Bloc de notes de Josep Romeu

No ens enganyem, arreu i des de sempre, si hi ha hagut moviments feixistes que han fonamentat la seva política en l’odi i la violència, en el racisme i la xenofòbia, és perquè hi ha hagut sectors de la població més o menys amplis disposats a donar-los suport o a simular que no eren conscients del mal que estaven fent. Va passar amb l’Alemanya nazi, amb el franquisme, amb la Itàlia de Berlusconi, i també ara a casa nostra tenim descerebrats sense escrúpols disposats a aprofitar-se dels baixos instints de la gent per a obtenir els seus objectius personals. Ni els mateixos votants de determinades formacions xenòfobes voldrien que el seu candidat arribés a l’alcaldia, perquè són conscients que no té projecte de ciutat ni li interessa mínimament. Ni a Vic ni a Badalona, ni enlloc.

[@more@]

Les seves argumentacions es basen en la mentida permanent; una mentida, això sí, que ja els va bé de sentir a moltes persones perquè així desvien tota la responsabilitat en els altres. No és pas cap casualitat que acostumin a ser personatges amb antecedents de violència, i sobretot que, malgrat el que diuen els seus eslògans, odien la gent, la llengua i la cultura del país gaire´bé tant com els que ells anomenen "immigrants". I, en contraposició, són els grups més sobiranistes des de les CUP a ERC passant per Iniciativa els que millor respecten els drets de tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència. Per això, quan algú ha intentat muntar alguna candidatura xenòfoba des de l’independentisme ha fracassat estrepitosament, per sort. La imatge d’aquesta mena de candidats carronyers que inciten l’odi envers els altres trobant-se sense arguments per a defensar el que diuen, i per això limitant-se a repetir unes consignes basades sempre en la falsedat, és molt més evident quan parles directament amb algun dels seus votants.

Una conversa relativament habitual: algú ha sentenciat davant d’uns interlocutors incrèduls que tal administració ha donat un tracte de favor a un “immigrant” en detriment d’un “de casa”. Acostumen a fer servir el terme “immigrant” per remarcar la situació de provisionalitat, mentre que al terme els “de casa” hi donen un sentit de nacionalisme espanyol que no té res a veure amb els del país. Davant d’aquesta acusació directa, provo de dir-li que em doni dades concretes de la guarderia on no hi han acceptat un nen “de casa” per a admetre-hi un “immigrant” o del servei social on han prioritzat l’”immigrant” pel sol fet de ser-ho; i m’ofereixo a acompanyar-lo allà on calgui per esbrinar els fets i denunciar-los si cal. Aleshores, el xenòfob de torn sabent que no té cap base per a l’afirmació que acaba de fer, s’excusa dient que ell personalment no s’hi ha trobat però sap que d’altres sí, que a ell li han explicat així. Insisteixo que em digui, doncs, qui ha estat el seu informant, que anem a veure el centre o l’oficina de l’administració on s’ha donat el cas; cosa a la qual, evidentment es nega en rodó, o bé perquè diu que no vol comprometre ningú o senzillament perquè resulta que tampoc en sabria el nom, perquè de fet només sap que ha sentit a dir que ho deien. O s’ho acaba d’inventar. Només em resta etzibar-li els qualificatius que es mereix, irreproduïbles en aquest bloc. 

Tweet

Temps enrere, quan els ecologistes escampaven allò de “Nuclears? No, gràcies!” fàcilment eren titllats de somiatruites que no tocaven de peus a terra. Com es podia prescindir d’unes centrals nuclears que podien produir d’un 20 a un 35% del total de l’energia que es consumeix al país? Fins i tot, en to burleta, se’ls ridiculitzava advertint que aquests ens voldrien tornar a l’edat de pedra, fer-nos recular en la història i prescindir de moltes de les cotes de benestar de què gaudíem gràcies a aquesta energia. [@more@] 

Tècnics i especialistes fins al darrer moment han defensat la seguretat de les nuclears, així com els economistes han sentenciat que, amb els números a la mà, no en podríem prescindir. Però, de cop i volta, Fukushima ho capgira tot. No és que hagin revisat les seves teories ni que ara hagin de reconèixer el seu error, sinó que no poden amagar més la gran mentida. Ja no poden continuar dient, sense ruboritzar-se, que les centrals nuclears són segures; de fet, són segures mentre no passi res d’extraordinari, i això és el que ells no poden assegurar, de manera que de cap manera poden garantir-ne la seguretat. Alemanya, amb un govern de dretes, s’ha vist empesa a fer el pas definitiu de cara al tancament de totes les seves centrals nuclears. Després de Fukushima, qualsevol altre incident nuclear només podrà ser atribuït a la criminalitat d’uns governs i d’unes empreses que, conscients del perill que representa, opten pel que els és més rendible, amb un menyspreu absolut per la vida i el benestar de les persones.  

