gosi plantejar la solució definitiva. Així, d’entre els possibles candidats a dirigir el partit han sortir frases i utopies tan estrafolàries com les de l’Àngel Ros “Prefereixo esperar 4 anys per tenir grup propi que perdre la unitat del PSC”, o les de Pere Navarro, alcalde Terrassa, que diu que prioritza catalanitzar el PSOE a tenir grup propi al Congrés dels Diputats. A aquestes alçades, parlar de catalanitzar el PSOE no és que sigui una utopia d’il·lusos, sinó d’estúpids.

Tags:

Qui i com ha d’anar a Madrid

juliol 17th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Sembla que tothom té clar que l’actual Govern de Zapatero no arribarà a la primavera. La convocatòria de les eleccions espanyoles depèn només de trobar el moment oportú i idoni per a les escasses possibilitats de Rubalcaba. Per tant, la campanya electoral prendrà tot el seu vigor després de les vacances d’estiu. Alguns fa temps que ho tenen tot a punt, i fins i tot ja deuen haver-se repartit el pastís, i d’altres només aspiren a què l’aritmètica els permeti tenir un mínim de joc a Madrid.

 

Les opcions independentistes, en unes eleccions espanyoles, sempre estan en fora de joc. Però molt més ho estaran en aquesta ocasió en què es preveu una majoria absoluta dels populars, i en tot cas tampoc hi hauria cap possibilitat de negociar-hi res. I tanmateix, els diferents grups independentistes s’hi han de pronunciar.

 

Una primera decisió a prendre és sobre la conveniència de presentar-s’hi o no. Tot i que l’excusa pot sembla força versemblant, què hi hem d’anar a fer nosaltres a Madrid, no deixar de ser cert que la perspectiva del fracàs hi té un paper determinant. Dit d’altra manera, qualsevol opció que pensés que pot treure un bon resultat no s’ho pensaria dues vegades, encara que fos per després no ocupar els escons o per a fer-hi un paper de revulsiu. De la mateixa manera que l’estratègia dela CUP ha consistit fins ara en presentar-se només a nivell municipal, precisament per no patir una ensopegada majúscula al Parlament, cosa que pot canviar en les properes eleccions vistos els darrers resultats, també es pot fer el mateix plantejament de cara a Madrid. Evidentment, si algunes eleccions es poden negligir són aquestes.

 

De ben segur, doncs, quela CUPseguirà conseqüent amb la seva estratègia i optarà de nou per no presentar-se; i és possible que hi hagi sectors d’altres formacions com SI o Rcat que vulguin imitar-los, a no ser que es pugui configurar una gran coalició independentista. I aquí és on sorgiran els problemes.

 

Jo ja he dit en alguna altra ocasió que no sóc partidari d’aquesta mena de coalicions electorals, si no és en la perspectiva d’una posterior confluència. L’electorat intueix de seguida que no hi ha la voluntat de fer una gran alternativa independentista, sinó que els grups s’hi veuen forçats per la seva pròpia debilitat; i els resultats acostumen a ser desastrosos. La suma de perdedors no fa ni una petita victòria sinó una derrota encara més gran.

 

Entenc que ERC, fins i tot sabent que no es pot esperar cap gran remuntada encara que ja s’hagi fet el Congrés de renovació, ha de presentar-se sota les seves sigles. L’alternativa d’un conglomerat efímer i poc consistent, per més que suposi afegir moltes sigles, pot ser encara pitjor tal com s’ha vist en les eleccions municipals a Barcelona. Per sort o per desgràcia, sigui quina sigui la fórmula que finalment s’adopti, tampoc es podrà saber mai què hauria passat en cas d’haver escollit l’opció contrària.

 

De qualsevol manera, ERC s’arrisca a no obtenir representació parlamentària a Madrid. Però la resta de formacions independentistes, per més que vagin plegades, no hi tenen cap possibilitat. Per tant, si opten per presentar-s’hi, podrien fer una candidatura testimonial o negociar la incorporació d’alguns dels seus membres a les llistes d’ERC o de CiU, i donar-los suport des de fora.

