Bloc de notes de Josep Romeu

Hi ha notícies tan insòlites pel fet en sí com pel fet que després no tinguin les conseqüències que seria lògic esperar-ne. Els catalans, mesells de mena, estem tan avesats a rebre garrotades que quan en rebem una de suau o si la podem esquivar pels pèls ja ens donem per satisfets, i fins i tot som capaços de donar les gràcies. Que un jutge ignori l’ordenament jurídic espanyol o, pitjor encara, que coneixent-lo el negligeixi deliberadament i de forma prevaricadora, no hauria de passar per alt ni als organisme interns de la judicatura ni a l’administració, ni a l’espanyola ni a la catalana. [@more@] 

Un jutge de Lleida, José María Magán, en una sentència sobre un contenciós per una multa de trànsit, considera una “falta de respecte” l’ús del català als jutjats. El resultat del contenciós és el de menys; el que resulta esfereïdor és l’argumentari que hi utilitza aquest suposat jutge. No és possible que aquest  individu desconegui que hi ha una llei orgànica de l’Estat espanyol, anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix el català com a llengua pròpia. Tampoc hauria de desconèixer que, segons la legislació vigent, la Generalitat de Catalunya no és “una administració regional espanyola”, sinó la màxima representació de l’Estat a Catalunya. Però és que el jutge, saltant-se els principis més elementals d’imparcialitat i de respecte per les lleis, considera lamentable que l’administració catalana ordeni als seus lletrats que facin servir el català als jutjats, quan són les mateixes lleis les que comminen el Govern de la Generalitat a fomentar i vetllar per l’ús del català a l’administració de la justícia; el jutge considera lamentable que es compleixin les lleis, pel sol fet que la seva ideologia política n’és contrària. I per acabar de reblar el clau, el jutge es permet la ironia i fer mofa de les institucions catalanes afirmant que “L’expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l’administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament”. 

En un sistema democràtic, que disposés d’una administració de Justícia no corrupte, individus com aquests serien immediatament apartats de la judicatura, i se’ls imputaria com a mínim el delicte de prevaricació i d’abús de poder. Sabent com funciona això del poder judicial espanyol, no ens estranya el seu silenci o fins i tot la seva aprovació; el que no és de rebut és que la Generalitat de Catalunya no iniciï un procediment judicial contra aquesta mena de delinqüents que utilitzen els seus càrrecs en la judicatura per a aplicar idearis polítics contraris a la legislació vigent.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ahir es va celebrar al palau de Congressos de Montjuic la Conferència Nacional per l’Estat propi. És difícil valorar la importància que podrà tenir un esdeveniment com aquest, però en qualsevol cas sempre quedarà si més no com un element més de difusió i de conscienciació en la cursa cap a la independència. Hom pot imaginar que amb el matí d’un dissabte es poden fer uns quants discursos, encoratjar la població o esperonar els polítics, i sobretot projectar el projecte independentista arreu del país. Però, poca cosa més. [@more@] 

L’important, doncs, probablement no serà tant el discurs que s’hagi pogut escoltar dins del Palau de Congressos, com ja ho ha estat la mateixa convocatòria i el ressò que pugui tenir després de cara enfora. És el fet que personalitats de diversos àmbits, de reconegut prestigi, i que fa uns pocs anys no s’hi haurien mullat, ara hi hagin volgut donar suport obertament. 

És possible que algú s’exclami pel fet que ell ja porta anys treballant en el camp de l’independentisme i no havia aconseguit ni aquesta mena d’adhesions ni el ressò mediàtic que avui té l’opció independentista. És el que deia dies enrere sobre la centralitat que ha anat ocupant el sobiranisme, sortint del cercle viciós de la marginalitat; l’opció era poc creïble precisament perquè era excessivament testimonial, alhora que no passava de ser testimonial perquè els qui hi donàvem suport (per exemple en l’època del PSAN) no ens movíem d’aquell clos marginal, sense massa incidència real ni en la política ni en la societat.  

I de ben segur, i així ho espero, viurem encara moments en què persones i col·lectius, empreses o institucions, que fins fa poc s’hi havien mostrat hostils o com a mínim gens proclius ara poden, no només acostar-se i acceptar la via independentista, sinó tenir la pretensió de liderar-la. Serà aleshores quan haurem emprès el camí definitiu cap a la independència. 