El repte de suplir l’energia de procedència nuclear per la d’altres fonts, majoritàriament renovables, que fins ara ens deien que era impossible, s’assolirà sense més problemes en la mesura que seran les mateixes grans empreses energètiques les que faran el gir, ara obligats per les circumstàncies. I és que les empreses tiren sempre pel camí més fàcil si cap govern no els ho impedeix, però també s’adapten a qualsevol nova circumstància, encara que sigui ecològica, si ells en poden continuar traient el benefici.

Tweet

El moviment dels anomenats “indignats” ha aconseguit, si més no, acaparar l’atenció i fer visible que hi ha sectors de la població que no combreguen amb les rodes de molí que ens volen fer combregar. Els seus arguments, a vegades, poden semblar excessivament simples: volem una democràcia real, volem que s’acabi un sistema de corrupció generalitzada on la Justícia no és sinó el braç sicari del poder, volem que s’aturin les agressions contra les víctimes de la crisi protagonitzades justament pels seus responsables, volem en definitiva un poder polític que sigui capaç de plantar cara a tantes injustícies que ens imposa el sistema.  [@more@] 

Alguns polítics han tingut la barra de dir que comprenien les reivindicacions dels indignats, i els més cínics han gosat afirmar que ells podien canalitzar a través de les institucions les seves protestes. Com si la indignació no anés adreçada al conjunt de la classe política! Vivim uns moments en què els poders econòmics, amb noms i cognoms concrets, amb càrrecs coneguts a les grans corporacions bancàries i a les grans indústries, estan desbocats i eufòrics veient que tenen a les seves mans (o millor dit, als seus peus) no només la classe treballadora a la qual poden retallar tots els seus drets i conquestes socials sinó als poders polítics esdevinguts titelles al seu servei, amb l’excusa inqüestionable de la crisi feta dogma. I és en aquest context quan algú, convençut d’haver assumit un paper responsable i amb la consciència tranquil·la de no tenir cap tipus d’interès econòmic, ens intenta convèncer que, mal que ens pesi, hem d’entendre que les coses són així i ens alliçona primer amb allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, “és hora d’estrènyer-se el cinturó”, “és l’única possibilitat de sortir de la crisi”…. I quan se li recorda que els grans directius s’estan repartint sous, primes i beneficis astronòmics; que els beneficis d’una sola empresa que vol acomiadar a càrrec dels contribuents una quarta part de la plantilla equivalen al dèficit econòmic de tot el país aquest any; que les reformes i canvis legislatius només són en perjudici dels treballadors; que els diners que l’Estat aboca a la banca no reverteixen en facilitar crèdit a la petita i mitjana empresa… aleshores, et surt amb l’argument que pitjor seria actuar d’altra manera. Les deslocalitzacions serien massives, la banca acabaria de tancar l’aixeta del crèdit, els especuladors a través de les fantasmagòriques agències de qualificació farien incrementar els interessos del nostre deute,… portaríem en definitiva el país a la ruïna. 

I és en aquest moment, quan l’interlocutor ha fet gala una bona dosi de realisme i espera un gest d’aprovació davant d’unes evidències irrefutables, que li dic: aquest és el mal. El problema no és que hi hagi una dreta conservadora que cregui que cal donar tota mena de facilitats i prebendes als poderosos, perquè de les engrunes del seu festí potser se n’acabarà aprofitant una part de la població; el problema no és que hi hagi uns liberals a ultrança que considerin que l’important és tornar a fer funcionar l’economia de mercat i l’especulació, encara que sigui finançant-ho a base de reduir els sous dels funcionaris, de retallar les pensions, de limitar les prestacions socials i en general d’anar liquidant l’Estat del benestar. El problema no és això, sinó que aquests tenen tan ben collat el sistema que fan inviable qualsevol altra política, qualsevol política que pugui afavorir la majoria de la població enlloc de defensar els interessos dels grans poders econòmics; el problema és que el poder econòmic ha reduït a la mínima expressió el sistema democràtic, perquè no ens deixa escollir sinó quin serà el gestor dels seus interessos. Precisament perquè no tenim cap més sortida, precisament per això tenim molta més raó d’estar més que indignats; emprenyats!   