Tags:

Societat civil i poder polític

juliol 16th, 2011 · No Comments · Política catalana

Sovint quedem enlluernats en veure una societat civil catalana capaç de posar-se al capdavant, de promoure grans manifestacions i d’alguna manera condicionar el poder polític. Alguns, decebuts amb els polítics i alhora enlluernats per aquesta classe de dirigents del món associatiu que sembla tenir totes les virtuts que els manquen als primers, fan bandera de la societat civil com si per ella sola hagués de portar el país cap a la fita somniada.

 

I no només en propugnen abrandadament la seva independència en relació als partits polítics, sinó que pressuposen que aquests seran superats pels nous dirigents, immaculats i veritables representants de la voluntat popular. Després de molts anys d’haver treballat amb entitats de caire cultural i de país, no seré pas jo qui en minimitzi la seva importància ni el seu paper com a revulsiu en l‘actual panorama polític. Ara bé, un cop reconeguts els seus mèrit i la vigència de la seva tasca, ens cal posar les coses al seu lloc: en algun moment o altre, algú haurà de canalitzar les aspiracions o reivindicacions del poble català, sovint expressades a través del mon associatiu, i no hi ha altra sortida que la polític i els partits polítics. Una cosa és el paper dinamitzador i mobilitzador de la societat, i una altra la concreció en realitats tangibles en el marc legal del país.

 

Per això, em va semblar molt oportuna la intervenció dela Presidentad’Òmnium Cultural, Muriel Casals, proposant l’objecció fiscal com a posició de país, un nou tancament de caixes, si a Madrid no s’avenen a posar fi el terrible espoli que pateix Catalunya. Com a proposta i com a demanda de la societat civil, que segurament pot tenir un suport majoritari de la població catalana, em sembla perfecte. Ara bé, com deia el Toni Soler, una iniciativa d’aquestes característiques ha d’estat encapçalada per la Generalitatde Catalunya, pel nostre poder polític; deixar que ho promogui i ho dugui a terme una entitat com Omnium Cultural, per més suports que tingui, seria abocar la iniciativa al fracàs. Dubto que una persona intel·ligent comla MurielCasals, i amb ella l’equip que dirigeix Òmnium, tingués aquesta temptació; el que no m’estranyaria tant és que la tinguessin des del poder polític, com a forma d’eludir les seves responsabilitats.

Tags:

Les prioritats del Partit Popular; i de CiU

juliol 15th, 2011 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola

Arreu on posen els peus, tenen clara quina és la seva prioritat. En alguns casos, ni tan sols esperen a prendre possessió del càrrec ni a tenir establert el nou govern. Per damunt de la crisi, de la necessitat d’ajustar pressupostos, de la precarietat dels serveis o de les possibles inversions que no es podran fer, el Partit Popular té clar que la seva prioritat és la llengua. Ni tan sols la defensa i el foment de la llengua espanyola, cosa que seria ben comprensible, sinó la persecució sense treva ni mirament contra la llengua catalana.

 

Al País Valencià, la política d’extermini de la llengua dels valencians ja està consolidada i està donant els seus fruits. Com a mínim a les grans ciutats s’està trencant definitivament la transmissió generacional, pas previ a l’extinció d’una llengua. No els importa el que digui la llei, el seu Estatut, que ells es passen pel forro i incompleixen amb absoluta impunitat, perquè saben que sempre tindran en aquesta seva croada la complicitat dela Justíciaespanyola. Els resultats del seu sistema educatiu són escandalosos, pel que fa al coneixement i ús del valencià, i és justament això el que els anima a perseverar per aquest camí, alhora que exhorten a seguir-lo en les altres comunitats on governen. Amb la consigna donada, són els primers passos que ha donat el nou Govern balear, així com l’ajuntament de Palma, d’eliminar la direcció general de política lingüística i revocar els pocs avenços aconseguits amb l’anterior govern socialista. I també és la primera mesura que apuntava la nova presidenta dela Comunitataragonesa: derogar la tímida llei de llengües, que no arribava ni al reconeixement d’oficialitat ni de l’aragonès ni del català, i encetar el secessionisme lingüístic que tants èxits els ha proporcionat al País Valencià.