Vull dir amb això que cal anar amb compte amb el risc de retornar a la marginalitat, de pretendre exclusions i d’exigir pedigrí independentista. Ja entenc que, a nivell personal, pot doldre que després d’haver passat tant de temps lluitant a contracorrent a favor d’un ideal que per a la majoria era considerat una utopia impossible, ara, quan la utopia s’ha transformat en una perspectiva més que versemblant, apareguin com a arribistes els qui fins ara no hi havien mostrat cap interès. Pot doldre i semblar injust, però benvinguts siguin a la causa. 

És més, sense ells, la Conferència Nacional per l’Estat propi pot quedar reduïda a un foc d’encenalls. És fantàstic que es reuneixin 1.500, 2.000 o 5.000 patriotes per a fer proclames enceses en favor de la independència. Però algú ha de bastir per a aquest nou Estat una estructura financera pròpia, unes relacions i complicitats internacionals tant en l’àmbit econòmic com en el diplomàtic i, per què no, en el de defensa. La construcció d’un Estat es pot impulsar des de la marginalitat o des d’una minoria qualificada, però només es pot portar a la pràctica si es disposa de les estructures de poder que donen la centralitat política i social. I ara ens hi estem acostant.

Tweet

El resultat del partit de futbol al Bernabeu podia ser incert. La setmana passada havien guanyat ells, i ningú podia assegurar que no ho tornessin a fer, com ningú pot garantir que dimecres que ve el Barça torni a guanyar. El futbol és així. El que no era tan incert era el comportament del seu entrenador, en cas de perdre, tot i que pocs podien imaginar que comparegués a la sala de premsa en aquell estat tan deplorable. I sobretot era absolutament previsible el comportament del club en relació als catalans.[@more@]
A qualsevol camp d’Europa, quan el Barça demana que per megafonia es pugui transmetre algun missatge en la llengua dels aficionats culés, no hi ha cap mena de problema, com imagino que no n’hi deu haver perquè transmetin missatges en altres llengües, encara que només sigui per deferència o per cortesia amb l’equip visitant. I el camp del Madrid no n’és pas una excepció; l’excepció la fan en relació a la llengua catalana. A Madrid no els importa sentir pels altaveus missatges en qualsevol llengua, sempre que aquesta no sigui la catalana. És cert que a darrera hora es va rectificar, però això no treu que d’entrada s’hi neguessin i fessin mans i mànigues per evitar-ho. És el mateix que passa en les rodes de premsa: l’entrenador del Barça va responent les preguntes dels periodistes en castellà amb la mateixa normalitat amb què ho fa també en anglès quan un periodista se li adreça en aquesta llengua; i això és absolutament normal. Però que no se li acudís fer-ho amb un periodista català, perquè això despertaria les ires dels espanyols; en tot cas, i ja és molt, s’ha de deixar per al final, un cop donada per acabada la roda de premsa, que Guardiola pugui respondre preguntes en català. I ja no parlem de l’actuació deliberadament delictiva dels cossos de seguretat del camp del Bernabeu que es dedicaven a requisar les banderes que consideraven políticament incorrectes des de la seva ideologia; exercien estrictament de policia política, requisant les estelades i deixant passar les altres.

La no acceptació dels altres, dels qui són considerats com a forans, s’anomena xenofòbia. Però aquest no és cas. És la discriminació dels uns i no dels altres el que caracteritza el racisme, ja sigui per raó de la seva pell, de la seva llengua o del que sigui. És un odi visceral envers uns determinats col·lectius pel simple fet d’existir. L’estrambòtic del cas és que mentre a Madrid odien profundament la nostra llengua i la nostra cultura, reivindiquen la conquesta del territori però n’avorreixen els seus habitants, aquí hi ha gent que sent una veritable passió per ells, que està disposat a pagar el que calgui (tres mil euros anuals per persona i any, amb el dèficit fiscal) per tal de poder pertànyer a aquest Estat que ens odia i ens maltracta. Costa d’entendre

Tweet

Els socialistes catalans sembla que han decidit que ni Zapatero ni cap dels membres del Govern espanyol, inclosa la Carme Chacon, no participin en la campanya electoral de les municipals a Catalunya. Com sempre, no és tan important el fet en sí com les raons que intenten donar-hi ells mateixos; en el benentès que quan algú ha de mentir és perquè té vergonya d’esgrimir simplement la veritat. [@more@] 