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquests dies, en què tothom fa les seves valoracions i anàlisis sobre els resultats electorals, trobo a faltar la lògica de les matemàtiques. Es parla de sigles i de tendències, d’ascensos i davallades, de grups emergents i d’altres que no aixequen cap. I se’n parla com si tots fossin al mateix nivell, com si no hi haguessin diferències substancials. I això ho veiem en fòrums com aquest, a les xarxes socials, però també als mitjans de comunicació més professionals. [@more@] 

Un error que té un precedent abans de les eleccions, molt greu al meu entendre, en el tractament donat pels mitjans de comunicació a una determinada força política en detriment d’altres. Ja des del seu naixement, els mitjans de comunicació es van abocar a publicitar desmesuradament la Plataforma xenòfoba. Pàgines senceres, titulars i cites constants per a un grupuscle sense representació parlamentària, i en aquestes eleccions amb una representació municipal minsa, i en tot cas menor per exemple que la de les CUP. Però és igual, la majoria de mitjans, inclosos els que cada dia es lamentaven d’haver de donar les informacions en base a uns estrictes barems que els marcaven els polítics, es van dedicar a fer-los una publicitat gratuïta impagable, encara que fessin veure que era per criticar-los.  

I la mateixa tònica s’ha seguit després de les eleccions. És cert que la PxC ha incrementat el seu suport electoral, en algunes poblacions sense necessitat de fer propaganda perquè ja els la feien els mitjans de comunicació; però el resultat final no deixa de ser una setantena de regidors, trenta menys que les CUP, el resultat de les quals no han tingut ni la meitat de ressò mediàtic. 

La mateixa visió esbiaixada es dóna sovint per al conjunt de les forces independentistes. És fàcil de trobar anàlisis que barregen el fracàs electoral d’Esquerra amb el de Solidaritat; mentre que d’altres intenten vendre’ns com un èxit la quarantena de regidors que pot haver tret Reagrupament, sumant els que han obtingut des de diverses coalicions o candidatures. Esquerra, com els socialistes, ha continuat pagant a les urnes els seus errors de l’etapa anterior, obstinats els seus dirigents a mantenir-se en els càrrecs en lloc d’haver assumit la seva responsabilitat amb la dimissió immediata el mes de novembre.  

Els nacionalistes espanyols, que no podien amagar la ràbia i el desconcert per la victòria de Bildu al País Basc, s’alegraven de la davallada dels independentistes catalans a excepció feta de les CUP que consideraven una anècdota residual; en canvi, altres analistes de casa nostra, enduts més pel ressentiment que per l‘objectivitat o per un veritable interès a favor del país, posaven al mateix sac la derrota d’Esquerra i l’escassa implantació de SI o de CAT, contraposant-la a la força emergent de les CUP. 

Sincerament, jo lamento el mal resultat d’Esquerra, tot i que es veia a venir donat el comportament de la direcció del partit, com lamento els escassos resultats de SI o de Rcat, que també entraven dins de les previsions, i em felicito per la relativa sorpresa de les CUP. Ara bé, posem les coses al seu lloc. El panorama polític de Catalunya tampoc ha canviat tant: Esquerra continua essent la tercera força municipalista amb nombre de regidors, i ha baixat a la quarta posició en nombre de vots. IC-V és presentada com el partit d’esquerres que ha aguantat millor la davallada general, però en nombre de regidors ha baixat en un percentatge superior al 10%, i no gaire menys que el que ha baixat Esquerra. Després de la pujada de CiU, socialistes i Esquerra, com a segona i tercera força, mantenen les distàncies d’uns 900 regidors, però és que la quarta força en el rànquing, el PP, té gairebé tres vegades menys de regidors que els republicans. I no cal dir que la comparació d’Esquerra amb la resta de forces independentistes continua essent abismal: enfront dels 1384 regidors republicans, n’hi haurà 101 de les CUP, 48 de SI i uns quants menys de Rcat. 

I, naturalment, quan tothom parla, suposo que interessadament, de l’”enorme ascens” dels xenòfobs de PxC, obliden i dissimulen que els seus resultats estan per sota de les CUP i a poca distància de SI. El que no vol dir que no sigui preocupant el creixement del racisme i la xenofòbia a casa nostra. La cerimònia de la confusió dels qui obliden la lògica de les xifres i posen en el mateix sac formacions de gruix i pes tan diferents, no tindria més importància si es limités a un acontentament de les fòbies i fílies personals. El que passa és que després n’hi ha que volen bastir projectes de futur sobre les dades esbiaixades, i així no es va enlloc.

Tweet

Els cossos i forces de seguretat en les seves accions sempre van acompanyats d’agents que ho enregistren tot. Suposo que els enregistraments deuen tenir finalitats professionals, però també poden servir per a justificar les seves actuacions. Els ciutadans, si no hem estat als llocs dels fets, podem creure’ns o no el que se’ns explica, però hi ha imatges que no necessiten explicació. I les d’ahir, senyor Puig, no en tenien cap de justificació. [@more@] 

Podem arribar a creure que en una manifestació, per més pacífica que sigui, aparegui algun descontrolat que se surti de la norma, i fins i tot que una acció aïllada d’aquestes provoqui un seguiment exaltat d’altres persones que fins aleshores s’havien mantingut pacíficament. Però les imatges que ens oferien els mitjans de comunicació no oferien cap mena de dubte: jo només he vist uns agressors i unes persones agredides. El Conseller Felip Puig parlava d’una resistència activa dels “indignats”, cosa que no sé què vol dir, però és evident que agredir a cops de porra manifestants asseguts a terra no té cap justificació. Si algun d’aquests manifestants havia comès un delicte o agredit un agent, el lògic era procedir a la seva detenció, però de cap de les maneres acarnissar-se sobre ell quan el tenien estès a terra, per després fer-lo marxar. Si volien permetre que tornessin a organitzar l’acampada després de la neteja, no hi havia cap necessitat de confiscar-los el material, fet que d’altra banda pot ser del tot il·legal. 

Un mal començament, senyor Puig. A no ser que, com a professionals de la indeterminació, de navegar sempre entre dues o tres aigües, de la indefinició més absoluta, la intenció no fos justament incentivar i donar una nova alenada a un moviment que corria el risc d’entrar en somort.

Tweet

La veritat és que desconeixia que hi hagués en la Llei espanyola de l’esport un article on s’imposés l’obligatorietat de competir amb la selecció espanyola. L’article 47 de la Llei diu textualment: “Es obligación de los deportistas federados asistir a las convocatorias de las selecciones deportivas nacionales para la participación en competiciones de carácter internacional, o para la preparación de las mismas”. I sort que diu que l’obligació és per als “federats”, perquè si no, qualsevol dia ens podrien convocar per a participar en ves a saber quina competició. Com a la mili, vaja. [@more@] 

La intencionalitat de la Llei sembla clara: cobrir-se les espatlles per evitar que algun club o grup d’esportistes faci un boicot a la selecció espanyola. Però l’obsessió del nacionalisme espanyol per evitar els desafectes al règim és tan gran que no van parar compte ni en la forma com redactaven la llei. Seria una bajanada imaginar que a un esportista el poden obligar a competir, més enllà del que té contractat amb el seu club, pel sol fet que a un seleccionador li ha passat pel cap convocar-lo. De fet, quan Esquerra va presentar al Congrés la proposta de modificació de la llei per tal d’evitar aquesta obligatorietat, els nacionalistes espanyols més radicals, els del PP i del PSOE, van aïrar-se patriòticament argumentant que ‘Representar Espanya és un honor i un privilegi‘, i que tots els esportistes desitjaven ser seleccionats perquè això incrementava el seu prestigi i la seva cotització professional; cosa que no tenia res a veure amb la proposta d’Esquerra d’eliminar-ne l’obligatorietat. Algú s’imagina que la Llei catalana de l’esport digués que els esportistes federats a Catalunya tenen l’obligació de participar amb la selecció catalana? No solament plourien crítiques i acusacions d’imposició i de politització, sinó que de ben segur que qualsevol tribunal constitucional conclouria que és un atemptat a la llibertat individual de les persones. 

Hi ha hagut molts casos d’esportistes, catalans o espanyols, que per raons personals, professionals o del tipus que sigui han renunciat a participar amb la selecció espanyola, sense que tingú els hagi dit res, ni els hagi tirat en cara que estaven incomplint la Llei. Senzillament, perquè la Llei no pretén ni defensar els jugadors, ni els clubs ni l’esport en general, sinó simplement mantenir un control polític del que ells consideren un emblema nacional.

Tweet

Grècia es troba a les portes de la insolvència total, i si no troba una solució ben aviat s’haurà de declarar en fallida. I algú pot preguntar-se com és que s’ha arribat a aquesta situació límit. És evident que la crisi ha trobat uns països més ben preparats que altres, i Grècia no devia estar precisament entre els capdavanters. Però un cop constatada la crítica situació en què es trobava el país, la Unió europea i el FMI van decidir que calia procedir al “rescat” de Grècia. Teòricament es tractava d’un ajut, un crèdit per a sortir de la crisi, però era evident que era un regal enverinat. [@more@] 

Les autoritats econòmiques que feien el préstec, a part d’uns elevadíssims interessos, es reservaven el dret d’imposar les condicions, que Grècia havia de complir al peu de la lletra. Des del Banc Europeu i des de les institucions europees li marcaven el camí a seguir: retallades de sous, desmantellament de l’estat del benestar, reformes estructurals en el sentit sempre d’afavorir els interessos dels poders econòmics, legislació regressiva en tots els sentits… era la recepta màgica i ineludible que els millors experts economistes de la Unió donaven al país hel·lènic perquè pogués posar remei a la seva crítica situació. I el govern grec, sense el més mínim marge de maniobra, i malgrat les lògiques protestes dels ciutadans, va anar aplicant la recepta sense dilació ni sortir-se del guió marcat. I poc més d’un anys després, fetes les reformes i retallades pertinents segons consell dels experts, resulta que Grècia torna a trobar-se al mateix lloc on era. A punt de la fallida. 

Una primera reacció, infantil si voleu, podria ser pensar que els suposats experts, directors del Banc europeu i del FMI inclosos, són una colla d’incompetents. Les seves receptes han empitjorat la vida quotidiana dels ciutadans grecs, han limitat els seus drets i els han fet recular uns quants decennis pel que fa a cotes de benestar, però no han servit per a res. Però no seré pas jo qui posi en dubte la capacitat de tan il·lustres economistes. Probablement la resposta no calgui buscar-la en la capacitat tècnica dels qui en van orquestrar el rescat, sinó en els objectius reals del rescat, que no devien ser altres que els d’aprofitar la delicada situació del país per a completar-ne l’espoliació sense miraments.

Tweet

Esquerra es presentava en aquestes eleccions municipals amb l’eslògan ”Ara, sumem”. Se suposava que s’havia d’interpretar que es volien tancar les ferides de les escissions de l’independentisme i que ara empreníem un procés a l’inversa de tornar a sumar forces. De fet, això només era veritat a mitges; primera perquè aquest reagrupament de l’esquerra independentista prenia mil formes diferents arreu del territori, donant una sensació de desori impressionant, i segona perquè en tot cas era sempre parcial. Però, aquest intent de sumar, encara que fos sumar només una part del que s’acabava de restar, implicava amagar el nom i les sigles del partit.  [@more@] 

I, pel que es veu, no ens han sortit els números. D’entre els diversos resultats electorals dignes d’estudi hi ha el de Puigcerdà i el de Barcelona.  En tots dos casos s’havia optar per refer la unitat independentista. Puigcerdà era un reconegut feu d’ERC, primer de la mà de Carretero i després amb una nova majoria absoluta el 2007; i en aquestes eleccions es va fer una aliança que amb el nom d’Endavant Cerdanya unia Esquerra i Reagrupament. Un cas semblant al de Barcelona on, a més s’hi afegia la figura de Joan Laporta amb el seu grup fictici Democràcia Catalana. Aparentment, doncs, cobrien les expectatives dels qui clamaven per la unitat independentista, malgrat que no apleguessin ni les CUP ni Solidaritat. A Puigcerdà aquest aplegament de forces va fer que el mateix alcalde que havia aconseguit una majoria absoluta anant sol amb les sigles d’ERC baixés fins a tres regidors amb la nova “suma”. I a Barcelona ha passat el mateix: la suma dels tres grups ha donat com a resultat treure la meitat dels regidors. Segur que hi ha moltes raons per a explicar aquest error de càlcul, i que hi ha tingut un paper decisiu el pes de la política nacional. Però potser caldria tenir en compte altres consideracions. D’una banda, la gent no és tan ingènua com per no saber que la suma de sigles no representa forçosament una suma significativa de gent, de suports i de vots; tothom sabia de les ambicions personals de Joan Laporta que uns mesos enrere blasmava Esquerra i que ara feia un gir incomprensible; i si Reagrupament havia fracassat en les eleccions al Parlament, ara hauria corregut la mateixa sort, de manera que l’única opció que li quedava era aliar-se amb qui fos, encara que fossin els mateixos dels quals abans s’havia escindit per considerar insalvables les diferències. 

