(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
És relativament freqüent llegir o escoltar l’argument dels resultats electorals per a definir la voluntat de la ciutadania, com a prova irrefutable de què la direcció majoritària és la correcte. Segons aquest plantejament, si ara mateix hi ha una majoria aclaparadora de CiU a les institucions catalanes és perquè aquest és el recte camí a seguir i demostra la bondat de les propostes convergents enfront de les altres i sobretot enfront d’aquelles propostes que han rebut un càstig per part de l’electorat. Fàcilment es confon el que pot representar el suport electoral a una tendència política, que pot venir donat per raons diverses, amb el suport incondicional als seus líders i a les seves actuacions.
I, pitjor encara, es confon el resultat de circumstàncies diverses que es plasma en unes eleccions amb la raó per a continuar amb determinades polítiques. Un bon resultat electoral no dóna més raó; en tot cas, constata que s’ha sabut introduir un missatge i guanyar-se la confiança de la gent. I, està clar, en política ja es tracta d’això, de guanyar-se una credibilitat, sigui per bé o per mal.
Si fos així, hauríem d’admetre no solament que els valencians abominen de la seva llengua sinó que això justifica la política lingüicida del PP. I el mateix podríem dir de la gent de les Illes, de la Franja o de la Catalunya del Nord. I no s’hi val a dir que la política temorosa de CiU és la correcta perquè és la que ha obtingut el suport majoritari, però que això llavors no sigui aplicable en els altres casos. La victòria del PP a Badalona o el creixement de Plataforma x Catalunya no dóna més raó a la xenofòbia i al racisme; constata, això sí, que hi ha sectors de la població que s’han deixat captar per un missatge populista com aquest.
No tinc pas tan clar que ens n’acabem sortint com a país. Sembla evident que estem perdent la batalla, o la tenim ja pràcticament perduda, tant a la Catalunya del Nord com al País Valencià, i podem anar pel mateix camí a les Illes. El discurs de desafecció envers la llengua i la pròpia identitat i, en conseqüència, l’assimilació d’una nova consciència nacional està arrelant en la majoria de la població perquè hi ha una classe política amb més recursos i més hàbil que ha sabut conduir-la cap als seus interessos. A Catalunya, en canvi, tenim una estranya sensació d’estar avançant per una banda pel que fa a consciència nacional i a la voluntat sobiranista, però de l’altra també d’estar creixent un sector que assumeix com a pròpia l’espanyolitat.
De la mateixa manera que al País Valencià o a les Illes hi ha una classe política obsessionada i dedicada de ple, amb cos i ànima, a aniquilar les restes de catalanitat per abraçar l’espanyolisme més abrandat, a Catalunya la força dominant manté una posició ambigua. És cert que no es rendeix fàcilment als embats de l’espanyolisme, però també ho és que més aviat actua de fre a les aspiracions nacionals d’anar més enllà i de cercar una solució definitiva a la situació de submissió que patim. El lideratge convergent es basa en mantenir la flama de la reivindicació, però aplicant uns terminis que s’allarguen indefinidament. I el temps no ens va a favor.
Que CiU hagi guanyat les darreres eleccions, respon a la credibilitat que s’ha guanyat després del desastre del tripartit, tenint en compte que cap altra opció nacionalista no ha estat capaç de guanyar-se la confiança de l’electorat. Però això no vol dir que la seva sigui la política correcta: correm el risc, amb governs tripartits o convergents, d’anar-nos diluint per manca d’un lideratge disposat a empènyer la població cap a la fita de l’alliberament, amb un entusiasme com a mínim semblant el que posen els nostres enemics per a aniquilar-nos.
