Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

La disbauxa espanyola és més que una disbauxa

juliol 1st, 2011 · No Comments · Economia

A partir d’avui es farà efectiu el tancament de la línia de TGV entre Toledo i Conca, inaugurada només fa uns mesos. El fracàs és estrepitós: un promig de nou passatgers diaris. I la situació no és gaire millor en altres trajectes, com el que uneix Conca amb València. I, encara, perquè Renfe no publicita la rendibilitat de molts altres línies d’alta velocitat, que no deuen ser gaire millors. Caldria saber si abans de projectar-se aquestes línies se n’havia fet un mínim estudi de mercat; si no s’havia fet caldria demandar els responsables de semblant imprudència, i si s’havia fet caldria saber qui és l’inútil que el signava.

És evident que hi ha unes negligències tècniques escandaloses, de suposats especialistes que van avalar tècnicament el projecte sense tenir-ne la més remota idea o sabent que era un perfecte disbarat. Però hi ha, sobretot, innegables responsabilitats polítiques. La disbauxa econòmica i el malbaratament de recursos públics és de jutjat de guàrdia; no és possible que una administració hagi fet d’una manera tan irresponsable inversions multimilionàries amb els diners dels ciutadans, i que ningú es plantegi portar-los davant dels tribunals. Com és absolutament indignant que aquesta mateixa administració després pretengui exigir sacrificis a la ciutadania, imposar-los retallades socials i posar normes sobre les excessives despeses d’altres administracions. Està clar que l’objectiu de crear una xarxa de línies de tren d’alta velocitat arreu del territori espanyol i al marge de qualsevol criteri racional era fonamentalment polític, més que el d’oferir cap servei real a la població. Es plantejava com una forma de promoció personal i de partit.

Però més enllà de la corrupció política que representa aquest malbaratament de fons públics amb finalitats estrictament propagandístiques, hi ha una concepció de l’acció política encara més perversa. No cal ser cap especialista, ni tenir els estudis primaris acabats, per saber quines línies d’alta velocitat podien ser prioritàries a l’Estat Espanyol. A qualsevol nen de primària de Madrid se li acudiria que el més lògic hauria estat començar per una línia que enllacés les dues principals ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona, o les dues capitals de la Península, Madrid i Lisboa, o la capital espanyola amb París i la resta d’Europa. Però la perversitat dels governants espanyols no té límits, i sabent que per a connectar Madrid amb Europa forçosament havien de passar per Catalunya o pel País Basc, van optar per dilapidar els recursos públics en projectes conscientment abocats al fracàs. Els projectes eren ruïnosos, els qui els emprenien eren simplement roïns.

Tags:

Els pistolers també van a l’atur

juny 30th, 2011 · No Comments · Economia

La crisi és dura, i no perdona. És cert que les grans empreses i els bancs presenten balanços altament satisfactoris; els beneficis d’una sola empresa com Telefònica serien suficients com per a evitar totes les retallades del Govern català, per exemple; i els grans directius cobren primes i sous astronòmics, fins i tot els d’aquelles entitats que poden acabar essent intervingudes per falta de solvència, Però per al comú dels mortals, la crisi provoca estralls; en alguns casos, només representa estar-se d’anar de vacances, de canviar de pis o de cotxe, en definitiva consumir menys i per tant agreujar encara més la crisi; en d’altres, es tracta d’haver de fer mans i mànigues per arribar a final de mes; i pitjor encara els qui han quedat sense feina, alguns amb la seguretat que no arribaran a final de mes si no compten amb suport institucional, d’entitats benèfiques o de familiars.

I els qui segur que han quedat sense feina són els pistolers. Els mafiosos i sicaris que en altres temps feien la feina bruta, ja sigui per a eliminar elements que podien resultar un destorb per als beneficis de l’empresa, ja sigui només per a intimidar-los i assegurar-se que no aixecaven massa la veu. Extorsionistes i xantatgistes han vist com el seu negoci se n’anava a l’aigua. I no pas perquè ja no s’estili el joc brut; ben al contrari, per una competència deslleial sense límits. Fins no fa pas tant, diuen, hi havia empreses que rebien la proposta de contractar un servei de vigilància, a un preu desmesurat. Si s’hi negaven el “comercial” de l'»empresa de Seguretat» se n’anava amb un “a reveure” d’allò més premonitori. I al cap d’uns dies, vés a saber qui provocava de nit destrosses vandàliques a l’empresa, normalment petites empreses, Aleshores el “comercial” de l’”empresa de seguretat” insistia per si la víctima de l’agressió vandàlica s’hi havia repensar. En cas contrari, els anònims trinxeraires podien provocar més destrosses, o cremar el cotxe del petit empresari o rebre amenaces més directes, fins a convèncer-lo de contractar el servei de vigilància que, evidentment, no consistia en altra cosa que en no agredir-lo més, mentre pagués religiosament. Això existia, i no sempre se’ls enxampava, per falta de proves, però com a mínim quedava clar que era una acció delictiva