Però hi ha un altre aspecte que ja em va sobtar uns mesos enrere. La direcció es negava a assumir les seves responsabilitats en la pèssima gestió del partit que ens havia portat al desastre, però això sí admetia que les sigles d’Esquerra no “venien” . I a partir d’aquí, en lloc de fer un gir en la política a seguir i sobretot en les cares visibles del partit, es va optar per amagar les sigles del partit i camuflar-les amb suposades plataformes unitàries de suposades sumes. I està clar, la imatge que es donava era que eren els mateixos de sempre que tenien vergonya de presentar-se amb el seu nom i es camuflaven sota un paraigües indefinit. Encara que sigui costós i lent, el que cal és recuperar la credibilitat perduda d’ERC, i no pas amagar-se’n. Perquè, qui ha de votar a qui no té ni confiança en ell mateix?

Tweet

Es parlava de la possibilitat que la política de retallades empresa per CiU, que ja ha començat a tenir la seva contestació social, acabés afectant la coalició nacionalista en aquestes eleccions. I serà difícil saber si, sense les retallades, la victòria hagués pogut ser més folgada. En qualsevol cas, Artur Mas ja ha començat a dir que els resultats obtinguts no deixen de ser un aval a la seva política; no sé si és ben bé això, però com a mínim pot argumentar que l’electorat no l’ha desaprovada. [@more@] 

Es pot, evidentment, carregar contra tot el sistema, i hi ha prou raons per a fer-ho; però el cert és que cap força política amb representació parlamentària no estaria disposada a arriscar-se a un enfrontament global contra les polítiques econòmiques que marquen les grans institucions i, sobretot, els grans centres de poder financer. Acceptant amb resignació el marc en què ens trobem, si més no a l’hora de fer aquesta anàlisi, podríem comparar les retallades que ja ha iniciat el Govern d’Artur Mas amb les que ha portat a terme el Govern socialista i que en tot cas els populars han considerat que arribaven tard i es quedaven curtes. Les retallades d’Artur Mas, a part dels perjudicis que ocasiona als usuaris empitjorant entre altres els serveis bàsics de salut i d’ensenyament, són en tot cas retallades pressupostàries que, evidentment, aprofitarà el sector privat per a fer el seu agost. El fet de no cobrir vacants, l’eliminació de la sisena hora a Educació primària, el tancament de quiròfans i de plantes hospitalàries, perjudica greument la qualitat d’aquests serveis; dir el contrari és una solemne bajanada. Ara bé, en el moment en què el mateix Govern o un altre decideixi tornar a prioritzar i per tant a dotar l’ensenyament i la sanitat, la qualitat d’aquests serveis es pot recuperar amb una certa rapidesa perquè les retallades afecten més a la intensitat de les prestacions que a la seva estructura de fons. 

Força diferent són les retallades empreses pel Govern socialista. No es tracta només de rebaixar el sou dels funcionaris, que en un futur més pròsper podrien ser compensats amb nous increments, sinó de reformes bàsiques de les lleis i les estructures socials. Les reformes laborals i del sistema de pensions, o la liquidació de les Caixes d’estalvi, per exemple, són perjudicis greus i irreparables que afecten la base del sistema i que desmantellen de veritat l’Estat del benestar. Des d’un punt de vista d’esquerres, cap de les dues retallades seria admissible, però en tot cas és molt més greu la dels socialistes en la mesura que representen retallades permanents i estructurals.

