Bloc de notes de Josep Romeu

(Reprodueixo l’editorial de la mateixa entitat valenciana) El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.  [@more@]Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.  Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural. Col·labora amb Acció Cultural,  http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1

Tweet

No sé si hi havia algú que es pensés que els diputats del PSC-PSOE podien votar altra cosa que fidelitat i obediència absoluta als seus superiors. S’havia de ser força il·lús per pensar-s’ho. El que defineix els diputats del partit socialista elegits per les circumscripcions catalanes no és altra cosa que la seva pertinença a un partit nacionalista espanyol com és el PSOE. Que siguin catalans, per ells, és una circumstancialitat irrellevant. [@more@] 

És una qüestió de perspectiva. El que està en joc, més enllà del debat de fons que seria el del dèficit fiscal i el de la independència, és la solvència de la Generalitat per a poder portar a terme les seves polítiques socials; o, si ho voleu, per a no haver de retallar-les més. Però per als socialistes espanyols el que de veritat importa és carregar els neulers sobre les autonomies, reservant-se per a ells, per al poder central, l’incompliment dels compromisos de reducció del dèficit. De la mateixa manera que per a protegir la banca i els especuladors que ens van abocar a la crisi van fer pagar els plats trencats als pensionistes i als funcionaris, ara es tracta d’ofegar econòmicament les autonomies com una fórmula més per a recentralitzar l’Estat. Si això implica un empitjoraments de les polítiques de protecció social, o dels serveis bàsics com la salut o l’educació, a ells els importa un rave; de fet, són els socialistes els qui han impugnat la convocatòria de més de mil places de professors de secundària perquè consideren que les retallades han de ser molt més dràstiques que les que proposa el Govern d’Artur Mas. I és que una de les poques possibilitats que tenen d’evitar la pèrdua del poder de l’Estat és esperar una repuntada de l’economia abans de les eleccions generals. I al servei d’això han disposat la seva maquinària, de la qual els diputats del PSC-PSOE no en són sinó uns simples peons més. 

Ens podem imaginar els comentaris que es devien fer a la direcció del PSOE quan Joaquim Nadal va gosar afirmar que els socialistes catalans farien costat al Govern de la Generalitat. Algú s’ho devia prendre com una broma; per als qui tenen menys sentit de l’humor, podia semblar una broma de mal gust; i altres podien fer-se la pregunta: “I qui és aquest senyor?”, “Què hi té a veure ell amb els nostres diputats”. La capacitat d’incidència del senyor Nadal respecte als diputats del PSC-PSOE és absolutament nul·la. Algú, més sarcàstic, podia afegir-hi, referint-se a Nadal, “Zapatero, a tus zapatos”.    

Tweet

Com m’agradaria viure nord enllà on diuen que la gent, manllevant paraules del poeta, és neta i noble, culte, rica, lliure, desvetllada i feliç! Sobretot perquè diuen que la gent és lliure, que la seva netedat i noblesa passa per respectar la llibertat per damunt de tot. Ben poc a veure amb el que tenim aquí, molt més proper a les repúbliques bananeres més tronades, on tot és possible sempre que no surtis del seu discurs oficial, on no hi ha un bri de raó per agafar-se ni la paraula donada, tant si és verbal com escrita en forma de llei, hi té cap mena de valor. [@more@] 

Els escocesos van fent la seva via. Fins ara havien donat la confiança per a governar en minoria a l’SNP d’Àlex Salmond. I s’han guanyat la confiança no només per a revalidar els resultats sinó per a obtenir una majoria absoluta que li permetrà tenir via lliure per a convocar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Els independentistes escocesos saben que potser encara no tenen la majoria de la població del costat de l’independentisme, però també saben que compten amb el suficient suport popular com per a preparar la consulta sense més través que les que s’imposin els propis escocesos. Allà disposen d’un poder judicial demòcrata, de manera que a ningú se li acut dir que la voluntat majoritària del poble pugui ser il·legal; el poble mai és il·legal. No serà un camí fàcil. El primer ministre britànic, el conservador David Cameron, com a britànic unionista però sobretot demòcrata, ja ha dit que ell farà campanya perquè els escocesos escullin lliurement romandre al si de la Gran Bretanya; només alguns grups feixistoides d’extrema dreta poden posar el crit al cel i apel·lar a la força per tal d’impedir que els ciutadans d’Escòcia expressin lliurement la seva voluntat i la portin a terme.  

Res a veure amb el que tenim aquí, on els grups que neguen la llibertat dels pobles i el poder de l’expressió democràtica són majoria a Madrid. La consigna del franquisme, allò de Una, Grande i Libre, es manté ben viva en la consciència dels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE; segurament són incapaços de fer d’Espanya un país Grande i Libre, ja que els dicten des d’Europa i des dels Estats Units les polítiques a seguir, però estan disposats a fer el que calgui per a mantenir-la Unida. Encara que sigui d’una manera innoble, bruta, i per suposat en contra dels principis democràtics.

Tweet

Ens han arribat a fer creure que s’han acabat els temps de les disbauxes. Ara toca estrènyer el cinturó i començar a fer llista de tot allò a què podem i hem de renunciar. I a sobre ho hem de fer amb el remordiment de què la responsabilitat és nostra per haver volgut viure per sobre de les nostres possibilitats. Però, de fet, tot plegat és una comèdia perquè les disbauxes, allà on convé o allà on fa mandra de posar-s’hi, continuen. Si el Govern necessita presentar uns números que facin patxoca, el més fàcil, el més senzill i el més ràpid és buscar una partida de bon gruix que es pugui retallar de forma vistosa. Altrament, seria molt carregós haver d’anar buscant petites disbauxes perfectament prescindibles. [@more@] 

Per exemple, a les escoles de primària d’arreu de Catalunya arriben cada any caixes i caixes de dosis de fluor i un petit utillatge d’higiene bucal per als alumnes. Les escoles fa temps que han dit per activa i per passiva que aquest no és un tema escolar, i que a tot estirar poden repartir-lo entre la mainada, sabent que la majoria del material va llençat. El lògic seria canalitzar aquesta mena de campanyes a través dels centres de salut que ho podrien dirigir directament a les persones que realment en podrien fer un ús adequat, sota consell mèdic. Però hi deu haver algú al Departament d’Ensenyament que de fa temps té el seu pressupost i el seu temps per a fer aquesta mena de campanyes, i a ningú se li ha acudit que aquesta és una despesa supèrflua i absolutament ineficaç. Un altre exemple. Aquests dies s’han fet a les escoles les proves de competències bàsiques a tots els alumnes de sisè de primària de Catalunya, en les àrees de català, castellà, anglès i matemàtiques. Per a la prova de cada àrea a l’alumne se li dóna el corresponent quadernet; però a les escoles els quadernets en qüestió arriben en paquets de vint-i-cinc, de manera que per a trenta alumnes arriben cinquanta quadernets, i en resten vint que van a la paperera; a ningú se li ha acudit que es podria enviar a cada escola el nombre just de material que es necessita. Però això potser seria demanar massa.          

Per la seva banda, els nacionalistes espanyols, simulant un exercici d’austeritat, reclamen que s’acabin de retallar les ja prou minses ajudes a la llengua i a la cultura catalanes, però posarien el crit al cel si les administracions deixessin de subvencionar els “finos”, les cerveses i els tacs de pernil de la Feria de Abril, que permeten als seus organitzadors fer el seu agost en plena primavera. I és que això de les disbauxes és una qüestió subjectiva, que cadascú interpreta a la seva manera.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

No sóc pas partidari de parlar de dates històriques ni de veure en determinats fets puntuals moments de gran transcendència. Com en totes les eleccions, en aquest 22 de maig hi ha la possibilitat de consolidar algunes posicions o de provocar alternances, sense que això impliqui canvis substancials. I en tot cas, la incidència del resultat serà absolutament diferent a Catalunya o al País Basc que a la resta de l’Estat. [@more@] 

En l’àmbit espanyol, tot apunta que la pèssima gestió dels socialistes els passarà factura i perdran bona part dels feus que fins ara encara mantenien, tant en Ajuntaments importants com en comunitats autònomes. El Partit Popular ni tan sols es ressentirà dels múltiples casos de corrupció en què es troba involucrat. 

