Bloc de notes de Josep Romeu

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme) 

Avui, l’independentisme ha de passar un nou examen, i la veritat és que no sembla que porti la lliçó prou apresa ni els deures prou fets com per a treure bona nota. Alguns esperaran a tenir els resultats d’aquesta nit per veure com ho expliquen; segur que trobaran alguna combinació o altra per a justificar el seu paper. Si no poden comparar els resultats amb les anteriors municipals, potser ho podran fer en relació a les darreres eleccions al Parlament, i si no poden argumentar haver guanyat posicions en nombre de regidors, potser ho podran fer en nombre de vots o en representació al territori.  [@more@] 

El lògic seria que hom tingués les previsions fetes, i en funció d’haver assolit els objectius previstos es celebrés l’èxit o es fes seriosa autocrítica en cas contrari. Però demanar rigor i autocrítica als partits polítics potser és demanar massa. 

Esquerra ha plantejat aquesta campanya amb idea de recuperar la unitat perduda, fent servir l’eslògan “ara, sumem” referint-se a la voluntat de redreçar el procés de divisió que es va representar en les eleccions al Parlament. A Barcelona i a moltes altres poblacions, Esquerra ha incorporat de nou la gent de Reagrupament i el sector Laporta de Solidaritat; no és gaire més del que tenia ara fa quatre anys, però hauria de ser suficient com per a no recular posicions. És a dir que s’haurà de parlar de fracàs si no s’assoleixen els quatre regidors, i només si se supera aquesta xifra es podrà dir que efectivament aquesta vegada Esquerra ha sumat. En el benentès que, en el millor dels casos, Esquerra com a partit passarà de tenir quatre regidors a tenir-ne dos, a no ser que fes el salt espectacular d’obtenir sis regidors de la candidatura Unitat per Barcelona. 

Esquerra, a més, haurà d’analitzar de què li ha servit mantenir al capdavant de la direcció els responsables de l’erràtica política dels darrers anys, que va abocar-los al desastre electoral del novembre. Està clar que sempre n’hi haurà que tindran la barra de dir que, sense ells, encara hauria estat pitjor. Imagino que la direcció confia que la política municipal, més o menys encertada, que s’ha fet a molts municipis els acabi de salvar la cara, per gota que puguin argumentar que ja no s’està en caiguda lliure. 

La CUP va tenir un intens debat abans de les eleccions al Parlament sobre la conveniència de presentar-s’hi o no; i va guanyar la tesi que calia no malbaratar esforços en unes eleccions al Parlament, on tenien escasses possibilitats d’obtenir representació, i centrar-se en les municipals. Si ara tampoc entren al consistori barceloní, com tot sembla indicar, i tampoc aconsegueixen fer un salt significatiu endavant arreu del país, caldrà que s’ho facin mirar. Està clar que el seu plantejament alternatiu i radical pot justificar-los continuar l’acció des del testimonialisme, però caldrà que assumeixin aquest rol si queden estancats com fins ara. 

I l’altra opció de l’arc independentista és la de Solidaritat. És evident que ja ha tingut un primer fracàs en no poder presentar el nombre de candidatures que havien imaginat inicialment. S’haurà de veure la incidència de la marxa de Joan Laporta, no només a Barcelona on és evident que no aconseguiran entrar, sinó a ciutats com Vic, on en les darreres eleccions van superar en nombre de vots a ERC. I aquí és on tindran el principal hàndicap, perquè mentre Esquerra en alguns municipis presenta persones de solvència i eficàcia contrastada, com és el cas de Vic o de Manlleu, les candidatures de Solidaritat tenen una escassa credibilitat. Igual com ha passat a Barcelona, el que pot semblar un model exemplar, des del punt de vista assembleari i democràtic, d’elecció dels candidats, a l’hora de la veritat resulta que dóna uns resultats molt decebedors; competir en unes eleccions obertes, de caràcter assembleari, sovint fa que els qui s’hi presentin no siguin ni les persones més idònies ni les més ben preparades sinó simplement les més disposades a bregar i guanyar-se suports entre la militància. La pregunta que es fa molta gent, en aquests casos, és “i no tenen ningú més per a presentar?”; i probablement la resposta seria que sí que hi ha possibles candidats amb molt més carisma electoral, però ningú els ha anat a buscar. Si s’acompleixen els mals pronòstics que totes les enquestes els auguren, alguna cosa s’hauran de plantejar. 

Personalment, apostaria perquè l’esquerra independentista, en el seu conjunt, després d’aquestes eleccions, i a la vista dels resultats, es faci un replantejament a fons. No eren pocs els qui, amb molt poca visió de futur, havien pronosticat que Reagrupament i Laporta portarien a la liquidació d’Esquerra; ara, aquests mateixos tornen a reconèixer al partit republicà el seu paper de pal de paller. Potser seria hora de replantejar-se la qüestió de crear petits partits d’escassa viabilitat, per integrar-se definitivament a ERC. Solidaritat podrà viure durant quatre anys de la renda de tenir una activa representació parlamentària i pot encara explorar les opcions que té per a créixer en paral·lel a Esquerra, però caldria que tingués la predisposició de buscar-hi més punts d’acord i de treball conjunt que perdre el temps en picabaralles estèrils. I la CUP té un component ideològic molt clar que li justifica que continuï la seva cursa en solitari, sempre que sigui conscient de quin pot ser el seu paper polític en el futur.

Tweet

Ho deia amb aquest mateix titular ara fa quatre mesos. Com és possible que no hi hagi una revolta? Com és possible que la població es quedi resignada davant de tanta injustícia, de tanta corrupció i de tan desvergonyiment? Com és possible que els autors i responsables de la crisi, en lloc de ser portats davant de la Justícia, de respondre amb els seus béns pels danys ocasionats, de ser expulsats dels seus càrrecs al capdavant de la banca i de les empreses especuladores o dels seus càrrecs institucionals, no solament continuïn en els seus llocs de privilegi sinó que dirigeixen l’estratègia per fer-ne pagar el cost i les conseqüències a la classe treballadora, assegurant-se ells continuar amb primes i sou milionaris, i a més legislant brutalment contra l’estat del benestar i en benefici propi? Com és possible que les polítiques de dretes del PP, de CiU o del PSOE, amb diferències inapreciables, vagin orientades només a protegir els interessos dels més poderosos, i, pitjor encara, com és possible que els sindicats i els partits que s’autoqualifiquen d’esquerres els facin el joc, pretenent presentar-se com la cara amable o menys agressiva d’aquestes polítiques, amb la qual cosa les acaben validant? [@more@] 

Certament, la gent ha tardat a reaccionar. Ja sabem que la nostra situació no té gaire res a veure amb la dels països del nord de l’Àfrica, però potser ens han donat una lliçó. A tot arreu hi ha delinqüents i desaprensius que ostenten càrrecs polítics o a la judicatura, conxorxats per fer-se un país a la seva mida, disposats a atacar amb armes de foc o amb lleis i decrets que condemnen molta gent a la misèria, però si el poble vol pot enderrocar aquesta mena de dictadors. El poble s’ha posat en marxa; i quan un desaprensiu com l’Hereu diu que entén les protestes però que cal canalitzar-les cap a polítiques de progrés, referint-se cínicament a ell mateix, l’únic que se li pot dir és que no ha entès res. Les protestes van contra les retallades dels Governs socialista i convergent, contra polítics apoltronats com ell, contra un sistema corrupte que pretén perpetuar-se en benefici d’uns pocs i en perjudici de la majoria. No sé on anirà a parar tot plegat, però la indignació de la gent està més que justificada.  

Hores d’ara, des dels despatxos ja hi deu haver qui intenta reclutar allò que en diuen “grups descontrolats” per tal d’infiltrar-los en les protestes i provocar actes de vandalisme o de violència, que permetin justificar la violència institucional i desacreditar tot el moviment. O, si més no, donaran les instruccions precises perquè els mitjans de comunicació comencin a menystenir les accions de protesta i ens les presentin com a accions minoritàries i fora de lloc. S’hi estan jugant massa com per permetre que el poder parli, s’expressi i no es resigni a tanta desmesura.

Tweet

Els qui ens dediquem a l’ensenyament de la llengua sabem que tan important com les paraules i les frases és el context en què es diuen. Per això, massa sovint hi ha qui aprofita una frase extreta de tot un discurs, o simplement d’un titular de premsa, per a treure tota mena de conclusions que es redueixen en una matussera forma de desprestigiar l’adversari. Una mica, és el titular de premsa que el periodista busca en un discurs o en una roda de premsa, sovint, amb molt més interès que en captar el contingut i la intencionalitat global del que se li ha explicat. [@more@] 

Però també és cert que hi ha polítics que sembla que juguin amb les paraules d’una forma força inconscient, propiciant tota mena d’equívocs i de malentesos. L’altre dia llegia en titulars que la dirigent d’Esquerra Anna Simó havia dit textualment: ‘jo ho diré amb majúscules allà on faci falta, em dedico a fer política, perquè és l’única cosa que podem fer gent com jo’. I després, en la notícia, no hi havia més comentaris sobre la frase. Vull creure que la senyora Simó volia dir, i potser va dir, qualsevol altra cosa, diferent del que es pot interpretar de la lectura literal de la frase. En qualsevol cas, si no és aplicable a la mateixa Simó, sí que és cert que hi ha polítics que sembla que compleixin fidelment el sentit de la frase: es dediquen a la política perquè no podrien fer cap altra cosa. Em recorda un mica aquella frase tan castissa i militar: “El que vale, vale, y el que no, pa’ cabo”. I aquest és també el drama quan es produeix un canvi de Govern o un partit pateix una seriosa davallada; n’hi ha molts que han fet de la política el seu modus vivendi i no sabrien imaginar-se fer altra cosa en la vida. 

Una cosa és el professional que, en un moment donat, considera que pot aportar uns anys de la seva vida, de la seva experiència i de les seves capacitats professionals, a l’activitat política, sabent que al cap d’un temps tornarà a la seva activitat anterior, i una altra de ben diferent és que n’hi hagi que sembla que hagin decidit de per vida fer l’ofici de polític. Per a aquests darrers, una davallada electoral o la pèrdua del govern institucional no és només un problema ideològic de pensar que no es podran aplicar les polítiques que ells creien les més encertades, sinó sobretot un problema personal en trobar-se al carrer sense ofici ni benefici. 

Tweet

Des d’Europa, des de la distància, molts es preguntaven com és que en un país com el Japó tan amenaçat sísmicament tenien Centrals nuclears prop de la costa, exposades no només a les vibracions de la terra sinó als efectes devastadors dels tsunamis. Igual com ara, també molts es pregunten com és que, trobant-se la ciutat de Llorca sobre una falla i en un territori propens als terratrèmols, no hi hagués mesures més estrictes per a prevenir-ne els seus efectes. D’entrada, podríem dir que és relativament fàcil formular-se la pregunta ara, a pilota passada. També podríem dir que hom té sempre la confiança que aquesta mena de desgràcies no acabin passant mai. Però passen. [@more@] 

Després del tsunami japonès, segur que molta gent, i també a Llorca, consideraven que aquest és un fenomen que passa molt lluny de nosaltres; allà, al Japó, els terratrèmols i els tsunamis estan a l’ordre del dia, encara que normalment amb una intensitat molt menor. Però és el mateix ens ha passat a nosaltres en relació amb el terratrèmol de Llorca; bé, aquella zona té un cert risc sísmic que no és comparable amb el de Catalunya. Però és que Catalunya no és un país lliure d’aquesta mena de riscos. No hi ha ningú que pugui assegurar-nos que mai es produirà un terratrèmol o qualsevol altre desastre natural a la zona d’Ascó i Vandellós, com ningú pot garantir que mai no es produirà un accident o error humà de fatals conseqüències, ni que puguin ser el blanc d’un atac terrorista. Podem dir que les possibilitats reals que es produeixi un terratrèmol com el de Llorca amb els efectes devastadors del tsunami són realment baixes. Possibilitats poques, però de garantia, cap. 

Es pot entendre, doncs, que algú ens expliqui que val la pena córrer el risc de tenir a prop una Central Nuclear o un cementiri de residus, tant si és pels guanys de la ciutadania  en forma d’electricitat com si és pels guanys de les empreses explotadores. I si la societat accepta el risc de viure amb una bomba al costat de casa, amb escasses possibilitat que exploti però amb cap certesa, no hi ha res a dir. Ara, el que no poden fer els tècnics i els polítics és enredar la gent defensant una seguretat que ni ells ni ningú no pot garantir. No és només una estafa sinó sobretot posar en joc la vida de les persones per a obtenir ells uns guanys personals.

Tweet

Se suposa que els partits polítics tenen molta cura a l’hora de planificar la seva campanya electoral. I per això deuen confiar el tema del màrqueting a professionals i experts en la matèria. Al capdavall, una campanya electoral no és tan diferent de qualsevol altra campanya publicitària; per a vendre el producte l’han de fer atractiu als possibles compradors, han de saber a qui s’adrecen i amb quin missatge, sabent que una cosa és el text literal de l’anunci, que pot resultat irrellevant, i l’altra la percepció que en tenen els destinataris.

 [@more@]

A l’inici de la campanya més o menys tothom intenta vendre unes idees clau, encara que tinguin poc a veure amb la ideologia en sí, però sempre idees que corresponen a la pròpia oferta. Per uns, es tracta d’intentar capitalitzar la feina feta, per altres presentar l’opció engrescadora del canvi, i per a uns altres presentar-se com a clau de volta que pot fer decantar la balança. Es tracta d’encertar el punt just de la proposta perquè l’elector no s’entreté a contrastar la informació que se li dóna, però de seguida intueix quan se li vol vendre gat per llebre o quan la distància entre el missatge i la realitat és excessiva. Al final, calen entre la majoria de la població unes determinades sensacions, que evidentment no fan canviar d’opinió els més convençuts però sí que poden fer oscil·lar una massa importat indecisa. I és en aquest moment, en què sembla que les cartes comencen a decidir-se, que sobrevé el pànic als dirigents que s’adonen que el seu missatge no convenç suficientment els electors. I potser a corre-cuita, intenten el darrer esforç, procurar introduir algunes mesures correctores en la seva campanya que poden acabar de resultar fatals, perquè, de cop, obliden que una cosa és el que es diu i l’altra el que percep la gent.

Quan els socialistes, a darrera hora i a la desesperada, donen un gir a la seva campanya amb uns espots on intenten desacreditar el seu rival convergent no s’adonen de la imatge que estan donant. Probablement, algun ideòleg de l’aparell més que cap professional del màrqueting ha pensat que si demostren com n’és de pervers el seu adversari podran fer canviar d’opinió els electors. En realitat, el que es percep és que els arguments per a defensar la continuïtat del Govern socialista a la ciutat de Barcelona ja no se’ls creuen ni els mateixos socialistes; i la seva és una acció desesperada de qui se sap perdedor. La gent intueix que els socialistes ja han tirat la tovallola; i aquest és el pitjor missatge que podien donar a la ciutadania.  

Tweet

No tinc ni idea de com pot acabar el cas del Director de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn, acusat d’intent de violació en la persona d’una cambrera de l’hotel de luxe on s’allotjava. Quan hi ha personalitats amb molt de poder sempre es pot acabar amb un acord que resolgui molts problemes econòmics a la noia i l’inculpat en surti il·lès, encara que un xic tacat. Amb tot, els mitjans de comunicació s’han afanyat a relacionar aquest cas amb d’altres de semblants perpetrats per líders polítics a l’estil Berlusconi. [@more@] 

Se suposa que, quan una persona es permet el luxe de pagar habitacions d’hotel a 3.000 euros la nit, no ha de tenir problemes per a contractar els serveis d’una professional també luxe, i no haver d’anar empaitant les cambreres del mateix hotel. Probablement, el problema és molt més greu que una simple incontinència descontrolada que hagi derivat en una agressió sexual, fet repudiable en tothom però més explicable en altres casos. Probablement hi ha un problema mental d’una certa gravetat, que difícilment podia passar desapercebut pels seus col·legues; i hi ha sobretot l’actitud prepotent del qui se sap totpoderós i que troba fins i tot incomprensible que les cambreres de l’hotel no li acatin la seva voluntat com fan tants i tants mandataris d’arreu del món. Els jutges, si abans no ho ha pogut tapar a cop de taló, hauran de dir si queda provat que hi ha hagut violació, si ha estat només un intent o si va ser un assetjament sexual en tota regla. En qualsevol cas, en tant que director de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn ja està acostumat a tota mena de violacions i d’assetjaments, en aquest cas de tipus econòmic, a països sencers que es troben en dificultats econòmiques i a qui s’imposa unes condicions absolutament ruïnoses per a la seva població. 