 

A vegades, hi ha qui pretén fer-nos creure que a Catalunya hi ha persones del Partit Popular que són un xic diferents, que ells no anirien tant per l’eliminació del català com per evitar que sigui hegemònic a Catalunya. Fals; radicalment fals. Si la senyora Camacho no propugna directament la desaparició del català és perquè sap que, de moment, no té prou força per aconseguir-ho. Però participa de la mateixa estratègia general del Partit Popular. El seu odi contra la llengua i la cultura catalanes és del tot visceral, i per això formen part del mateix pla, amb l’única diferència que al País Valencià ja passen a una etapa més avançada. Però, compte, perquè el Govern dela Generalitatcalla, còmplice també. I no té cap escrúpol a l’hora de pactar amb aquesta gentussa. I quan ha de fer algun pacte a Madrid, recolza el Govern de torn a cap preu, o mai al preu de salvar la llengua. Tenim mala peça al teler.

Tags:

Justes i raonables responsabilitats

juliol 14th, 2011 · No Comments · Economia

Ja se suposa que la moció no tirarà endavant, però és significatiu quela CUPi ICV de Vilafranca del Penedès presentin una moció per declarar sis directius de Caixa Penedès com persones non grates al municipi. Dit així, sense més, pot sonar molt fort perquè una cosa és la seva mala gestió al capdavant de l’entitat i l’altra una reprovació tan radical com la que pretenen aquestes dues formacions polítiques. Amb tot, ja seria hora que algú demanés responsabilitats als directius de les entitats d’estalvi que han dilapidat un patrimoni que era de tots, ells sempre n’han tret sucosos beneficis, i al darrer moment s’han venut l’entitat a uns tercers; en el cas de Caixa Penedès integrant-la en un grup amb seu a Madrid.

 

Quan algú s’escandalitza pels elevats sous i per les astronòmiques primes que reben els directius de la banca i de les entitats d’estalvi, s’acostuma a fer el raonament de l’ortodòxia liberal, del tot renyia amb l’ètica més elemental: els directius que proporcionen a l’entitat quantiosos beneficis es lògic que també se n’enduguin una part proporcional. Però, està clar, aplicant aquest mateix principi, què s’ha de fer amb el directius que proporcionen a l’entitat quantiosos perjudicis? A part de la immoralitat i la indecència que representa l’enriquiment tan desmesurat d’uns pocs, i més trobant-nos en un període de crisi, en el cas de les entitats d’estalvis que han estat pèssimament gestionades fins al punt d’haver-les portat al límit de la desaparició, a la venda o a fusions que les despersonalitza és evident que les mesures més serioses i justes s’haurien d’assemblar molt més a les que proposenla CUPi ICV a Vilafranca del Penedès: destitució i acomiadament, i retorn de les retribucions econòmiques percebudes en els darrers anys, ja que es pot considerar que hi ha hagut un frau en la mesura que s’havien amagat uns resultats que al final s’ha vist que eren catastròfics.

 

Podria ser més discutible, potser, la declaració de persones non grates. Però no oblidem que aquestes entitats d’estalvis de caire local o comarcal eren un patrimoni local valuosíssim, per al desenvolupament del seu àmbit geogràfic. I aquests directius desaprensius se n’han aprofitat d’una forma exagerada en benefici propi, sense importar-los abocar l’entitat a la seva desaparició o desnaturalització. Com a mínim, cal reconèixer que ja era hora que algú prengués la iniciativa a l’hora de demanar justes i adequades responsabilitats a aquests individus: Només caldria desitjar que la proposta es generalitzés a totes les situacions similars que s’han donat al nostre país.

Tags:

Les màfies campen al seu aire, i guanyen

juliol 13th, 2011 · No Comments · Economia

Feia gràcia, l’altre dia, el senyor Durao Barroso queixant-se, com a President de la Comissióeuropea, de les agències de qualificació de les quals deia que  “no són més que actors del mateix mercat”, i que per tant actuen a favor de l’especulació. El senyor Barroso ho deia perquè l’Agència Moody’s acabava de rebaixar la nota del deute portuguès fins a situar-lo prop dels bons escombraria.