Deia Hereu, amb el cinisme que el caracteritza, que aquesta decisió venia motivada perquè tractant-se d’unes eleccions locals els socialistes volien donar relleu als seus candidats en lloc d’anar a buscar patums de fora. I en les anteriors municipals no calia donar relleu als candidats? I en les eleccions catalanes no hi ha necessitat de donar relleu als candidats? N’hi ha que no tenen vergonya o es pensen que la gent és imbècil. Els socialistes saben que la imatge del Govern espanyol és la imatge dels futurs perdedors, i ja en tenen prou amb la seva com per a incorporar-hi la dels altres. Amb l’afegitó que, a més, la imatge del Govern espanyol, amb els socialistes catalans inclosos, és també la imatge de l’administració hostil que ofega les finances de Catalunya, que ens nega uns serveis i unes inversions que tenim pagats a l’avançada, que són la principal causa de la crisi de la qual no hi ha manera de sortir, i que a més ens menysprea constantment. Portar a la campanya electoral el Zapatero, el Rubalcaba o la Chacon seria el viu reflex de l’autoodi: voteu-nos, que us acabarem d’escanyar!. I és que cadascú carrega amb la seva creu.

Perquè tampoc crec que faci cap gran favor la presència en campanya de segons quins dirigents d’Esquerra, aquells que en el seu moment no van saber reconèixer els seus errors i no van tenir la valentia de dimitir. Per això mateix a Barcelona Esquerra prefereix presentar-se sota un altre nom, i per això mateix la premsa afí a CiU no es cansa d’anomenar el tripartit, com si encara estigués en vigor. I és que la llosa del passat encara pesa.

Tweet

El resultat del partit de futbol al Bernabeu podia ser incert. La setmana passada havien guanyat ells, i ningú podia assegurar que no ho tornessin a fer, com ningú pot garantir que dimecres que ve el Barça torni a guanyar. El futbol és així. El que no era tan incert era el comportament del seu entrenador, en cas de perdre, tot i que pocs podien imaginar que comparegués a la sala de premsa en aquell estat tan deplorable. I sobretot era absolutament previsible el comportament del club en relació als catalans. [@more@] 

A qualsevol camp d’Europa, quan el Barça demana que per megafonia es pugui transmetre algun missatge en la llengua dels aficionats culés, no hi ha cap mena de problema, com imagino que no n’hi deu haver perquè transmetin missatges en altres llengües, encara que només sigui per deferència o per cortesia amb l’equip visitant. I el camp del Madrid no n’és pas una excepció; l’excepció la fan en relació a la llengua catalana. A Madrid no els importa sentir pels altaveus missatges en qualsevol llengua, sempre que aquesta no sigui la catalana. És el mateix que passa en les rodes de premsa: l’entrenador del Barça va responent les preguntes dels periodistes en castellà amb la mateixa normalitat amb què ho fa també en anglès quan un periodista se li adreça en aquesta llengua; i això és absolutament normal. Però que no se li acudís fer-ho amb un periodista català, perquè això despertaria les ires dels espanyols; en tot cas, i ja és molt, s’ha de deixar per al final, un cop donada per acabada la roda de premsa, que Guardiola pugui respondre preguntes en català. 

La no acceptació dels altres, dels qui són considerats com a forans, s’anomena xenofòbia. Però aquest no és cas. És la discriminació dels uns i no dels altres el que caracteritza el racisme, ja sigui per raó de la seva pell, de la seva llengua o del que sigui. És un odi visceral envers uns determinats col·lectius pel simple fet d’existir. L’estrambòtic del cas és que mentre a Madrid odien profundament la nostra llengua i la nostra cultura, reivindiquen la conquesta del territori però n’avorreixen els seus habitants, aquí hi ha gent que sent una veritable passió per ells, que està disposat a pagar el que calgui (tres mil euros anuals per persona i any, amb el dèficit fiscal) per tal de poder pertànyer a aquest Estat que ens odia i ens maltracta.

Tweet

Jugant-se-la amb els tril·leros de les Rambles, hom té tots els números per a sortir-ne escaldat. Són prou hàbils fent anar la boleta d’una banda a l’altra fins a marejar a qualsevol, com per fer-li creure que els ha descobert el truc. I aquesta, com en d’altres jocs i estafes, és la clau del seu èxit: fer creure a la víctima que és capaç de guanyar-los la partida. De manera que, quan se’n va amb la cua entre cames i la butxaca buida, encara té un cert remordiment de culpa: per haver intentar enganyar-los i per ser tan babau com per a creure-s’ho. [@more@] 

I això és el que ens passa, una i altra vegada (és que no n’aprendrem mai?), als catalans. Van fer creure a l’Artur Mas que els havia colat un gol amb un nou estatut que ha resultat una estafa; hi van caure igualment els del tripartit pensant que havien trobat la clau per a obtenir un bon finançament; i hi reincideix de nou l’Artur Mas amb la reclamació d’uns misèrrims 1.450 milions (misèrrims en comparació amb els 21.000 milions anuals que es queden els espanyols dels nostres impostos). I ens veuen tan babaus que, ara, fins i tot es permetran de jugar amb aquestes rampoines dels anomenats fons de competitivitat, sense que ningú els reclami de veritat el gruix del dèficit fiscal. Ens veuen tan babaus que ara simularan fer-se els ofesos i es posaran a discutir si en realitat són 1.450 milions o si són la meitat, i si s’han de pagar aquest any o es poden esperar dos anys més a fer-los efectius. Ens veuen tan babaus que utilitzaran els socialistes catalans per fer veure que ells també estan per la reivindicació catalana, quan en realitat donaran tot el seu suport a evitar que Catalunya tingui no ja un finançament just, perquè això no els ha passat mai pel cap i ho considerarien un disbarat, sinó ni tan sols que es compleixi aquest migrat estatut, i recolzaran sense embuts ni fissures l’asfíxia econòmica de Catalunya que ens ha d’impedir tenir una sanitat, una educació i uns serveis que ens corresponen i que ja tenim pagats de sobres. 

No es pot competir amb els tril·leros; ni amb els de les Rambles ni amb els de la Moncloa. Com que no podem acudir a la policia ni confiar en la Justícia, perquè formen part de la mateixa banda, no hi ha cap alternativa més sensata que la de tirar una cossa a la capsa, tirar per terra els cubilets i les boletes i enviar-los a pastar fang. Els qui es quedin jugant, provant sort i amb la petulància de creure que encara en trauran alguna cosa de profit, que no ens vinguin després amb romanços: o són uns orelluts o són com aquells comparses que formen part de la banda i simulen continuar el joc amb l’al·licient de guanyar.

Tweet

Ja fa un cert temps que se’ns presenta com un dogma que la competitivitat passa forçosament pel creixement i per les fusions. L’argument és que una empresa més gran podrà afrontar el futur en millors condicions. Quan es parla de països, això evidentment no és així: els països capdavanters en benestar, en renda per càpita, en qualitat de vida, són estats de mida mitjana més aviat petita, a l’estil del que podria ser Catalunya o els Països Catalans. Es pot caure en l’infantilisme, està clar, de creure que si anem plegats amb Espanya (i per què no amb els Estats Units, per exemple?) tenim més possibilitats de participar, i de guanyar, el mundial de futbol o de treure més medalles olímpiques. Està clar que llavors, el qui guanya no és Catalunya, sinó un altre. [@more@] 

En el món de les empreses no és pas tan diferent. Per als accionistes, sobretot per als petits accionistes del Banc de Bilbao o del Santander, per exemple, el fet que les entitats hagin duplicat en els darrers anys el seu patrimoni no vol dir, ni de tros, que s’hagin duplicat els dividends a repartir. Els qui sí que han vist duplicar els seus ingressos són els alts directius. Admetem que en molts casos sigui més rendible una gran empresa, amb major infraestructura, majors possibilitats de captar nous capitals, més capacitat exportadora, etc. Però això sempre que no es perdi el control de l’empresa; el qui guanya no és el qui forma part de la gran empresa sinó qui la controla. Jo entendria que els directius de les caixes catalanes que s’han vist obligats a fer processos de fusió admetessin el seu fracàs professional, la seva incapacitat per a gestionar aquestes entitats d’estalvi, la seva pèssima gestió que els ha portat al desastre, i que per tant dimitissin dels seus càrrecs; però de cap de les maneres que ens enganyin vilment presentant les fusions com un reforçament de les entitats, com un pas endavant. És absolutament fals, per exemple, que la Caixa de Manlleu pugui mantenir la seva acció social i econòmica sobre el territori, o que la nova Unimm pot fer el mateix en l’àmbit de Catalunya si finalment es fusiona amb una gran entitat espanyola. La comarca d’Osona ha perdut una entitat d’estalvi, com es pot perdre el conjunt de caixes del país en benefici d’uns banquers espanyols, que es guien per uns altres interessos. Potser sí que inicialment es salvaguarden els llocs de privilegi dels pèssims gestors que ens han portat a la situació actual, però d’aquí a quatre dies la “gran direcció” de la nova entitat no se sentirà vinculada en absolut amb la petita Caixa original. Els criteris amb què es regirà la "gran direcció" seran els mateixos que, en el seu dia, van motivar la creació de petites Caixes locals o comarcals.      

És un cas semblant a l’acord a què sembla que ha arribat EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic, amb el Grup 62. Si admeten que no han estat capaços de gestionar-la adequadament i que ara es veuen obligats a vendre’s a una gran empresa, ja ho puc entendre; però com a fracàs de gestió. Però que no ens diguin que l’absorció beneficiarà ambdues parts. La Universitat de Vic, i també la comarca d’Osona, ha perdut una editorial amb tot el que representava de potenciació de les iniciatives literàries, de divulgació i científiques arrelades al territori. Un cop feta la venda, els criteris que regiran l’editorial són els mateixos que en el seu dia van fer que algú es decidís a emprendre la iniciativa d’EUMO.  

La diferència entre aquestes fusions i la seva simple liquidació és mínima. 

Tweet

Sovint, des d’Esquerra, es fa bandera del republicanisme. Res a dir; em sembla del tot correcte i adient. Però hi ha un problema: què vol dir el republicanisme? Una pregunta que potser no caldria però que cal fer-se perquè aquesta és també una de les banderes de l’Estat francès. I és per això que penso que el concepte de republicanisme, si no l’expliquem molt millor, no vol dir res. A França, per exemple, entenen com a principi republicà la discriminació dels seus ciutadans en funció de la seva llengua; de manera que de cap de les maneres es pot reconèixer els mateixos drets a un ciutadà de parla no francesa, que a un altre de parla francesa, considerat superior per naturalesa. [@more@] 

Ho deia no fa gaire el cap de política lingüística de França, Xavier North: “és impossible reconèixer els drets lingüístics als parlants del català”. Contràriament, seria una atrocitat que atemptaria contra els més elementals principis del seu republicanisme que no es reconeguessin els drets lingüístics als parlants de francès. Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona; i això en nom del republicanisme!. Però és que el mateix senyor Xavier North ho acabava de reblar: “Una llengua és un dialecte amb un exèrcit”. Una concepció de la lingüística que faria avergonyir qualsevol persona mínimament decent; que invalidaria a qualsevol per a optar a un càrrec polític, i més si ha de tocar temes relacionats amb les llengües; que traspua una intolerable legitimació de la violència, intolerable almenys per als qui creuen en els drets de les persones com a element fonamental del republicanisme. 

Després de deixar clar que l’Estat francès no pot fer res per a canviar l’estatuts de la llengua catalana (una dialecte segons la seva versió, ja que el català no disposa d’exèrcit), ell mateix com a responsable de la política lingüística de França reconeix que a tot estirar aspira a alentir el procés de desaparició de la llengua catalana. I això que darrerament es va introduir en el text constitucional francès la menció de les llengües anomenades regionals, com el català, el basc, el bretó o el cors, com a patrimoni de l’Estat francès. És absolutament fals que la Constitució francesa impedeixi un major reconeixement de la llengua catalana, com afirma el senyor North; altres territoris francesos disposen d’unes normatives més favorables a les llengües pròpies, com és el cas dels corsos. El republicanisme francès és una pura farsa.

Tweet

Per més que vagin sortint estudis i veus autoritzades d’arreu que remarquen els avantatges que tindria per als catalans el fet de disposar d’un Estat propi, el fet és que des de la pròpia administració i la majoria dels partits polítics els costa molt fer un plantejament clar i net sobre la possibilitat de la independència. En qualsevol altra circumstància, i especialment des del món empresarial, s’exploraria a bastament les possibilitats i els avantatges de prendre una o altra opció; qualsevol empresa, entitat o administració responsable ha de valorar les diferents possibilitats que se li ofereixen, encara que sigui per acabar rebutjant-les. [@more@] 

Fins i tot des del punt de vista espanyol, i valorant que les polítiques fetes des d’una sola administració o des de diverses administracions al capdavall se suposa que estan al servei del mateix conjunt de persones, seria lògic que l’Estat s’ho plantegés. Encara que només fos com a hipòtesi, i, si voleu, per a tenir els arguments adients per a rebutjar-ho. Amb una Catalunya i un País Basc independent, els mateixos ciutadans actualment de l’Estat espanyol que ara estem representats a les institucions europees per l’única administració espanyola tindríem una major representació tant a la Comissió europea com al Parlament d’Estrasburg; i el mateix s’esdevindria en altres institucions internacionals com les Nacions Unides o la UNESCO, per exemple; Catalunya i el País Basc passarien, probablement, a ser contribuents nets, com Alemanya, a la Unió europea, mentre que Espanya passaria a ser receptora de més recursos dels que rep ara. Però, no. Tant a Catalunya com a Espanya prefereixen no plantejar-s’ho i no disposar de cap estudi seriós sobre els avantatges o els inconvenients de partir l’Estat espanyol en dos o tres estats més. Es prefereix mantenir una política feta des de l’estómac, sense cap ombra de racionalitat. Probablement, perquè si es fessin aquests estudis, uns i altres arribarien a la conclusió que és millor, i més rendible per a tots, partir peres. Amb tot, també s’ha de dir que cada vegada hi ha més polítics, economistes i intel·lectuals que s’hi van aproximant, encara que sigui a nivell intuïtiu.

Cada vegada més, el terme independència es veu com a més plausible, com a menys utòpic, com a més centrat, com a menys forassenyat. L’altre dia era el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell qui afirmava que “la independència és viable econòmicament”. Ja és molt que es digui des del Palau de la Generalitat. El que passa és que em sembla que es queda molt curt i, sobretot, es deixa la versió contrària: El que és inviable econòmicament és mantenir-nos dins de l’Estat espanyol.

Tweet

Tenim una clara sensació que en els darrers anys s’ha avançat molt. De la marginalitat i la utopia més absoluta s’ha passat a la centralitat i a la més que versemblant viabilitat. Els qui provenim de velles militàncies com les del PSAN sabem què vol dir predicar en el desert, ser vist com un ésser estrany que predica utopies estratosfèriques, tenir la sensació de formar part d’un reducte a extingir del tot allunyat de la realitat del país.  

[@more@] 

Van caldre diverses etapes per a descriminalitzar l’independentisme, per a introduir-lo amb normalitat a les institucions, i finalment per a plantejar-lo com una opció no només legítima sinó necessària i sobretot perfectament viable. Ara falta el darrer tram de convertir-lo en imprescindible. Ja sé que sempre sortiran els sectaris de torn que voldran apuntar-se’n tots els mèrits i, sobretot, desmerèixer els dels altres.

No renego en absolut de la tasca testimonial que portàvem a terme des del PSAN, a les acaballes del franquisme i els inicis de la democràcia, perquè crec que és imprescindible que en tota societat hi hagi sempre viva la flama de la utopia. Però, mentrestant, algú calia que fes la feina de construir el país, dia a dia, rebent això sí les nostres més dures crítiques, com corresponia, per considerar que s’estava fent el joc a l’espanyolisme i a l’autonomisme. 

Del PSAN es va passar a Nacionalistes d’Esquerra, i d’aquí a ERC. En la mesura que l’independentisme guanyava espais i credibilitat, es forçava CiU a mantenir una actitud més atenta a la realitat nacional, alhora que sorgien noves forces a cobrir el flanc del testimonialisme i de la utopia. I no ho dic en cap sentit pejoratiu. No hem avançat perquè hem abandonat la utopia ni la radicalitat, sinó perquè aquesta utopia i aquesta radicalitat han impregnat la societat catalana en el seu conjunt. 

Quan algú, en un debat intern d’ERC, es lamenta que el partit sigui acusat desmesuradament de ser poc independentista, jo sempre dic que és un mal senyal en la mesura que indica que alguna cosa no s’ha fet bé (en els darrers anys, massa), però també és un bon símptoma de la capacitat de reacció del país que necessita una majoria nacional disposada a governar, però sense oblidar la imperiosa necessitat de disposar d’aquesta avantguarda amatent, tant per a criticar com per a esperonar i per a mantenir viva la flama de la radicalitat. 

Jo sóc el primer a carregar contra les vel·leïtats convergents d’un Govern que no sempre prioritza les necessitats del país, però hem d’admetre que aquesta tampoc és la Convergència de temps enrere, com tampoc ho és Unió quan hi ha destacats militants capaços de qüestionar el totpoderós Duran. No és pas poca cosa que el President de la Generalitat i bona part del seu Govern anessin a votar en la consulta del 10 d’abril, com tampoc no ho és que el Conseller d’economia remarqui que la independència és viable. Ja ho sabíem, nosaltres, que era viable. Ja ho dèiem els anys setanta.

El pas important és que aquest reconeixement hagi sortit de la marginalitat i s’assumeixi des de les estructures de poder. I la dialèctica entre el possibilisme més cautelós i la radicalitat més utòpica és la que ens ha permès ser allà on som. Per a continuar endavant, necessitem totes les peces del trencaclosques.

Tweet