No dubto de la gravetat dels fets ocorreguts amb la cambrera de Nova York, però el veritable escàndol de Dominique Strauss-Kahn és que tingués la pretensió de presentar-se com a candidat del Partit Socialista francès de cara a les properes eleccions presidencials. Que en tingués la pretensió i que tingués els suports necessaris per a fer-ho. Semblantment al que passa al Partit dels Socialistes de casa nostra, és per preguntar-se: ¿per quins set sous no es canvien el nom i deixen en pau el concepte de “socialisme” per si algú encara hi creu mínimament? Si Dominique Strauss-Kahn podia representar el Partit Socialista, qui podia representar la dreta tradicional, la dreta pura i dura, francesa?

Tweet

Ningú dubta que la manifestació de dissabte contra les retallades del Govern català tenia una clara intencionalitat política de caire electoral, cosa que no treu en absolut ni una punta de raó per a manifestar-s’hi en contra. No la treu, almenys, als qui de veritat creuen que aquest no és el camí, que la gestió de la crisi està dirigida precisament pels mateixos poders econòmics que la van generar i que, encara que puntualment la responsabilitat recau en un Govern concret, en són còmplices tots els qui accepten el sistema com a tal. [@more@] 

Resulta insòlit, i d’una cara dura impressionant, que s’hi manifestin els socialistes, els mateixos que des del Govern espanyol amenacen i coaccionen el Govern català perquè aprofundeixi encara més en les retallades. Han arribat a impugnar fins i tot la convocatòria d’oposicions per a professors de secundària per considerar que el Govern català en convoca massa. I ja s’entén que amb un pressupost on més del 70% està destinat a despesa social, sanitat, ensenyament o serveis socials, retallar un 10 o un 20 per cent del pressupost global com pretenen els socialistes forçosament ha d’implicar retallades importants en aquests sectors. I la cara dura dels socialistes es converteix en cinisme pur quan és el mateix Govern espanyol el que es nega a complir amb les seves obligacions i pagar el que deu a l’administració catalana. Cara dura i cinisme que esdevé mesquinesa quan són els mateixos que s’oposen a resoldre el tema del dèficit fiscal de Catalunya, i que estan disposats a lluitar fins on calgui per garantir que Catalunya continuarà sota l’espoli permanent d’Espanya.  La diferència entre els socialistes i els populars, en matèria econòmica, és mínima; igual com la diferència entre aquests i CiU. La principal diferència rau en què uns governen una administració, els altres una altra, i els tercers esperen fer-ho aviat. I quan es tracta d’assolir el poder o desgastar l’adversari, tot s’hi val; fins i tot fer veure que ells no farien exactament el mateix. Pel que fa a Esquerra i a Iniciativa, hom podria creure en les raons exposades per a manifestar-se en contra de les retallades, si no fos perquè ells també van formar part d’un Govern que participava de la mateixa política econòmica del sistema.  

Sí, tenim tot el dret a manifestar-nos, com ho vam fer ahir, en contra de les retallades socials, les que ha emprès en els darrers anys el Govern socialista (pensions, sou de funcionaris, reformes laborals…), les que tímidament va encetar el tripartit, i les que desmesuradament ha emprès ara el Govern d’Artur Mas. Però jo no em vull manifestar al costat dels qui en són còmplices, dels qui farien el mateix si fossin al seu lloc o dels qui només ho fan com a forma partidista de desgast a l’adversari.   

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

M’alegra que finalment el Govern s’hagi decidit a demanar al TSJC que actuï contra un jutge de Lleida, no perquè sigui contrari a l’ús del català i ridiculitzi la descentralització de l’Estat (suposo que no cal ni imaginar què deu pensar del dret a decidir dels pobles), sinó perquè té la barra de plasmar impunement el seu pensament polític en les sentències judicials. No sé si algú s’imagina què passaria si la situació fos a l’inrevés, que un jutge dictaminés a favor o en contra d’algú argumentant que això de parlar en castellà és de mala educació, i que l’administració central és una ridiculesa a superar. No només hi hauria, lògicament, les queixes dels polítics i dels mitjans de comunicació, sinó que immediatament actuarien els òrgans superiors de la Justícia Espanyola i s’emprendrien accions legals contra el jutge en qüestió.  [@more@] 

I és que continuem acomplexats a l’hora de fer front a les agressions. Les agressions polítiques se suposa que s’han de respondre políticament; però les agressions que traspassen la línia de la pròpia legalitat, ni que sigui la legalitat espanyola, s’han de respondre d’altra manera. Sovint sentim a dir aquella frase de “no comparteixo la sentència, però la respecto i l’acato”. Quan un jutge escriu en una sentència que la utilització d’una de les llengües oficials del país és de mala educació, no es tracta de formular una queixa política, d’escandalitzar-se perquè algú menyspreï la llengua i la cultura del país, o de reclamar que rectifiqui. Importa relativament poc el cas que va motivar la sentència, i potser té interès per al demandant intentar revocar-la; però institucionalment el que importa és que aquí hi ha un acte delictiu d’un individu que, aprofitant el seu càrrec en l’administració de la justícia, actua deliberadament en contra de la legislació vigent i fa servir les seves particulars idees polítiques per a dictar sentències injustes. No es pot admetre que un delinqüent com aquest, prevaricador i que exerceix amb un evident abús de poder, continuï portant toga. 

Però és que casos com aquest en passen sovint. Ara mateix el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia la presentació de les llistes de la coalició Bildu. I en la seva sentència el TC diu que no es pot sentenciar sense proves i només en base a sospites: "la simple sospita no pot constituir-se en argument jurídicament acceptable per excloure ningú del ple exercici del seu dret fonamental de participació política". És a dir que el Constitucional admet que algú ha utilitzat com a argument jurídic quelcom tan inacceptable jurídicament com és la “sospita” amb la finalitat d’excloure un col·lectiu de l’exercici dels seus drets. Compte! Com en el cas de Lleida, l’única possibilitat per a exculpar penalment aquests jutges seria que al·leguessin la seva ignorància sobre la legislació vigent: el jutge de Lleida no sap que l’Estatut és una Llei orgànica de l’Estat espanyol, aprovada per les Corts espanyoles? I els membres del Tribunal Suprem no saben que un dels principis jurídics fonamentals és la presumpció d’innocència, de manera que per a condemnar algú cal tenir proves definitives i contrastades? És, doncs, exigible la seva exclusió del sistema judicial, o per incompetència manifesta o per actuació prevaricadora. 

Recordem també els casos de tancaments de diaris bascos, en base a sentències descaradament polítiques, on s’inclou la defensa de l’opció independentista com a argument per a justificar la resolució final, i que després, encara que amb molt de retard, van ser revocades per la Justícia europea. Ja no servia de res donar la raó als promotors dels diaris perquè el mal ja estava fet, que és el que es pretenia, si no s’actuava tampoc contra els qui deliberadament havien sentenciat de forma injusta. 

O és el cas de tants i tants membres dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat que han provocat incidents, practicant detencions il·legals o imposant multes insòlites a ciutadans que han volgut fer ús dels seus drets, com el d’emprar la pròpia llengua. No n’hi ha prou en fer una protesta política o periodística, ni en reclamar que l’actuació injusta quedi sense efecte. Perquè, al capdavall, sembla que acabem celebrant que al final ens donin la raó, quan ens la donen i els òrgans superiors de la Justícia no hi estan igualment conxorxats, pel sol fet que la sentència quedi sense efecte o sigui obertament censurada. 

Hi ha massa casos d’actuacions delictives per part dels qui teòricament haurien de vetllar per la seguretat, pel respecte als drets dels ciutadans i pel compliment de la legislació. I als delinqüents hem d’exigir que siguin tractats com a tals, i res de respecte ni d’acataments a la injustícia. Sense complexos.  

Tweet

Les més baixes passions, la part més perversa de l’ésser humà, afloren en temps de crisi. La por i la inseguretat, sobretot la inseguretat en un mateix, fan que s’intenti buscar un boc expiatori, algú a qui carregar les culpes. Hom podria desfogar-se amb els qui ens han abocat a la crisi, amb els poders econòmics i polítics desbocats en un afany desmesurat de poder; però precisament aquests són els poderosos amb qui molts s’emmirallen i envegen, i saben que val més no ficar-s’hi. És molt més fàcil buscar el sector més feble de la societat, els qui hem cridat quan ens ha calgut mà d’obra barata i ara ens fan nosa.

[@more@]

El racisme i la xenofòbia està en alça a tota Europa. Arreu apareixen grups d’extrema dreta, sense més programa polític que el de posar la por al cos de la gent, incentivar l’odi i apuntar cap a la immigració, com una forma de desviar l’atenció dels veritables culpables de la situació que patim. A la dreta tradicional ja li anava bé alimentar grups d’extrema dreta que els fessin la feina bruta, conscients que a l’’hora de la veritat serien ells els qui en recollirien els fruits, sense haver d’embrutar-se les mans. Però el tema els està sortint de mare. Aquells grupuscles, sovint liderats per persones sense més valors ni estimació que l’afany personal de protagonisme, amb la crisi han anat prenen força, com ja va passar en l’alemanya nazi, i la dreta tradicional ha optat per no deixar-se prendre aquest espai polític a base de competir amb les mateixes males arts de la xenofòbia i del racisme sense embuts. El candidat de Plataforma per Catalunya, per exemple, temps enrere no va ser admès a les files populars per ser excessivament extremista, vinculat a Fuerza Nueva, un partit val a dir que odiava profundament la gent del país, la seva llengua i la seva cultura. Ara, el mateix Partit Popular li és un clar competidor en aquesta cursa per veure qui incentiva més la violència i l’odi racista, sempre a través de la mentida i de l’engany.

Alberto Fernández Díaz, candidat del partit que més menysprea la llengua i la cultura del país, s’ha servit d’un informe de Salut de l’Ajuntament de Barcelona per relacionar l’arribada d’immigració amb la reaparició de malalties que semblaven eradicades a Catalunya. No ha dit, per exemple, que qualsevol estadística lingüística feta a les presons catalanes a partir dels anys seixanta, quan va arribar la primer immigració a Catalunya, i fins i tot ara, donaria un resultat que no gosaria extrapolar ni airejar tan roïnament com ho han fet amb la sanitat o la delinqüència.  

Tweet

Quan es parla dels beneficis que tindria Catalunya si assolís la independència, per més que analistes d’arreu del món ho considerin no solament viable sinó altament positiu per al país, sempre queda com una nebulosa de difícil apreciació i encara més si es tracta de quantificar-ho. Aquesta imprecisió afavoreix els nacionalistes espanyols a l’hora de defensar la seva posició unionista sense que es vegi massa que això va en detriment de la qualitat dels serveis als ciutadans, de les infraestructures imprescindibles per al desenvolupament del país, de la viabilitat del sistema de pensions, etc. [@more@] 

Si en lloc de parlar de la independència del país parlem només del dèficit fiscal o del concert econòmic, aleshores les xifres apareixen més diàfanes. I, malgrat tot, els unionistes prefereixen sostenir el dèficit fiscal calculat en uns 3.000 euros per persona i any, per més que pesi com una llosa sobre el nostre estat del benestar i la nostra capacitat per a sortir de la crisi. Per a socialistes i populars el patriotisme espanyol i el fet de romandre sota la bandera rojigualda és molt més important que la qualitat dels serveis sanitaris, l’educació, les pensions o la reactivació econòmica; ells paguen amb molt de gust aquests 3.000 euros anuals de més per a poder continuar gaudint d’un DNI espanyol. Però és que podem anar més enllà, i ens trobem amb uns socialistes que voten en contra de què l’Estat pagui el que deu a Catalunya (el PP hi ha votat a favor única i exclusivament perquè ja li va bé desgastar el Govern). Ara, ja es pot dir que el seu sentiment nacionalista es passa de la ratlla; deuen considerar que si a Espanya li va millor que governi el PSOE i al PSOE li anava bé continuar comptant amb el vot submís dels socialistes catalans, aquest, per deure patriòtic han de posicionar-se a favor dels qui estan forçant més retallades del compte, que consideren insuficients les del Govern d’Artur Mas, i que han d’impedir que Catalunya sobresurti de la resta de comunitats autònomes. 

I el mateix passarà amb el tema del pacte fiscal que l’Artur Mas vol presentar a Madrid. Els socialistes catalans ja han advertit que no comptin amb ells, perquè ells seran a l’altre bàndol pressionant perquè Catalunya rebi menys diners i perquè en conseqüència hagi de reduir més serveis i limitar les inversions en infraestructures i en el foment de l’economia. Ho reconeixia un dirigent socialista en afirmar que “no volem contribuir a frustracions col·lectives” . Unes frustracions que estan convençuts que crearien gràcies al seu suport al Govern espanyol. I ben mirat tenen la seva part de raó: si a l’hora de discutir el que pertoca als catalans, ells han de ser, per exigències del guió i de la seva militància, al bàndol oposat, el dels espanyols, és lògic que no vulguin participar en iniciatives unitàries en defensa dels interessos de Catalunya, que no són els seus.

Tweet