 

Dic que feia gràcia perquè, igual com han fet altres polítics europeus, ara sembla que hagin fet una descoberta. No és cap secret, ni se n’amaguen, que aquestes mal anomenades Agencies de qualificació en realitat són simples departaments de la gran banca, que no fan estudis sobre el risc objectiu del deute dels Estats o d’altres organismes i entitats, per tal d’advertir els possibles inversors, sinó que el procediment és a l’inversa: quan saben que un estat com el grec o el portuguès pot estar necessitat de crèdit extern, aleshores els rebaixen la qualificació per tal de poder-los prestar els diners que necessiten a un interès més elevat. De fet, el seu nivell de qualificació professional és tan escàs que just quan va esclatar l’escàndol de les Subprime, origen de la crisi als Estats Units i de retruc a tota Europa, aquestes falses agències els acabaven de donar la qualificació més alta. Si els dirigents europeus, com el senyor Barroso, no han descobert fins ara que aquestes Agències de qualificació no deixen de ser una estafa en tota regla, és que la seva capacitat professional també és ben escassa.

 

Però, està clar, una cosa és que aquestes agències actuïn com a part d’uns bandes mafioses dedicades a extorquir i a espoliar entitats i països sencers, i l’altra és que el paper d’aquestes agències és purament el d’emetre una qualificació que no té més credibilitat que la que els bancs, i còmplices de la banda, els vulguin donar. Vull dir que és la mateixa banca que encarrega a aquestes agències que rebaixin la qualificació del deute grec o portuguès, per exemple, la que després s’excusarà en aquests falsos informes per a incrementar-los els interessos. No deixa de ser una forma encoberta d’alterar el preu de les coses de forma concertada, evitant així la lliure competència.

Tags:

De pares maltractadors, n’hi ha

juliol 12th, 2011 · No Comments · Llengües

El model educatiu català, pel que fa al tractament lingüístic, ha estat elogiat sovint pel Consell d’Europa i els seus resultats avalen a bastament que avui per avui és l’únic que permet que els estudiants acabin l’etapa d’educació obligatòria amb un coneixement acceptable de les dues llengües; i pel que fa al castellà, en cap cas inferior al que assoleixen els estudiants de comunitats autònomes unilingües. Amb el valor afegir que el model d’immersió lingüística afavoreix la integració i la cohesió social.

 

Això ha fet que aquest model s’hagi pogut aplicar sense problemes a Catalunya. Les protestes de particulars, per exemple, rebudes pel Síndic de Greuges o pel Defensor del Pueblo, o directament al Departament d’Ensenyament, són mínimes i irrellevants en el conjunt del sistema. Les úniques protestes que hi ha hagut han estat sempre de caire polític, de grups i dirigents nacionalistes espanyols que han intentat atiar sense èxit tensions i enfrontaments al si de la comunitat educativa, excusant-se en la llengua. Pares a qui no ha importat jugar amb l’educació dels seus fills per tal d’aconseguir objectius polítics, que no els ha preocupat posar-los en evidència i creant una divisió que afortunadament els nens solen resoldre millor que els adults, i sobretot que no els faria res utilitzar-los com a instrument del seu radicalisme. Un pare que és capaç de demanar que el seu fill sigui separat de la resta o que rebi una atenció especial per raó de la llengua, quan tots els altres s’adapten amb normalitat i amb èxit al model d’immersió lingüística, que és capaç de significar el seu fill d’aquesta manera només per a tenir un argument en la seva lluita política contra la llei aprovada per la immensa majoria dels representants de la ciutadania, aquest pare bé mereix el qualificatiu de “maltractador”.

 

És precisament en aquelles escoles on la llengua majoritària dels pares no és la catalana, on normalment als patis i en general la relació entre els alumnes acostuma a ser en castellà, que els nens necessiten més el sistema d’immersió que els permet assolir el nivell de català imprescindible per a una bona integració en la societat. I no cal dir en el cas de les escoles amb majoria catalanoparlant; només cal entrar en una aula per adonar-se que els nens nouvinguts s’integren fàcilment amb el grup en la mesura que poden relacionar-s’hi a través de la llengua vehicular de l’escola. I això és el que políticament molesta a aquesta minoria de pares que no tenen cap escrúpol a l’hora d’utilitzar, perjudicant-los, els seus fills. El qualificatiu de “maltractador” que els donavala Presidentad’Òmnium Cultural, Muriel Casals, està més que justificat.

Tags: