Bloc de notes de Josep Romeu

Acció Cultural del País Valencià ha fet durant anys una valuosa tasca de suplència del que hauria correspost de fer a les institucions, igual com aquí durant el franquisme Omnium Cultural ho va fer creant una xarxa de professors de català. Aquesta tasca de suplència ha tingut un aspecte molt visible com és la creació d’un sistema de repetidors de televisió que permetien als ciutadans valencians veure les emissions de Televisió de Catalunya; una recepció que teòricament està protegida per la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, teòricament d’obligat compliment també a l’Estat espanyol.  [@more@] 

Les administracions, si de veritat estiguessin interessades en defensar el bé públic i els drets dels ciutadans, haurien de preguntar-se com es paguen aquests serveis prestats. En algun cas, des de Catalunya, una mica de sotamà, s’han donat subvencions més que merescudes per al conjunt d’activitats d’ACPV. Però per al Partit Popular que fa de l’odi a la llengua i a la cultura dels catalans, i per tant també dels valencians, una de les seves principals raons de ser, aquest exercici de llibertat que ha fet ACPV és vist com un delicte, per més que el que és il·legal de veritat és l’impediment de la recepció de les emissions de TV3. I com a venjança per haver possibilitat que els ciutadans del País Valencià poguessin veure les emissió de la Televisió de Catalunya ha imposat a l’entitat una munió de multes de caràcter estrictament polític per a impedir que continuï treballant en favor de la cultura valenciana. Multes absolutament desproporcionades i injustes que qualsevol jutge que no estigués corromput hauria qualificat d’absurdes i inacceptables. Però el Partit Popular té un objectiu polític molt clar que és el de l’eliminació de la llengua dels valencians i no té cap mania per legislar en aquest sentit, desacatar impunement les poques sentències judicials que defensen la unitat de la llengua, incomplir de manera sistemàtica el que estableix el seu Estatut d’Autonomia, i atacar sense embuts les entitats que defensen la llengua del país. 

Qui hauria de pagar aquest despropòsit? Em sembla una indecència que s’hagi de recórrer altra vegada a les aportacions desinteressades, que en tot cas haurien de servir per a fomentar la llengua i la cultura del país i no per a engreixar els polítics corruptes del Partit Popular. Entenent les multes a ACPV com un atracament a mà armada, si a Espanya no hi resta un mínim de justícia per a aturar-ho, hauria de ser la Generalitat o la mateixa Televisió de Catalunya la que es fes càrrec d’aquest impost revolucionari, molt més execrable que el que imposava ETA als empresaris bascos.

Tweet

Ja tenim una primera candidatura per a dirigir Esquerra a partir del Congrés de la tardor. La de Carles Bonet. Com a mínim resulta curiosa la seva proposta i em sembla força similar o amb un fort paral·lelisme amb la  que ha sorgit al si del PSC perquè els socialistes catalans facin un gir encara més cap al PSOE. M’explico: ERC i el PSC han patit una severa derrota, tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, i en tots dos casos sembla clar que hi ha hagut un descontentament per part dels electors en veure que el seu partit es desdibuixava, més pendent de conservar cotes de poder que de ser fidel als seus principis i a la seva identitat. Els uns per una excessiva dependència del PSOE arribant a votar en contra de què l’Estat pagui el que deu a Catalunya, i els altres per posar-se al servei d’aquest mateix partit socialista que no sap on va. I també en tots dos casos apareix ara una proposta que apunta en la direcció contrària: més integració dels socialistes catalans al PSOE i diluir encara més el projecte independentisme en benefici d’una esquerranositat que quan s’és al Govern es converteixen en un no res. [@more@]Tenien molta raó els actuals dirigents d’Esquerra quan recordaven a Carod que ell era com a mínim corresponsable de la trajectòria seguida en els darrers anys, i per tant del fracàs electoral. I els electors el que han castigat és aquesta deriva disfressada de voluntat de partit de Govern, sense tenir ben clar per a què volíem entrar al Govern; de manera que han perdut la confiança en l’Esquerra de Puigcercós i Ridao, que no deixava de ser la mateixa que la de Carod, Encara que  sense la seva personalitat i rigor. I ara resulta que Carles Bonet ens proposa insistir en els mateixos errors, fent una renovació a mitges. És cert que, a part de l’error estratègic global de pactar un segon tripartit sense cap més objectiu que el de continuar essent en el Govern, hi ha hagut la pèssima imatge que ens han ofert Puigcercós i Carod perfectament caricaturitzada al programa Polònia, i l’encara pitjor gestió de les discrepàncies internes a base d’anar foragitant les veus discrepants. I en aquest sentit Carles Bonet sembla tenir el propòsit d’esmenar-se.  Entenc que la propera direcció d’Esquerra hauria de tenir molt clar que cal acabar amb aquesta política de l’amiguisme, que tant de mal ha fet al partit, de cobrir els espais de control amb la gent fidel, desaprofitant els valors que poden tenir molts militants encara que no siguin del tot afins a la línia oficial. I entenc que caldria treballar per a refer el consens tant intern com en el conjunt de l’independentisme, si més no en la idea que cal sumar tots els actius i no deixar “cadàvers a al cuneta” com diu el mateix Carles Bonet. Però, amb això no n’hi haurà prou per a recuperar la credibilitat perduda; i la proposta que esbossava ell mateix als mitjans de comunicació no era per a fer-se massa il·lusions.

Tweet

La història es repeteix. Des de Catalunya es va advertint al Govern espanyol que cal que se’ns respecti i que s’atenguin les nostres reivindicacions, perquè si no hauríem de prendre una altra determinació o no donaríem suport a l’estabilitat del Govern espanyol. Es fa la promesa, es llança l’amenaça, però tot seguit es pacta a qualsevol preu. Normalment el preu es redueix a unes vagues promeses que tothom sap d’antuvi que no es compliran. És el que acaba de fer el Govern d’Artur Mas, dient que posarà el tema del pacte fiscal damunt la taula per a poder negociar amb el PP, que se suposa que guanyarà les properes eleccions espanyoles. [@more@] 

Pactar ara amb els socialistes és perdre el temps, perquè tothom sap que amb prou feines li queden uns mesos de vida. I tot i així és possible que CiU caigui en el parany i torni a insistir-hi amb l’esperança d’obtenir una promeses que no es compliran mai perquè tampoc tindran temps de posar-les a la pràctic, però que tampoc es materialitzarien en res, perquè tothom sap que els socialistes menteixen més que no parlen. Però és que pretendre un pacte amb el PP és una quimera. Primera perquè, en el millor dels casos, suposant que no tinguessin un majoria tan absoluta com es preveu, farien promeses que com sempre quedarien en el no res a l’hora de la veritat. Cap dels pactes que ha fet CiU amb els Populars no ha servit mai, per exemple, per a evitar l’agressió furibunda contra la llengua catalana al País Valencià. De fet, si retrocedim a l’època del pacte del Majèstic, veurem que coincideix en l’època en què el PP es decideix a ocupar l’espai anticatalà que fins aleshores ocupaven els blavers valencians. CiU, en aquesta mena de pactes sovint s’ha acontentat amb alguna contrapartida econòmica pròpia de la dreta, que el PP ja hagués tirat endavant pel seu compte igualment. 

L’anunci de portar a Madrid una proposta de pacte fiscal per a negociar és una presa de pèl. No hi ha ningú que no en sàpiga el resultat, i per tant, tothom mirarà d’anar allargant el tema, com a mínim durant un parell de legislatures, amb l’esperança de trobar després alguna altra excusa per evitar haver de prendre una decisió més valenta i coherent, i en definitiva per a evitar resoldre definitivament  el nostre desencaixament amb Espanya.  

Tweet

Sovint no són tan importants les decisions que es prenen com les excuses que s’hi donen per a prendre-les, perquè delaten la mala intenció. Aquests dies els nervis per saber qui finalment assumirà el poder municipal arreu de Catalunya ens porta a les explicacions més rocambolesques. I el curiós del cas és que tothom les deu fer pensant que la seva lògica deu ser prou convincent, sense parar compte que en realitat la lectura que se’ns fa globalment és que tots plegats són una colla de ximples. [@more@]L’argument de la llista més votada em sembla insostenible. És evident que si els de Convergència i els d’Unió es presentessin per separat, a molts municipis deixarien de ser la llista més votada però continuarien representant la mateixa gent; i el mateix es pot dir dels diferents grups d’esquerres o dels independentistes, que poden presentar-se en una coalició prèvia o fer a posteriori un govern de coalició, sense que això afecti el seu grau de representativitat més enllà del derivat de l’aplicació de la llei de Hondt. La llista més votada pot dependre tant dels vots que aquesta llista assoleixi com del fraccionament de la resta d’opcions adversàries, sense que això signifiqui tenir més o menys suport electoral. Malgrat tot, es pot entendre que algun grup prengui la decisió de respectar com a sistema que la llista més votada assoleixi l’alcaldia, encara que en alguns casos pot resultar un govern municipal molt inestable. Com es pot entendre que una altra formació defensi com a perfectament legítim buscar una majoria entre diferents forces polítiques més o menys afins, o que algú fixi una línia vermella a no travessar com la de no pactar mai amb determinades formacions polítiques. Jo crec que la majoria dels ciutadans som capaços d’entendre-ho tot, menys l’espectacle que ens estan donant de presentar per a cada situació l’argument que més els convé. Si ens creiem la història de respectar la llista més votada, ens l’hem de creure a Badalona, a Tarragona, al Vendrell o a qualsevol altra població. I si no ens la creiem, no cal que ens exclamem allà on ens afecti negativament. Si estem d’acord que no es pot flirtejar amb discursos xenòfobs i racistes que atempten contra la convivència ciutadana, no pot ser que ens escandalitzem quan ho fan els altres i trobem qualsevol excusa quan ens en podem beneficiar. Si resseguim el mapa polític del país trobarem de tot, i el resultat no pot ser altre que concloure que tots plegats són una colla de ximples.

Tweet

Aprofitant la celebració del Gran Premi de Motociclisme al Circuit de Catalunya, els treballadors de la fàbrica Derbi s’han manifestat per reclamar que s’aturi el procés de desmantellament de la fàbrica catalana. L’empresa, propietat de la multinacional italiana Piaggio, té la intenció de traslladar tota la producció a Itàlia. No es tracta que hi hagi pèrdues ni que no sigui prou productiva la fàbrica catalana, sinó simplement és una deslocalització que estratègicament els deu ser favorable. Com deia un dirigent empresarial ells no són les germanetes dels pobres, i, per tant, si els surt més a compte tancar una factoria no ho deixaran de fer només pel perjudici que poden causar als treballadors que es quedaran sense feina. Aquest no és el seu problema. [@more@] 

Els qualificatius ètics, pel que fa al cas, tenen ben poc interès. Els treballadors poden reclamar en defensa dels seus interessos, però els empresaris procuren pels seus sense haver de mirar a qui trepitgen i comptant que sempre tenen la legislació a favor. Però, d’altra banda, hem de considerar que aquesta és la conseqüència lògica d’un discurs fal·laç, molt habitual des de fa un anys, entre economistes i polítics: la competitivitat passa per cercar aliances i fusions per tal de formar part de grans grups empresarials. Se’ns ven la idea que és millor ser una peça més d’una multinacional que mantenir la independència com a petita o mitjana empresa local. L’adquisició d’una empresa catalana per part d’un gran grup exterior és venut com la panacea per a garantir la seva continuïtat, quan es realitat és a l’inrevés. Si l’empresa és inviable haurà de tancar igualment, ja sigui com a petita empresa o com a filial d’una multinacional; però, essent rendible, la perspectiva empresarial del gran grup que té el centre d’interès i de decisió en un altre lloc pot provocar actuacions com ara la de Derbi, incomprensibles des del punt de vista dels treballadors però carregades de lògica en el marc d’una estratègia global on les localitzacions són sempre circumstancials. 

Massa sovint, des de la mateixa administració s’han fet gestions per tal de trobar un grup inversor que es volgués fer càrrec d’una empresa local en dificultats, quan en realitat, després d’haver-se beneficiat de les ajudes públiques, l’únic que han fet és gestionar el seu tancament. L’important no és el volum de l’empresa, sinó el seu centre de decisió. Una petita o mitjana empresa local també pot ser que arribi a optar per la deslocalització, però les probabilitats són infinitament inferiors que quan es tracta d’un gran grup que pot jugar estratègicament amb els diferents centres de producció distribuïts arreu del món.

Tweet

A ERC, fa temps que alguns ho venim dient. Les ambicions personals d’uns dirigents van portar el partit a una lluita fratricida on l’objectiu fonamental era foragitar els adversaris, sense més programa ni proposta que la d’”estàs amb mi o estàs contra mi”. Poques coses deuen haver fet més mal a ERC en tota la seva història interna que la lluita sense sentit entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira. No era una lluita d’idees ni d’estratègies, sinó simplement per ocupar el lloc del capdavant.  [@more@] 

Entremig, es van aliar per foragitar altres militants que discrepaven de la línia política. En lloc de buscar posicions integradores i de donar cabuda a totes les expressions i tendències, i més tenint en compte que es parlava de construir un partit que fos hegemònic en l’esquerra catalana, es va aprofundir en la política de l’amiguisme i de les fidelitats per a apuntalar el líder. Els qui hi discrepaven, o eren menystinguts o se’ls comminava a abandonar el partit. Puigcercós actuava com un ventilador foragitant tothom que li pogués fer ombra. Però això només era possible perquè tot un seguit d’acòlits, que esperaven a canvi algun que altre càrrec, li reien les gràcies. Els mateixos que sovint es feien els ofesos quan alguna veu crítica alertava de la pèssima gestió que s’estava fent del partit, tant com de l’estratègia política que se seguia. El resultat ja l’hem vist: el partit no solament s’ha afeblit electoralment, havent perdut la confiança d’amplis sectors de l’independentisme, sinó que pel camí hem perdut molts actius, moltes persones valuoses per al projecte nacional d’ERC. La darrera, Josep Lluís Carod Rovira. 

El problema no és que en un determinat moment es cometés un error, per monumental que fos, sinó que per part de la direcció no hi ha hagut cap voluntat d’esmena, i només la ferma voluntat de mantenir-se a qualsevol preu i a costa de qui sigui. Molts recordaran les manifestacions de satisfacció per la marxa de Carretero o de l’Uriel Bertran; eren els dissidents díscols, i sense ells tenien el camí més planer… cap al desastre. Fins i tot després del fracàs electoral del novembre, van continuar aferrant-se a la cadira amb l’esperança que les municipals els salvés la pell, quan en realitat el que han fet és arrastrar el seu desastre a la credibilitat de la feina ben feta a molts municipis. Ara és Josep Lluís Carod Rovira qui abandona el vaixell, i d’aquí a uns quants dies serà un altre; però n’hi ha que encara juguen a especular amb les possibilitats que tenen de repetir a la tardor. I no hi ha ningú que pugui aturar aquest espiral voraginós? Tan malavesats estan els quadres del partit que no gosen alçar la veu i dir prou a tanta ineptitud i incapacitat?  

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Per a explicar determinats fenòmens socials o l’evolució de processos actuals, el normal és que hom parteixi d’una situació concreta que sí que és observable i constatable, que es pugui fer referència al passat tot i no tenir-lo al davant i per tant fer-ho a través d’una interpretació, i sobretot que s’hagi de fer un projecció de futur que sempre queda en els llimbs de la hipòtesi. Això fa que per més que sembli que ens adrecem cap a una determinada direcció, sempre queda el dubte de si haurem fet correctament la projecció de futur. [@more@] 

A més, forma part de la naturalesa humana intentar justificar a cada moment les nostres actuacions, de manera que fins i tot inconscientment podem tergiversar la hipòtesi de la trajectòria per no haver d’assumir-ne responsabilitats. A part que en molts casos els mateixos protagonistes no són plenament conscients de cap on aboquen les seves actuacions. És el que ens pot estar passant, per citar exemples ben diferents, amb el canvi climàtic, amb el procés de dilució de les diferents cultures o amb el futur de la religiositat. 

Hi ha, però, un cas molt concret i peculiar que ens permet veure en viu i en directe les diferents fases d’un mateix procés que es van produint a través del temps. És com si tinguéssim davant nostre la pel·lícula no només del relat complet de la història, sinó projectant alhora les seves diferents etapes. És la lluita per la supervivència del català enfront de les agressions del nacionalisme espanyol, encarnat principalment però no pas en exclusiva pel Partit Popular. 

A Catalunya és fàcil sentir el discurs popular, tant l’oficial com el més espontani sorgit en una conversa amb alguns dels seus defensors, que ells no estan en contra del català sinó que ja estan d’acord amb què es potenciï la llengua d’aquí, però sense imposicions, sense anar en detriment del castellà, respectant la llengua pròpia de cadascú en l’ensenyament, i sempre sobre la base del bilingüisme i de la llibertat individual d’escollir la llengua en qualsevol cas. Unes propostes que, no estant-hi en absolut d’acord en la mesura que obliden el plantejament global com a comunitat lingüística i nacional, podrien no semblar tan agressives ni tan perilloses per a la supervivència de la nostra llengua. 

Malauradament, però, d’aquesta mateixa història disposem d’un capítol més que correspon a la fase següent i que ja s’està portant a la pràctica a les Illes, per exemple. Ells saben que una de es vies per a la liquidació d’una llengua és la seva atomització, a base de potenciar les “particularitats” locals en detriment de la llengua estàndard. No gosen fer-ho al Principat amb el català occidental, per exemple, però sí que ho fan incentivant les variants dialectals de les Illes i, per suposat, al País Valencià on poden plantar cara tant a la comunitat científica com als mateixos tribunals negant la unitat de la llengua. Una negació que, evidentment, no serveix per a potenciar la seva varietat dialectal, sinó per a constatar que aquesta mateixa varietat no té prou entitat per a segons quins usos o traduccions i que per tant ja no és viable. A les Illes encara no gosen parlar directament d’una llengua diferenciada, com fan al País Valencià; però és que la fase següent és la que apliquen a la Franja on a més de negar que formi part de la mateixa comunitat lingüística ja li neguen qualsevol mena de valor considerant-la una mena de patuès. 

El mateix es pot dir pel que fa a la idea que aquí defensen del dret individual dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Aquí tenen la barra de presentar-se com els defensors de la llibertat individual i dels drets dels infants, però allà on aconsegueixen imposar les seves tesis legislen de forma que els ensenyants no tinguin cap obligació de conèixer la llengua catalana (l’espanyola, sí, per suposat) de manera que la negació del mateix dret que reclamen a Catalunya, a les Illes es pot fer per la no obligatorietat dels mestres a respectar-ho. Aquí ens reclamen, i fins i tot jutges afins a la seva ideologia els donen la raó, dobles línies d’escolarització en funció de la llengua. Però allà on han pogut implantar aquest sistema segregacionista, són els primers a negar places d’escolarització en valencià als alumnes que ho sol·liciten. I un cop tenen assentat el principi que la immensa majoria dels alumnes valencians reben l’ensenyament forçosament en castellà, sense respectar la llengua materna dels alumnes, ja gosen fer el pas següent que és el de la supressió de la línia d’ensenyament en la llengua dels valencians. I no cal dir que els mateixos que aquí fan veure que defensen el dret dels pares a escollir la llengua d’educació dels seus fills, ho neguen rotundament i sense concessions als nens de la Franja.  

El bilingüisme és defensat a Catalunya només en aquells àmbits on la normalització lingüística ha fet que el català hi sigui la llengua d’ús preferent o habitual. A les Illes o al País Valencià, en canvi, com que la llengua dominant ja és el castellà el bilingüisme no és defensat ni tan sols en aquells aspectes més formals, que ja vénen marcats per la llei. L’incompliment de l’Estatut és la norma més absoluta; ningú reclama que es compleixi el principi, que només es compleix a Catalunya, que els alumnes han d’acabar l’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà. I el Govern del País Valencià tira pel dret i utilitza de forma gairebé exclusiva el castellà. Per suposat que reclamar el bilingüisme a la Franja és una quimera: El Partit Popular, com el PSOE, són radicalment contraris al bilingüisme. 

Són les diferents fases d’un mateix procés. L’objectiu és clar, i només tàcticament accepten no encarar directament l’eliminació de la llengua allà on saben que no tenen capacitat per a fer-ho o que hi rebrien una contestació excessiva. I hem de reconèixer que la seva estratègia, la dels nacionalistes espanyols en el seu conjunt, els està sortint a la perfecció: tenen la Franja anorreada lingüísticament, han eliminat el català d’Alacant i pràcticament també de València ciutat, i no hi són gaire lluny a Palma de Mallorca; a Catalunya anem una fase més endarrerits, però també anem pel mateix camí si ningú hi posa remei, com ningú ha tingut la voluntat política de posar-hi, almenys fins ara.

Tweet

En més d’una ocasió, des d’aquest bloc he parlat de temes d’economia mostrant el meu desacord amb unes mesures preses amb l’excusa de la crisi que no van orientades a resoldre els problemes dels ciutadans afectats, sinó a garantir només el manteniment dels beneficis dels grans poders econòmics, causants de la mateixa crisi. He insistit en la idea que de cop es va passar de la política d’incentivar el consum i la productivitat a tenir només com a objectiu la reducció del dèficit, fet que allarga la situació de crisi; així com també he reiterat que els rescats de països com Grècia, Irlanda o Portugal són una trampa, perquè el que fan és ensorrar encara més aquests països, i només serveixen per a protegir els interessos dels grans inversors. [@more@] 

A vegades, he tingut la sensació de defensar unes idees tan forassenyades i allunyades del pensament oficial que només podien ser fruit d’un posicionament global contra el sistema o bé d’un desvari que no tocava de peus a terra. Però, heus aquí que el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz deia en la seva conferència del Cercle d’Economia a Sitges justament això. Advertia que l’estratègia de l’austeritat ‘no és un pas cap al creixement’, sinó que condemna les seves economies ‘a l’estancament’. Segons ell, i ara ja no ho diu un profà com jo, els plans d’austeritat el que fan és allargar la crisi. El que potser no deia el Nobel d’economia és que si els Governs han optat per allargar la crisi és perquè en aquest marc poden emprendre, sense oposició, totes les reformes necessàries per a desmantellar l’Estat del benestar, eliminar totes les conquestes socials dels darrers decennis i garantir una legislació descaradament favorable als interessos dels grans poders econòmics. 

Igual de contundent era a l’hora de parlar del rescat de Grècia. El Premi Nobel afirmava que en realitat no era un rescat de l’economia grega sinó dels interessos dels grans bancs europeus que hi tenien diners invertits. És un regal enverinat que condemna aquest país a un nivell d’endeutament encara més insostenible, perquè els especuladors que han dissenyat el pla de rescat li fan pagar uns interessos desorbitats. 

L’altre gran tema abordat pel professor Joseph Stiglitz és el de la fal·làcia de la flexibilitat del mercat laboral que van imposant els Bancs centrals per encàrrec dels grans poders econòmics. En tenim un exemple en el cas espanyol, on l’atur i la precarietat laboral va incrementar-se després de les darreres reformes laborals empreses pel Govern socialista. I en lloc de reconèixer que aquelles mesures van anar en la direcció contrària del que teòricament perseguien, el Governador del Banc d’Espanya insisteix en què encara cal aprofundir-hi més. I no és que els teòrics experts en la matèria, com el Banc d’Espanya, erressin en el seu diagnòstic, sinó que només mentien perquè  l’objectiu de les reformes del mercat laboral no tenien res a veure amb la millora de l’ocupació, sinó en la millora dels beneficis de les grans empreses, que després no tenen per què invertir els guanys al país. 

Si més no és reconfortant pensar que no es tracta de què hi hagi una única política econòmica possible, basada en l’austeritat, les retallades i les reformes antisocials, sinó que el problema rau en què tenim uns governants segrestat pels interessos dels grans poders econòmics. I que no tothom combrega amb rodes de molí.

Tweet

En més d’una ocasió he expressat els meus recels cap a les fórmules assembleàries. Diguem que, en principi, pot semblar la manera més democràtica, oberta i participativa de prendre les decisions; i és molt possible que ho sigui per a determinades organitzacions o moviments, i encara per a determinats moments. D’una banda hi ha una qüestió purament logística: si es fa una assemblea on els participants no passen d’unes quantes desenes, és factible que tothom pugui participar-hi en igualtat de condicions; però això esdevé impossible quan es tracta d’un col·lectiu molt més nombrós. I de l’altra, les assemblees podrien ser la fórmula més democràtica, oberta i transparent si fóssim tan ingenus com per a creure que la gent hi assisteix, parla, escolta i decideix sense que hi hagi pel darrere pressions i manipulacions de tota mena, que es poden amagar més fàcilment amb l’excusa de l’assemblea. [@more@] 

En una assemblea, ja sigui de partit o al mig d’una plaça, amb dues o tres mil persones és impossible que tothom pugui tenir el dret a parlar, i poder-ho fer amb un temps raonable per a exposar les seves idees. Fins i tot els partits més assemblearis, a l’hora de la veritat, han d’anar posant mesures i restriccions per a poder participar realment a l’assemblea. I com a mínim en un partit saps qui posa aquestes normes i aquestes restriccions, amb les quals hi pots estar més o menys en desacord i hi ha els mecanismes adients per a fer-hi arribar la protesta. En les assemblees a la plaça pública, sovint es va ostentació de ser un moviment tan popular que no necessita ni vol tenir líders, però en realitat també s’acaba creant un control tant de les intervencions, com de les resolucions que es posen a votació o de les propostes que s’hi fan; amb l’agreujant que en aquest cas no hi ha ni la possibilitat d’exclamar-se davant de ningú perquè tot sembla que sorgeixi com per art d’encantament. En alguna d’aquestes assemblees multitudinàries a més d’un li han posat traves a l’hora de parlar pel fet de fer-ho en la llengua del país, o hi ha temes que per més que es proposin mai es posen a votació. 

Entenent que és inevitable que hi hagi d’haver un cert ordre, unes certes restriccions, unes normes i uns procediments per a poder participar en una assemblea, tant per tant, prefereixo que quedi clar qui n’és el responsable del funcionament, quin organisme o grup dirigent ho controla, quines normes estableix i quins són els mecanismes per a demanar-ne la revisió. Altrament, sota l’aparença d’una assemblea de ciutadans que es reuneixen espontàniament, sense dirigents ni caps visibles, sempre hi ha qui mou els fils cap al cantó que li interessa amb tota impunitat.   

Tweet

Poques sorpreses en la presentació dels pressupostos de la Generalitat per al 2011. Una enorme retallada que afecta directament els serveis bàsics que reben els ciutadans, que afecta les possibilitats de fer polítiques adreçades a sortir de la crisi, i que a tot estirar té l’objectiu d’evitar la fallida; que no és poca cosa. I com sempre que un Govern presenta una proposta de pressupostos, els grups de l’oposició se’ls han de carregar per sistema, alguns amb més raó que altres, i algunes vegades amb més convenciment que altres.  [@more@] 

CiU s’ha cuidat prou de presentar uns números en els quals el percentatge de retallades en les polítiques socials és relativament inferior al d’altres partides com la despesa corrent, les inversions en infraestructures o les polítiques de suport a l’economia. El que passa és que, encara que sigui en un percentatge menor, la quantia de les partides de sanitat i d’ensenyament és tan alta que continuen essent els Departaments que pateixen més retallada. L’argument fonamental de CiU és que el tripartit els ha deixat una Generalitat endeutada fins al límit, i que per responsabilitat no podien fer altra cosa. Costa una mica d’entendre, si no es pren una actitud antisistema, que es digui que es podia retallar per altres bandes, ja que ningú serà capaç de presentar una proposta alternativa on surtin els números; està clar que fa molt mal d’ulls que precisament en aquest pressupost s’hagi regalat un bon grapat de milions a les grans fortunes a través de la reforma de l’impost de successions, però és evident que això no alleugeriria sinó una petita part de la situació financera. D’altra banda, els partits que van participar en el Govern anterior tenen més difícil d’explicar ara propostes creïbles, quan fins l’any passat van obviar el nivell d’endeutament i no van prendre iniciatives de cap tipus per contrarestar-lo.   

Hi ha però, des de l’oposició, dues actituds que destaquen per raons completament oposades: la dels cínics i la dels conseqüents. A ningú no agraden les retallades; però que això ho diguin tant el Partit Popular com el Partit dels Socialistes, que a través de les seves centrals de Madrid reclamen que la Generalitat faci el doble de retallades, amb amenaces incloses de la Ministra d’Economia, és cinisme pur. I per l’altra costat, és evident que jugant la carta espanyola tenim molt poc marge de maniobra, de manera que l’opció més coherent és la de trencar la baralla i apostar per un pressupost català, amb els diners dels catalans. Perquè la pugna entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat està en saber si es poden reduir 2 mil o 3 mil milions d’euros més per a complir amb el límit compromès amb la Unió europea, de manera que si comptabilitzem els 22 mil milions que anualment perdem els catalans amb el dèficit fiscal, que podríem retenir si fóssim un país lliure, el tema estaria més que resolt. Així de fàcil.

Tweet