Més interessant serà veure al País Basc, si els partits nacionalistes espanyols PP-PSOE no troben alguna altra estratagema antidemocràtica per a impedir la presentació de l’esquerra abertzale, quin suport obté la coalició Bildu. Precisament, el fet d’haver estat víctima d’un barroer intent de deixar-los fora de la cursa electoral per part dels qui de veritat enyoren la violència etarra, pot representar un revulsiu que els doni una força significativa. Suficient com per a posar en evidència la il·legitimitat del Govern basc sorgit de la darrera tupinada electoral.   

Mals presagis per al País Valencià i per a les Illes, on es consolidarà l’opció que fa de l’odi a la llengua, a la cultura i a la identitat catalana la seva principal raó de ser. A les Illes, per exemple, quan governen els socialistes es fan tímids avenços però sense acabar de consolidar res; de manera que en pocs dies el Partit Popular podrà desmuntar tot el que s’hagi pogut fer durant aquests anys en favor de la llengua catalana. I emprendrà tot seguit una croada sense embuts que definitivament pot tenir l’èxit que ja ha tingut al País Valencià.  

A Catalunya, en canvi, tot sembla indicar que CiU prendrà als socialistes una part de l’hegemonia que ostentaven en el món municipal. Potser menys de la que es podia pensar uns mesos enrere quan hom imaginava que els resultats electorals del Parlament es traslladarien literalment als ajuntaments. L’exagerada política de retallades socials que ha emprès el Govern d’Artur Mas perjudicarà, sens dubte, les expectatives dels alcaldables convergents. I a Barcelona Xavier Trias es podria trobar amb la necessitat d’haver de pactat amb els populars, de manera que s’hauria perdut bona part de l’interès que podia tenir un relleu a l’alcaldia del Cap i Casal. 

No gaire millors són les expectatives pel que fa a Esquerra. Sembla que Portabella, amagant les sigles d’ERC i en coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta, pot arribar a mantenir el mateix resultat que tenia fins ara. És evident que la suma de les tres forces polítiques en el millor dels casos representa una recuperació del terreny perdut quan pels errors d’Esquerra van aparèixer Reagrupament d’una banda i Joan Laporta per l’altra. La por a què acabi donant suport a l’alcalde Hereu pot passar-li factura i no arribar ni a igualar els resultats anteriors. 

Les possibilitats que SI o la CUP puguin entrar a l’Ajuntament de Barcelona són molt remotes, de manera que probablement l’única opció independentista que hi serà representada serà la d’Esquerra; i encara amb una mínima representació de cada un dels tres partits col·ligats, cosa que pot generar tensions a curt o mitjà termini, a no ser que definitivament els grups petits acabin integrant-se al partit republicà. I està per veure, arreu de Catalunya i sobretot en municipis petits i mitjans, com haurà afectat a Solidaritat per la Independència la marxa de Joan Laporta. 

En tot cas, globalment, les perspectives generals per al país no són bones. Els guanys que es puguin obtenir per una banda es poden perdre en escreix per l’altra. Però, com deia al principi, en cap sentit aquestes eleccions no tindran un resultat transcendental. 

Tweet

Ho deia l’altre dia parlant de jutges que apliquen criteris ideològics i de partit, rient-se de la llei i de la justícia. En la majoria dels casos, les víctimes d’aquestes actituds delictives ajupen el cap, i si, tractant-se de casos tan flagrants, aconsegueixen eludir o minimitzar la sanció ja es donen per satisfets. És el mateix que passa quan jutges prevaricadors imposen sancions polítiques o tancaments de diaris, sabent que després a Europa donaran la raó a les seves víctimes, o quan agents dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat agredeixen impunement la llengua i la cultura del país. [@more@] 

Un altre cas sortia aquests dies als mitjans de comunicació. Un ciutadà a qui un d’aquests individus uniformats li nega el dret, reconegut per la legislació, d’expressar-se en la seva llengua; i quan aquest reitera que té la llei a favor seu, en un clar abús d’autoritat, li imposa una multa per desacatament. És absolutament impensable que en un país democràtic un transgressor de la llei, només perquè porta pistola i uniforme, pugui permetre’s d’amenaçar i multar els ciutadans que volen fer valdre els seus drets. A part que caldria encausar aquest delinqüent uniformat, el mínim que es podria esperar dels seus superiors, per gota que respectin el sentit de la tasca policial com a garant dels drets dels ciutadans, seria apartar-lo immediatament del cos. Perquè d’altra manera, no és que aquest individu denigri la professió sinó que els seus responsables assumeixen aquest paper denigrant. I aleshores s’hi podria afegir la inculpació d’associació de malfactors. Encara que per motivacions diferents, és semblant al cas dels mossos d’esquadra que admeten que van detenir un manifestant, no pas perquè tinguessin cap prova de la seva responsabilitat en uns fets presumptament delictius, sinó simplement perquè el tenien fitxat “com a independentista”. 

En el millor dels casos, el ciutadà multat per voler fer valdre els seus drets no haurà de pagar-la, i l’altre detingut per tenir una determinada ideologia serà alliberat de tots els càrrecs. Però això no és suficient; això no és fer justícia. En aquests casos, són els qui han delinquit els qui s’han d’asseure a la banqueta dels acusats; i de cap de les maneres es pot permetre que individus de tan baixa estopa portin uniforme i vagin armats pel carrer. Són un perill i una amenaça pública. I una vegada més ens hem de demanar: on són les nostres institucions?

Tweet

Apurant fins al darrer moment, el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia a la coalició Bildu presentar-se a les eleccions municipals del 22 de maig. El PP i el PSOE, doncs, no s’hauran sortit amb la seva d’impedir que els demòcrates independentistes puguin concórrer a les eleccions. Les seves males arts han estat excessivament matusseres com perquè alguns magistrats no hagin volgut posat en joc la seva reputació professional dictant sentències exclusivament polítiques. No es tracta que hagin guanyat els magistrats progressistes, sinó que aquesta vegada ahn guanyat els demòcrates.

 [@more@]És curiós com la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els més constitucionalistes, remarquem que la sentència del Tribunal Suprem va ser aprovada per nou magistrats conservadors, en contra de set de progressistes. I ara en el Constitucional ha passat el mateix; quan es discutia primer en la comissió del Constitucional, els magistrats no van arribar a cap acord perquè hi havia un empat a tres entre magistrats conservadors i magistrats progressistes. Això va obligar convocar el Plenari del Constitucional on tothom sabia que hi havia una majoria progressista. I així ha estat. Tot i que un magistrat del sector progressista ha actuat com a trànsfuga votant al costat dels conservadors, al final la sentència favorable a la concurrència de Bildu a les eleccions ha guanyat per sis a cinc. És per posar-se les mans al cap que tinguem una Justícia tan corrompuda que ja tothom dóna per suposat que els magistrat voten en funció de la seva adscripció política. Se suposa que en un tribunal honest els magistrats emetrien el seu vot en funció de les proves inculpatòries o exculpatòries, i sempre amb argumentacions jurídiques. En aquest cas, però, no hi ha proves de res, sinó simples argumentacions polítiques, judicis d’intencions i voluntat expressa de perjudicar una determinada ideologia. PP i PSOE, doncs, hauran de buscar una altra manera d’impedir que els demòcrates bascos abertzales puguin exercir el seu vot. De fet, el PP ja n’insinua l’estratègia: es tractaria de buscar durant la campanya electoral qualsevol altre argument (no cal que sigui cap prova demostrable) per portar de nou el cas al Tribunal Suprem, on ells hi tenen majoria, per tal que aquest invalidés les llistes abans de les eleccions o abans de prendre possessió dels càrrecs. Amb els fets consumats, encara que de nou els abertzales presentessin recurs, com que ja no haurien pogut participar en les eleccions o prendre possessió dels càrrecs, seria irrellevant que el Constitucional els tornés a donar la raó.     

Tweet

Ja hi tornem a ser: la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit l’ILP per a la celebració d’un Referèndum vinculant d’autodeterminació. I quan dic que “ja hi tornem a ser” em refereixo tant als impulsors de la Iniciativa Legislativa Popular com als membres de la Mesa. És una història repetida, i en més d’una ocasió, no sempre amb els mateixos protagonistes, però sí amb els mateixos resultats. [@more@]Massa sovint trobem persones i col·lectius que en un moment determinat creuen haver trobat la clau de volta per al país i emprenen molt alegrement iniciatives que teòricament podrien ser de gran volada però que, precisament per això, requereixen de molta més preparació i consens perquè siguin reeixides. A no ser que la intenció ja fos expressament abocar la pròpia iniciativa al fracàs per a demostrar que els dolents de la pel·lícula són els altres, és a dir la immensa majoria de la representació parlamentària. En política és important el què, però també el com, el quan, i sobretot el qui. La petita història d’aquest país està farcida d’accions fallides, empreses amb la millor intenció del món, però sense les mínimes condicions perquè tiressin endavant. Encara que dolgui a algú, el cert és que no tothom està en la mateixa disposició per a prendre iniciatives d’envergadura i d’àmbit nacional. Tothom és ben lliure de convocar les manifestacions que vulgui, de recollir signatures per a qualsevol causa o d’emprendre ILPs sobre el tema que cregui oportú; però és evident que el resultat serà molt diferent en funció de qui les convoqui o dels avals socials i polítics que tingui. I tirar endavant reiteradament iniciatives d’aquestes que ja estan predestinades al fracàs por ser d’una greu irresponsabilitat en la mesura que s’estan cremant cartutxos que poden fer falta en un altre moment, es perd credibilitat i més aviat crea frustració. Això no treu ni alleugereix la responsabilitat dels polítics que, un cop presentada la iniciativa, s’hi mostren obertament en contra, i sobretot ho fan amb uns arguments altament perillosos en la mesura que representen uns precedents negatius de cara al futur. No entenc que per a barrar el pas a la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació la Mesa del Parlament argumenti que aquesta no és una competència de la Generalitat. Entenc que ho facin els partits nacionalistes espanyols, el PSC, el PP i Ciutadans, però no que ho facin els grups sobiranistes o catalanistes. Com podem dir que la llibertat de decidir dels catalans no és competència nostra? Com podem afirmar que no és competència de la Generalitat el benestar dels ciutadans?

Tweet

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla molt poc seriós aprofitar determinades adversitats, ja siguin climatològiques, de fenòmens naturals o d’incidents d’altre caire, per a erosionar el Govern. Ho van fer els partits de l’oposició quan en els Governs de Jordi Pujol es van produir alguns dels incendis més devastadors que ha patit el país, i els convergents s’hi van revenjar quan es va produir el fatal desenllaç de l’incendi d’Horta. I d’acord amb aquesta tònica, ara torna a ser ICV la que intenta treure profit partidista, en aquest cas dels accidents de trànsit. [@more@] 

Pel que fa a mesures de prevenció, i sobretot a pilota passada, sempre es pot dir que se’n podien haver pres més; i quan es produeix una situació excepcional, és inevitable que es produeixin alguns errors de coordinació o que es prenguin algunes decisions equivocades. Però d’aquí a buscar responsabilitats polítiques directes, de causa efecte, em sembla una exageració o, com deia, un aprofitament partidista de circumstàncies no sempre controlables. En el primer quadrimestre d’aquest any resulta que hi ha hagut a les carreteres catalanes una víctima mortal més que en el mateix període de l’any anterior; i des d’ICV ja s’insinua que això és degut al nou Govern. Una cosa és valorar com evoluciona una tendència i l’altra és treure conclusions d’una dada tan puntual i amb una diferència tan mínima. A part que, almenys en una part d’aquest període, encara no s’havien aplicat les noves mesures que va emprendre la Conselleria d’Interior i que en tot cas van quedar minimitzades per les imposicions del Govern espanyol en matèria de circulació. 