Tweet

Pèssima nit electoral, la d’ahir, però res que no estigués anunciat prèviament.  Pèssim va ser el programa de seguiment que en va fer TV3, amb una reiteració absolutament incomprensible d’unes mateixes i comptades dades dels resultats de les quatre capitals de província, i una tertúlia que no arribava ni a ser anàlisi de res, ja que es parlava sobre el buit. Poquíssimes referències del que estava passant a les Illes o al País Valencià, del que passava al País Basc o al conjunt de l’Estat, i menys encara del que passava al conjunt del territori català. I la poca que donaven era incompleta i la deixaven a mig  constantment. Per a tenir un mínim d’informació s’havia de recórrer forçosament a altres mitjans. [@more@] 

La victòria de CiU arreu de Catalunya, malgrat la política de retallades empresa pel Govern català, tindrà una lectura excessivament fàcil i que afavorirà que es continuï per aquesta línia. Políticament, és molt significatiu el tomb que s’ha donat a Barcelona i a Girona i que completa el canvi del tripartit per la coalició nacionalista. Si CiU ensopega en els propers anys amb una recuperació econòmica que pugui capitalitzar obertament, podem encetar un nou i llarg cicle conservador que difícilment ens portarà gaire lluny a nivell nacional. 

S’han complert les previsions també pel que fa a Esquerra. La direcció, especialment Puigcercós i Ridao, en lloc de dimitir immediatament el mes de novembre per haver portat el partit al desastre, van preferir aferrar-se al càrrec amb l’esperança que si en aquestes eleccions la política municipal els parava el cop encara podrien salvar la pell. I el que han fet és tirar per terra i arrossegar pel mateix precipici moltes de les bones tasques fetes per alcaldes i regidors republicans arreu del país. Que el pacte per Barcelona no podia funcionar, estava cantat. Ni aquesta vegada no faran un gest de dignitat a favor del partit i de l’independentisme? 

La caiguda d’Esquerra no ha estat prou ben compensada per l’èxit de les CUP. Però, tanmateix és una de les poques notes positives des del punt de vista independentista. Perquè la resta de formacions, especialment Solidaritat, s’han fos com un terròs de sucre. Però, el que és positiu per a la formació alternativa independentista pot acabar essent fatal en la mesura que suposa una pèrdua de la centralitat de l’independentisme.  

El creixement de la xenofòbia, tant de la mà del PP com de PxC, era previsible, tal com s’ha esdevingut arreu d’Europa, i és el que correspon en moments de crisi que fan aflorar les més baixes passions. En el cas de PxC, però, hi ha hagut el suport desmesurat que ha rebut aquesta formació en els darrers mesos per part de la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, molt per sobre del que li corresponia per la seva implantació real. Caldria saber si els mitjans de comunicació quan es feien ressò del paper de PxC, encara que fos aparentant criticar-la que era la propaganda que necessitava aquest partit, ho feien per adhesió entusiasta a la seva ideologia feixista, si ho feien subornats per diners, o per pura estupidesa. 

El desastre electoral s’ha estès al País Valencià i a les Illes, on els electors no han tingut cap inconvenient a l’hora de donar suport a la corrupció. La croada empresa pel Partit Popular contra la llengua catalana podrà culminar al País Valencià i reprendre’s a les Illes. El futur de la pervivència de la llengua i la cultura pròpia en aquests territoris no és que sigui incert, sinó tenebrós.  

Una altra nota positiva és la resposta del poble basc davant dels intents de tupinada electoral perpetrat pels nacionalistes espanyols PP-PSOE, primer amb la prohibició de SORTU i després amb BILDU. La coalició abertzale s’ha posat al capdavant en nombre de regidors i ha obtingut més suport electoral que el PSOE o el PP. Han posat en evidència que si al País Basc hi ha un Govern socialista és únicament pel frau electoral que van cometre en el seu moment.  

En els propers dies, mentre els partits aniran negociant com configurar majories de Govern, caldrà analitzar amb una mica més de profunditat aquests resultats. En qualsevol cas, des de l’independentisme català, i sobretot des d’Esquerra, caldrà una reflexió seriosa i autocrítica, perquè és evident que no hi ha hagut cap voluntat de fer-ho fins ara amb uns dirigents que han prioritzat salvar la seva pell als interessos del partit i del país.

Tweet