Però tot això ha fet aigües, de resultes de la crisi. Ara, qualsevol banc o empresa sigui una companyia aèria, un fabricant de cotxes o un distribuïdor del que sigui, sense necessitat de pistolers, pot plantar cara a l’administració i reclamar que li subvencionin la seva activitat i els seus beneficis empresarials sota l’amenaça de deixar la gent al carrer; o pot rebaixar la qualificació del deute d’una estat sencer per a poder-li cobrar els interessos molt més elevats; o pot amenaçar els treballadors perquè acceptin un conveni amb sous a la baixa, si no volen ser acomiadats, sense més; o pot obligar els seus camioners a donar-se de baixa “voluntària” de l’empresa per a continuar-hi treballant com a autònoms i amb unes pèssimes condicions. I si abans les víctimes de l’extorsió podien, si gosaven, denunciar el cas a la Justícia, ara no cal que ho intentin perquè la llei empara els xantatgistes i extorsionadors. Se l’han feta a la seva mida. A més, ara ja no en diuen així, ara són directors generals de grans empreses i presidents d’entitats bancàries, i eufemísticament en diuen també de forma col·lectiva “els mercats”.

Tags:

El pitjor crim d’Otegi

juny 29th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Otegi s’equivoca, si el que pretenia era que l’absolguessin. En el primer dia de la vista oral, Arnaldo Otegi posava un especial èmfasi en el fet que la seva és una opció estrictament pacífica i democràtica, i que condemna la violència. I no solament això, sinó que ell mateix es confessava com un dels artífex del gir abertzale que ha seguit un procés gradual en relació a la lluita armada: des de defensar-la com recurs legítim, a justificar-la, a comprendre-la, a no condemnar-la, a rebutjar-la i, finalment, a condemnar-la.

Si fins ara no han servit de res els arguments de la lògica jurídica, com que no es pot condemnar per omissió (per no condemnar uns fets) i sobretot que no es pot condemnar sense proves fefaents, tampoc li serviran ara aquests arguments. És cert que el Tribunal Constitucional va advertir el Suprem que no podia procedir a la il·legalització de Bildu, basant-se només en suposicions i especulacions; i encara està per veure què passarà amb el cas de SORTU. Però aquesta gent ja ha creat jurisprudència amb les seves sentències jurídicament impresentables basades només en especulacions tals com les de dir que determinada organització és la continuació d’una altra; de dret a llei, si hi ha uns nous estatuts hi ha una nova entitat jurídica. I si la llei de partits exigeix que es condemni la violència, és frau de llei argumentar que la condemna que en fa una nova organització no és sincera. Amb aquest argument podrien invalidar la presa de possessió de molts càrrecs institucionals que de ben segur que han jurat o promès la Constitució, pensant interiorment exactament el contrari. Però per al Tribunal Suprem la lògica i el rigor jurídic és quelcom absolutament negligible si està en joc l’interès nacional, el de la seva ideologia nacionalista espanyola.

Però és que Otegi ha comès la imprudència de declarar-se culpable no solament d’optar per la via pacífica sinó d’haver impulsat el gir de l’esquerra abertzale en aquest sentit. Un error gravíssim, perquè això no li perdonaran mai. A l’estat, al nacionalisme espanyol que representen aquest pretesos jutges, li interessava justament que es mantingués la violència etarra; era la seva coartada perfecta per a lluitar contra el nacionalisme democràtic basc. No crec que ni el PP ni el PSOE, i per tant els seu subalterns a la judicatura, pugui perdonar una afronta tan greu com la d’Otegi, que els pot haver matat la gallina dels ous d’or; i aquest, per ells i pels jutges, pot ser el pitjor i més condemnable dels crims.