Però bé, la política, diuen, és així. Quan s’és al Govern cal resar a la Moreneta com feia el Conseller eco-socialista perquè plogui, perquè no hi hagi incendis devastadors o perquè no hi hagi cap accident múltiple que en descontroli les estadístiques. I quan s’és a l’oposició, qualsevol excusa és bona per a carregar contra el Govern, encara que tothom sàpiga positivament que la seva responsabilitat en determinades circumstàncies és mínima. Sort n’hi ha que la ciutadania ja s’ho pren com una cançoneta més de la política entesa com a rebequeria interna dels professionals.

Tweet

Ahir mateix volia escriure sobre el nou escàndol de la sentència contra la coalició democràtica basca Bildu. Però vaig veure que hauria de repetir el que ja s’ha explicat altres vegades sobre l’estat de putrefacció de la Justícia espanyola, que no solament accepta que es facin lleis intencionadament contra determinades opcions polítiques, sinó que les aplica i les sanciona segons els interessos partidistes dels nacionalistes espanyols. Hauríem de repetir la mateixa història també repetida de sentències conscientment injustes, fins i tot sabent que posteriorment poden ser sancionades o revocades per la Justícia europea, però que es dicten amb la voluntat de fer un mal irreparable, com va passar amb el tancament dels diaris Egin i Egunkaria. Per això vaig preferit presentar un altre cas, aparentment més insignificant però que exemplifica igualment la corrupció existent en el sistema judicial espanyol. [@more@] 

De tota manera, reprenc el cas Bildu perquè em sembla xocant que CDC i el PSC es mostrin ara contrariats, fins al punt que l’alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, qualifica la sentència de “difícilment assumible”. Quan CDC i el PSC van votar la Llei de Partits eren perfectament conscients que era una llei feta expressament per combatre una determinada ideologia, i que no tenia res a veure amb la violència; el que passa que els devien prometre que la llei només l’aplicarien contra els abertzales bascos. Tota la sentència és un cúmul de judicis d’intencions sense cap prova real ni argument jurídic sostenible, ni tan sols amb la Llei de partits a la mà; però votant la llei sabien que donaven carta blanca als nacionalistes espanyols. Oriol Pujol, secretari general adjunt de CDC, deia que Bildu era el "gran èxit" de la gent democràtica que rebutja la violència a Euskadi i "margina els violents". Justa la fusta; aquest és l’objectiu del PP-PSOE: frustrar l’èxit dels demòcrates que rebutgen la violència a Euskadi, en un darrer intent de provocar ETA perquè torni a les armes. Per als nacionalistes espanyols es tracta de donar arguments als violents per tal que puguin dir que la renúncia a la violència no serveix per a participar en la vida institucional d’Euskadi, i incitar-los així al retorn a les armes que és un terreny on l’Estat se sent molt més còmode que a les urnes. 

Tots els partits bascos, així com els catalans, s’han exclamat pel fet que la coalició estava liderada per EA, un partit de contrastada trajectòria democràtica que ha governat conjuntament amb els socialistes bascos i que ha condemnat sempre la violència. Els qui van votar la llei de partits van obrir l’aixeta a tota mena d’arbitrarietats i tupinades com la que va possibilitar que Patxi López arribés al Govern basc; i si no s’hi posa fre la bogeria antidemocràtica del PP-PSOE a través dels seus peons a la Justícia poden donar encara més sorpreses, en la mesura que el mateix judici d’intencions que es va fer amb SORTU i ara amb BILDU, poden barrar el pas a altres formacions democràtiques pel sol fet de tenir la independència com a objectiu polític.

Tweet