Tags:

Professionals fent política o professionals de la política

juny 28th, 2011 · No Comments · ERC

Imagino que a tots els partits deu passar el mateix: en teoria, l’activitat política es fa o s’inicia de forma altruista perquè es creu en uns ideals i es té la voluntat de col·laborar en el seu assoliment. Passa, però, que per gota que no es tracti d’un grup molt marginal, aviat es veu la necessitat que hi hagi gent que s’hi dediqui més professionalment. I aquí ja podríem distingir el paper d’aquells professionals que en un moment donat decideixen dedicar una part de la seva vida i de les seves capacitats a la política, i aquells altres que pensen ja d’entrada dedicar-se professionalment a la política.

El problema d’aquest darrer grup, probablement molt més nombrós que el primer, és que ells mateixos es prefiguren una carrera professional en el món de la política a base d’anar escalant posicions. L’objectiu personal passa per davant del col·lectiu, i esdevenen incapacitats per a analitzar i escollir el que més pot convenir al partit i al país; aleshores, es deixa de pensar en termes d’interès general per veure quin perfil de persona convé per a ocupar els càrrecs de responsabilitat. I com que en aquest món hi ha fortes rivalitats, convé buscar-se les suficients aliances, fidelitat i complicitats d’aquests “professionals de la política”. S’aprofiten, a més, que molts bons professionals ja estarien disposats a assumir responsabilitats en bé del país, si se’ls ho demanés, però per iniciativa pròpia moltes vegades no fan el pas; i ells mai els ho demanaran, està clar. Diuen: és perfectament legítim que qualsevol pugui aspirar a ocupar un càrrec, ja sigui intern de partit ja sigui institucional, i que faci els passos necessaris per a aconseguir-ho. Potser, sí. Però entenc que un partit seriós hauria de barrar-los el pas i propiciar més la cultura de la predisposició dels militants o de persones afins que la de la cursa pel poder. Els professionals de la política s’hi mouen molt bé en aquest tipus de cursa, tant com angúnia i mandra els fa als altres professionals haver de fer-se un lloc on ningú els valorarà per la seva capacitat, sinó pels suports que han estat capaços de recollir.

Carles Bonet, un dels aspirants a la presidència d’ERC, advertia en el seu bloc que per a aspirar a la presidència del partit s’hauria d’establir un mínim d’anys de militància. No ho diu pas perquè cregui que sigui millor tenir anys de militància per a dirigir el partit, ni tan sols perquè cregui que l’Oriol Junqueras no pugui ser un bon president d’ERC, sinó simplement perquè el veu com un contrincant difícil d’abatre. I si no el pot guanyar contraposant la personalitat de l’un i de l’altra, ho tindria molt més fàcil amb una norma reglamentària que li deixés via lliure. Carles Bonet seria un dels candidats continuistes, fins i tot amb aquestes males maneres d’entendre el paper de la militància.

Tags:

El PSC contra el català a Europa

juny 27th, 2011 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola

De fet, ja han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a aconseguir l’oficialitat del català a Europa. I ara en tindrem una altra, aprofitant l’entrada de Croàcia a la Unió europea que implicarà incrementar el nombre de llengües oficials. Per això, els eurodiputats catalans s’han mobilitzat per a reclamar-ho una vegada més, entenent que és molt més fàcil fer-ho en un moment en què ja s’està revisant la qüestió, que pretendre que es revisi expressament pel cas del català.

Però la Comissària europea de multilingüisme, la senyora Androulla Vassiliou, ha deixat ben clar que tot depèn de la voluntat del govern espanyol: «Tenim 23 llengües oficials a la UE i són les 23 que els Estats han demanat». El Govern espanyol ha pres sempre la decisió de negar als catalans els mateixos drets que la resta de ciutadans de l’Estat que sí que tenen la seva llengua reconeguda com a oficial a Europa. No es tracta de cap complicació legal ni institucional, sinó de la ferma voluntat del Govern espanyol d’impedir-ho. El tracte vexatori que des de Madrid sempre s’ha dispensat als catalans ha comptat, però, amb complicitats de gent d’aquí. Si en aquests moments el Govern espanyol no fa el pas de demanar, i per tant d’aconseguir, que el català sigui llengua oficial a la Unió europea és per l’expressa voluntat del socialistes catalans, la mateixa que tenien els populars catalans quan el seu partit governava a l’Estat. Els seus vots són imprescindibles per a negar al català un tracte just i equitatiu en relació al castellà; però rebel·lar-se contra això molestaria els seus superiors, i ells sempre han prioritzat la servitud al PSOE, que al capdavall és qui els dóna càrrecs i privilegis personals, abans que la defensa del país. Perquè cal insistir-hi: l’oficialitat del català a Europa no és només una qüestió simbòlica o de poder parlar en la pròpia llengua a les institucions europees, sinó també un requisit indispensable per a acollir-se a determinats programes, convenis i ajudes que ara ens són vetats.

El cinisme dels socialistes catalans, però, no té límits. Quan algú els exposa la necessitat de tenir un estat propi, immediatament argumenten que no hi ha necessitat de crear noves fronteres (com si algú volgués crear fronteres a Europa) podent anar plegats cap a la construcció d’una Europa unida. I podria entendre’s si com a mínim ells defensessin que si hem d’estar dins de l’Estat espanyol hi siguem amb els mateixos drets que els altres. Però no, ens obliguem a romandre dins d’un Estat que no solament no ens representa a Europa, sinó que hi és el nostre principal enemic, el que ens nega quelcom tan elemental com la pròpia existència. Els socialistes catalans afirmen amb la mateixa rotunditat que no ens cal tenir Estat i que no podem pretendre tenir determinats drets que són reservats als estats. Cinisme pur.

Tags:

És possible la renovació d’Esquerra?

juny 26th, 2011 · No Comments · ERC

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És evident que encapçalo aquest article amb una frase interrogant, com un element retòric, perquè per a mi és una clara afirmació. No hi ha res d’irreversible, llevat de la mort; i ERC, com qualsevol altra organització, pot renovar-se, rectificar i recuperar la credibilitat perduda.

Ja sé que n’hi haurà que, més per ressentiment que per cap altra cosa, voldran fer veure que ERC és irrecuperable, i que res del que faci, ni amb un nou lideratge ni amb uns nous plantejaments, encara que fossin exactament iguals que els seus, no serà suficient. Jo he estat més crític que ningú amb la erràtica política de la direcció d’Esquerra, tant o més que molts dels qui han estripat les cartes i han emprès una altra ruta. I no solament he entès que ho hagin fet, sinó que penso que ells també han tingut un paper decisiu en el nou rumb que vol emprendre ERC. I no he deixat ERC perquè, mentre no se’m demostri el contrari, i malgrat les errades, continua essent l’eina més vàlida per avançar cap a la independència.

Puc imaginar com es deuen sentir els independentistes que, desencantats amb Esquerra, van fer l’opció convergent i ara es veuen compartint taula amb el PP; puc imaginar com a es deuen sentir els seguidors de Joan Laporta que després de blasmar CiU i Esquerra, es troben anant de bracet amb els republicans a l’Ajuntament de Barcelona, i votant a favor de les propostes conservadores de CiU; i puc imaginar els qui havien posat tantes esperances amb les noves formacions que molts pronosticaven que havien de desbancar Esquerra, i s’han quedat a les portes o han entrat de puntetes. Avui per avui, ERC continua essent la força independentista amb més capacitat d’incidència en la vida del país; i, renovada, pot tornar a ser la punta de llança, sense menystenir cap de les altres formacions amb les quals en algun moment o altre haurem de confluir.

És cert que no ho tindrà fàcil, Esquerra, per a fer una seriosa autocrítica i emprendre un nou rumb que ens torni a il·lusionar. Però vull creure que això és possible. És evident que cal trencar amb la imatge del passat més recent, amb un nou lideratge com pot ser el de l’Oriol Junqueras; no cal tampoc seguir l’estratègia de Puigcercós de foragitar els adversaris, de manera que els actuals dirigents haurien de retirar-se en un segon pla, però mantenir-se fidels al projecte comú, i en tot cas procurar recuperar alguns dels actius perduts en les insensates batalles anteriors.

Però no tot es resol canviant els noms de la cúpula del partit. Caldran unes grans dosis d’humilitat i de generositat envers l’entorn que darrerament s’havia distanciat, a partir del moment que corregim els errors que els van motivar a fer-ho. Caldrà obrir el partit a la societat per convertir-lo en un ampli moviment on la majoria dels independentistes puguin sentir-s’hi identificats, per més que hi hagi diferències puntuals o programàtiques. Caldrà, especialment, renovar les estructures del partit perquè deixi de ser un clan de fidelitats mal enteses per convertir-se en una organització seriosa capaç d’aprofitar tots els seus actius, acceptant la crítica com un element positiu que ens fa avançar, i valorant molt més la predisposició de la seva gent que les ànsies de protagonisme. Caldrà renovar el discurs, deixant enrere la caduca història d’aspirar al govern a qualsevol preu perquè des d’allà es pot fer no sé pas què. Hem de voler ser un partit amb voluntat de govern sempre que els companys de viatge ens facin avançar de forma efectiva cap als nostres objectius.

ERC no ha de renunciar als seus plantejaments d’esquerres, amb la falsa pretensió de crear un únic bloc independentista. Si avancem en la bona direcció, ja ens trobarem pel camí. Però ERC tampoc ha d’oblidar que el seu objectiu és l’alliberament del poble català, la independència; ho volem fer des de la nostra personalitat d’esquerres, però sense alterar el veritable objectiu.

El camí no serà fàcil; i l’actual direcció del partit, potser per mantenir la tònica fins al darrer moment, no està facilitant gens el procés. Inicialment, ha propiciat una caòtica situació on sembla que tothom vagi per lliure, els uns per reivindicar els errors comesos, els altres per salvar-se del naufragi, i encara uns altres que voldrien acabar d’ensorrar la nau. Però estic convençut que la voluntat de renovació de la majoria de la militància és tan gran que acabarà per aglutinar-se en un projecte comú, de nou engrescador. Malgrat ells, ens en sortirem.

Temps al temps; però aquesta seria una de les vegades que més greu em sabria equivocar-me.

Tags:

Ningú gosa plantar cara al sistema

juny 25th, 2011 · No Comments · Economia, Política catalana

Sempre n’hi ha que es fan l’orni i volen simular que les escridassades no van per a ells. Ara resulta que tothom se sent interpel·lat pel moviment dels “indignats”, que els comprèn i que està disposat a escoltar les seves reivindicacions. És el que fa IC-V, animant els seus militants a participar activament en les assemblees del 15-M per fer veure que les reivindicacions del moviment coincideixen amb les del partit. Suposo que és per indignar-se encara més. Com es pot ser tan barrut?

Entenc perfectament els recels que pot despertar un moviment assembleari on, com per art d’encantament, hi ha propostes que surten i s’aproven en un no res i d’altres que per més que es debatin o que es posin a votació no s’acaben d’incorporar mai als documents finals; un moviment assembleari que fa gala de no tenir dirigents ni estructura de partit, però que sempre hi ha unes mateixes cares que s’autoerigeixen en portaveus, sense haver estat mai elegits democràticament per ningú; un moviment que, a l’estil del franquisme, discerneix perfectament entre els temes a rebutjar  perquè estan catalogats de partidistes o de nacionalistes, i els temes a defensar quan del que es tracta és de la llengua única i de la nació espanyola. Entenc que hi poden haver recels envers aquest moviment, perfectament dirigit des de l’ombra per qui sap que no tindria prou capacitat ni suports si ho hagués de fer obertament.

Però les raons de fons que van generar el moviment dels indignats apuntaven directament al conjunt del sistema econòmic establert, que cap de les forces polítiques actuals no estaria disposat a posar en qüestió; o almenys no ho ha pas estat quan ha estat en posició de Govern. Entenc que des dels partits es digui que es comprèn el malestar, perquè la crisi l’haurien de pagar els qui la van generar, però no que vulguin apuntar-se al carro, com està fent ara IC-V. Seria més honest admetre que la seva utopia pot ser comprensible, però que és inviable perquè no hi ha ningú amb capacitat ni amb voluntat de plantar cara al sistema. O millor dit, la indignació té molt més sentit precisament perquè el sistema no permet cap altra opció que la de resignar-se al sistema.

Tags:

Qui va escapçar els brots verds?

juny 24th, 2011 · No Comments · Economia

Ara fa dos anys, el president del Govern espanyol ens va avisar que ja es podien començar a entreveure els primers brots verds de la recuperació. Fins aleshores, molts economistes defensaven que l’endeutament públic en època de crisi era normal, inevitable i un mal menor que ja es redreçaria que es produís l’esperada recuperació econòmica. I tots els esforços del Govern espanyol, com els de molts altres governs europeus anaven orientats a incentivar de nou el consum, perquè era la manera que es recuperés l’activitat empresarial, es creessin llocs de treball i, en conseqüència també se’n beneficiessin les arques públiques a través dels impostos.

Però, tot d’una, algú va decidir canviar el rumb. El problema ja no era ni l’ocupació ni la reactivació econòmica en sí, sinó l’endeutament de les administracions. Tant li feia que els nivells d’endeutament fossin similars als d’altres èpoques; la prioritat absoluta era la reducció de l’endeutament, deien, per a recuperar la confiança dels mercats. Com que els mercats no tenien confiança amb determinades administracions, no tant pel nivell d’endeutament com perquè consideraven que eren més vulnerables, van començar a posar-los la soga al coll incrementant els interessos que cobraven per a concedir-los crèdit, i a no afluixar si no feien les reformes que convenien als grans poder econòmics. I aquí, el Govern espanyol va actuar servilment posant-se al servei d’aquests interessos de la gran banca i de les grans empreses: retallar despeses socials, i sobretot modificar la legislació per tal que aquests poders econòmics recuperessin el que durant decennis els treballadors havien aconseguit en forma de drets socials i laborals. La reforma del mercat de treball, tan aplaudida pel Banc d’Espanya com per les grans institucions financeres, va servir per a crear més atur, més precarietat laboral, més inestabilitat, i menys costos laborals per als empresaris; que és del que es tractava. Però un cop aconseguit això, immediatament contraatacaven: les reformes van pel bon camí, però encara són insuficients. Ara ja no hi ha ni negociacions col·lectives ni històries. Qualsevol empresa, per més que tingui beneficis pot fer el xantatge als treballadors per forçar-los a acceptar rebaixes salarials, increments de productivitat o pèrdua de tota mena de beneficis socials, sota l’amenaça de l’acomiadament. Ara, amb les noves legislacions que van aprovant els governs, els grans empresaris van desbocats amb imposicions tan dràstiques i forassenyades, que pocs anys enrere no solament haurien estat impensables, sinó que els haurien portat directament als tribunals per xantatgistes.

El Govern espanyol segueix fent reformes, com la que va aprovar abans d’ahir, encaminades a fer més planer el camí dels grans empresaris assegurant-se que la crisi s’allargui no sé si indefinidament però sí el suficient com perquè d’aquí en surti una legislació molt més pròpia del capitalisme salvatge de finals del segle XIX que de cap país civilitzat de principis del XXI. Però per més reformes que facin, sempre seran insuficients perquè la fam dels especuladors amb noms i cognoms a les direccions de la gran banca i de les grans empreses, mal anomenats col·lectivament com “el mercat”, és del tot insaciable. La crisi és la gran inversió de futur dels poders econòmics, i l’allargaran mentre vegin que encara hi ha reformes a fer en benefici seu. De brots verds, de moment, ni parlar-ne.

Tags:

Ningú rescata Grècia?

juny 23rd, 2011 · No Comments · Economia, Internacional

El Govern grec sembla que ha rebut el suport necessari al Parlament per a poder tirar endavant les reformes i reestructuracions que li imposa la Unió europea. Això permetrà que es desbloquegi una part dels ajuts que s’havien aprovat en la primera operació de rescat, i tot seguit es procedirà a estudiar la fórmula per a renegociar el deute, o procedir a una nova injecció de diners a la depauperada hisenda grega. En diuen, sarcàsticament,  el segon rescat de Grècia.

És un pas més d’una estratègia perfectament planificada que els està sortint brodada. En cap moment, ni a la Unió europea ni al Banc europeu no els va passar pel cap, ni remotament, rescatar l’economia grega. Ben al contrari, sabedors de les dificultats econòmiques del país van veure que d’una banda alguns bancs i Estats que havien fet crèdits a Grècia podien tenir dificultats per a cobrar-ne els interessos corresponents, i de l’altra era una oportunitat per a fer agenollar el poble grec i obligar-los a complir unes condicions que, sense aquesta amenaça de la crisi, democràticament serien rebutjades per la població. Aleshores van simular un “rescat” de l’economia grega, a canvi de reduir sous de funcionaris i pensionistes, de limitar les prestacions socials i d’adaptar la legislació grega a la conveniència de les grans empreses i grups financers. En realitat, doncs, els diners de la Unió europea no anaven a les arques gregues, sinó anaven directament als bancs creditors; és a dir que servien per assegurar que el Govern grec complia amb els compromisos contrets, i per tant es garantia que la banca feia el negoci rodó, sense cap mena de risc. I qui pagava aquests diners, per tant, tampoc era la Unió europea sinó els treballadors i pensionistes grecs. No es feia cap mena de rescat de l’economia grega sinó que si li posava una altra soga al coll, ja que aquests diners aportats es concedien a un interès elevadíssim. Tal com havien previst els maquinadors de l’operació, el Govern grec tampoc, o encara menys, pot fer front a aquests crèdits i ara, un cop perpetrat l’espoli a la població grega, es troba igualment a punt de fer fallida. Això permet als poders econòmics dominants imposar noves condicions per a acabar d’esprémer el país: la recepta que els dóna la Unió europea és que s’endeuti encara més, acceptant el seu “rescat” a un interès desmesurat. I per a pagar-ho, si veuen que ja no poden ofegar més la població, s’obligarà l’Estat grec a malvendre el seu patrimoni, les seves empreses públiques, etc.

Amb l’agreujant que escanyant les economies domèstiques allunyen cada vegada més tota possibilitat de recuperació econòmica. Però aquest ja era l’objectiu. Rescatar els bancs per tal que no corrin cap risc i empitjorar la situació econòmica del país per a treure’n el màxim de profit possible. I la pregunta que quedarà pendent de resoldre serà: i qui rescatarà Grècia?

Tags:

Carles Bonet, la seva part de raó

juny 22nd, 2011 · No Comments · ERC

Continuant amb el comentari que feia ahir sobre l’anàlisi de Carles Bonet, candidat a la Presidència d’Esquerra, sobre la situació i el futur del partit, avui voldria donar-li la raó; almenys en un aspecte. Ell defensava d’una manera ben peculiar que el que havia fet mal a Esquerra no havia estat el tripartit, sinó que els problemes van venir el darrer any en trobar-se incòmodes al govern i en veure’s pressionats per l’aparició nous grups independentistes. I un dels arguments que hi donava era que el segon tripartit s’havia aprovat per amplíssima majoria, sense contestació interna. I citava la defensa que n’havia fet l’Uriel Beltran i, com a mínim, la no oposició de Joan Carretero.

I és amb això que li dono la raó, alhora que penso que és un dels temes a resoldre de cara al futur d’ERC. L’actual direcció del partit ha establert una dinàmica interna basada sempre en l’amiguisme i en les fidelitats personals per damunt de tot. Qualsevol crítica és vista com una deslleialtat i equival a ser bandejat de les esferes de poder o de direcció del partit. Les persones, i per tant els candidats a ocupar càrrecs al si d’ERC o en nom d’ERC, no són valorats per la seva capacitat o idoneïtat per al lloc de responsabilitat, sinó pel grau de fidelitat al líder. És aquella vella metodologia d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no sortirà a la foto”. Això fa que es deixin perdre valors que podrien ser importants per al partit, que ens donarien molta més credibilitat, i alhora fa que la militància s’acostumi a l’acriticisme i que es confongui l’anàlisi política amb la simple justificació. I té raó Carles Bonet en dir que quan la direcció d’Esquerra proposa (de fet imposa) el segon tripartit, la immensa majoria dels quadres del partit, i per tant del Consell Nacional, hi donen el seu suport sense qüestionar-se res. I de fet, l’acció de govern d’aquest segon tripartit, així com la gestió interna del partit tan poc hàbil com per a propiciar les escissions de Reagrupament primer i del sector de l‘Uriel Beltran després, són sempre aplaudides per una majoria indiscutible, incapaç de qüestionar-se res.

A Esquerra tothom hi és fidel als líders sense fissures, fins que estripa el carnet. Sembla com si, de cop i volta, descobrissin els errors comesos, ja imperdonables per més que fins aleshores ells mateixos hi haguessin col·laborat o com a mínim no s’hi haguessin mostrat críticament. Recordo, un mes abans del trencament de l’Uriel Beltran, tenir-hi un debat obert en una reunió del partit jo en solitari enfront d’un Uriel defensant les tesis oficials del partit, i la resta en silenci o recolzant-lo plenament. I el mateix es podria dir de Carod, de Carretero, o de tants altres. Sigui quina sigui la nova direcció del partit caldria que canviés radicalment aquesta dinàmica, que abominés de les fidelitats a ultrança que impedeixen una saludable actitud crítica i ajuden a perpetuar els errors, i que s’aposti decididament per buscar les persones més idònies i més aptes per a cada responsabilitat, que es tendeixi més a la predisposició de les persones a assumir responsabilitats que a la cursa permanent per a assolir el poder.

Tags: