Bloc de notes de Josep Romeu

Ho deia l’ex President del Govern espanyol José Maria Aznar: Gaddafi és un amic; una mica extravagant, això sí, però un amic. I no entenia com es podia bombardejar un amic, a no ser que fos per les seves extravagàncies. Fins i tot al PP s’han hagut d’amagar i intentar fer veure que no sabien de què anava, mentre que la resta de partits s’hi ha abonat de valent. Com es pot dir que un terrorista com aquest és un amic? O com es pot qualificar d’extravagàncies les atrocitats comeses per aquest dictador? [@more@] 

Però, Aznar té raó. Gaddafi va passar de ser un terrorista a un bon amic d’Occident que obrí el pas als seus pous de petroli. La diferència entre un terrorista i un amic, i això els jutges ho saben perfectament, no és en cap cas el nombre de víctimes que ha estat capaç de produir (Gaddafi en dos mesos n’ha provocat molts més que en tota la història d’ETA), ni molt menys la intencionalitat de les seves accions (la intencionalitat d’ETA és molt més digna i respectable que la de l’amic de l’Aznar), sinó simplement la capacitat de generar beneficis per als amics. A cap jutge se li acudiria encausar José Maria Aznar per fer apologia del terrorisme (al capdavall les víctimes no deixen de ser nordafricanes, deuen pensar els jutges), com a cap jutge se li acudiria obrir un procés per esbrinar qui ha venut armes a l’amic terrorista. 

D’aquí que el mateix Aznar es defensés dient que ningú entendria que el Govern socialista hagués venut armes, i no pas unes armes qualssevol, a un règim terrorista. Unes armes pensades expressament per a atacar la població civil, de la mateixa manera que altres Governs espanyols han venut armament i material antidisturbis a dictadures d’arreu del món. Els jutges poden discernir entre estadistes i terroristes en funció dels beneficis polítics i econòmics que produeixen, però els ciutadans del carrer l’únic discerniment que podríem arribar a fer és el de la intencionalitat i l’abast de les seves accions; i, en aquest sentit, el nivell d’indignitat de Gaddafi i dels seus amics és molt superior al dels etarres,

Tweet

Des de fa un cert temps, sembla que els mitjans de comunicació, suposo que per encàrrec dels polítics, s’han proposat fer dels ciutadans de carrer veritables experts en economia. Ens parlen amb la més absoluta naturalitat del FROP, de la pressió dels mercats, dels fons de competitivitat, del dèficit fiscal i de tants altres termes que, de ben segur, la comprensió dels quals a la majoria se’ns escapen, almenys pel que fa a la seva incidència real en la crisi que patim, que d’això sí que hi entenem tots. [@more@]No crec que hi hagi un interès real en formar els ciutadans en termes d’economia. Més aviat, penso que tenen l’objectiu, força assolit per cert, d’interioritzar la idea de crisi en el sentit que els convé. Ara, ja, en qualsevol tertúlia de cafè o de perruqueria es poden sentir veus compungides i resignades lamentant-se d’haver estirat ells més el braç que la màniga per haver fet cas del consell del banc i de la caixa a l’hora de demanar un crèdit, d’haver tingut la pretensió de viure per sobre de les nostres possibilitats per haver un viatge extra a l’estiu, o d’haver abusat dels serveis públics per acudir a urgències per una afecció no tan greu. Han aconseguit que ens sentim culpables de la crisi, quan els especuladors i mals gestors causants de la crisi es conxorxen per legislar a tort i a dret a favor seu i es reparteixen extraordinaris dividends, primes i sous multimilionaris. I si algú gosa dir que les retallades socials i en els serveis bàsics són abusives és ràpidament qualificat d’irresponsable. I per reblar el clau ens tornen a inundar de xifres, aparentment irrefutables. El nivell d’endeutament de l’Estat i de la Generalitat havia arribat a quotes altíssimes, semblants a les de l’any 1993; el dèficit de la sanitat que es va trobar el Govern d’Artur Mas era gaire bé tan elevat com el que es va trobar el tripartit l’any 2003; la morositat per impagaments d’hipoteques supera el 6%, una xifra a la qual no s’arribava des del 1995…. I quina diferència hi ha, doncs, entre aquesta crisi i la dels noranta? Oh, és molt diferent, diuen, no es pot ni comparar. Entesos.

Tweet

La notícia va saltar de seguida: CiU, quan encara no ha acabat d’aprovar la supressió de l’impost de successions per a les grans fortunes, es disposava a rebaixar també l’IRPF per als més rics. Naturalment, tots els partits mínimament progressistes van posat el crit al cel. Com podia ser que en plena crisi en què es demana tota mena de sacrificis als ciutadans, i sobretot als qui tenen menys recursos, s’emprenguin mesures per afavorir els qui ja s’aprofiten de la situació de crisi per a fer el negoci rodó. [@more@]També amb molta celeritat el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell, s’afanyava a desmentir que tinguessin intenció de fer-ho mentre s’estigui en la situació d’emergència en què ens trobem. De fet, no deia que això fos un disbarat que a ells no se’ls acudiria mai, sinó que de moment ho ajornaven; per tant, la intenció hi és, sens dubte. No sé si encara queden votants de CiU, ingenus, que es creuen aquella tonteria de la transversalitat; per a CiU la transversalitat vol dir aprofitar els vots i els diners dels ciutadans amb menys recursos per a fer polítiques que afavoreixin als més adinerats. Sabent de la impopularitat de la mesura, que a més agreujaria encara més la crisi, algú es pot demanar quin interès pot tenir-hi per afavorir aquesta minoria privilegiada… i no se m’acut cap més resposta que la necessitat de saldar algun deute contret com un hipotètic suport econòmic al partit. Però, fins i tot així, continua essent inexplicable la maldestre acció d’insinuar el tema si després resulta que no hi ha la intenció de tirar-lo endavant, de moment. Una possibilitat és que deixessin anar el globus sonda per calibrar el nivell de resposta que els aconsellés deixar-ho per més endavant o abordar-ho tot seguit. Amb el convenciment que l’única possibilitat és que hi hagués reaccions en contra, perquè fins i tot els beneficiaris de la mesura, probablement tenen un xic més de pudor i de vergonya, i no gosarien fer-ne ostentació. I aquí hi deu haver la clau, de caire més psicològica, que explicaria la necessitat o només de fer polítiques descaradament de dretes sinó sobretot fer-ne ostentació.

Tweet

Sembla ser que aquesta setmana hem arribat ja a consumir els recursos naturals que el país és capaç de generar en tot un any. És el que s’anomena “dèficit ecològic”. Les nostres societats necessiten molts més recursos dels que el país, per ell mateix, pot arribar a produir, i en canvi genera molts més contaminants dels que pot absorbir. Això ho mesura la New Economics Foundation (NEF), un organisme independent format per experts d’arreu del món que intenta convèncer o conscienciar la població de la necessitat de reduir la sobreexplotació del planeta. [@more@] 

Temps enrere, la sobreexplotació dels països rics es compensava amb l’escassa explotació que en feien els més pobres; però això també s’ha acabat, i ara és el conjunt del planeta el que es troba en dèficit ecològic. Davant d’aquest fet que ens certifiquen els experts podem fer diverses coses: una primera és negar-ho en rodó i argumentar que això són històries com les del canvi climàtic, que no cal fer-ne cabal; una altra possibilitat, molt semblant a l’anterior, és admetre la validesa dels estudis, verbalment i de cara a l’opinió pública, però no fer res per a posar-hi remei; una tercera, que tampoc difereix tant de les anteriors, és fer proclames a favor del consum responsable (ens referim al consum ecològic), elaborar propostes de llarg abast, celebrar grans convencions mundials, etc. per acabar arribant a la conclusió que la majoria de les mesures són inviables perquè ens farien perdre competitivitat; una darrera opció seria, naturalment, creure’ns-ho i actuar en conseqüència. Però això vol dir  trencar amb els esquemes i plantejaments actuals, i segurament tocar els interessos dels grans poders econòmics. Ës a dir: res de res.  

No hi ha cap govern de cap país que tingui la més mínima intenció d’afrontar el tema. I passa com amb les centrals nuclears: els partidaris de les centrals nuclears honestos haurien de dir als ciutadans que val la pena de córrer el risc, com el del Japó, tenint en compte que probablement a ells no els tocarà mai, a canvi dels enormes beneficis que produeixen a les companyies. I aquí també els Governs honestos haurien de dir-nos que no val la pena de fer-hi res, no fos cas que perdéssim competitivitat i també grans beneficis, total per evitar un desastre ecològic que potser ni tan sols nosaltres no arribarem a veure (almenys els que ja tenim una certa edat). Els problemes dels nostres fills, al capdavall, seran el seu problema.

Tweet

A darrera hora una nova coalició abertzale ha presentat les seves candidatures de cara a les eleccions municipals al Paí Basc. BILDU, però, és una formació basada en l’afeblida EA, més el grup Alternativa i independents abertzales; és a dir que es parteix d’una formació que fins ara, no solament havia estat legalitzada i havia participat en tota mena d’eleccions, sinó que havia format part del Govern d’Euskadi. I els seus responsables s’han afanyat a dir que aquesta vegada no podran impedir que es presentin perquè “no trobaran res”, referint-se a trobar alguna excusa per invalidar les seves candidatures. [@more@] 

És difícil de saber si l’Estat està disposat a donar un pas més en la seva política repressiva contra el poble basc, o si aquesta vegada ho deixarà passar encara que només sigui per a calibrar la seva força en unes eleccions que en principi no posen en perill el Govern dels nacionalistes espanyols. En qualsevol cas, la innocència dels representants de BILDU sembla excessiva. Afirmar que l’Estat no podrà impedir que es presentin pel fet que estan segurs que no trobaran en la coalició cap vincle amb ETA, em sembla una temeritat. De vincle amb ETA tampoc en van trobar cap a l’hora d’il·legalitzar SORTU; i de res va servir que els impulsors de SORTU fessin l’esforç de seguir fil per randa tot el que marca la Llei. La Llei va ser feta per impedir la presència dels abertzales en les institucions basques, i no hi té res a veure la condemna o no del terrorisme. De manera que seguint l’esperit de la Llei es va poder il·legalitzar SORTU i ara es pot fer el mateix amb BILDU. La Justícia espanyola, actuant per encàrrec dels dos partits espanyols, no té cap necessitat de buscar proves ni arguments jurídics per a aconseguir el seu objectiu. Des del moment que BILDU apareix després d’haver fracassat la temptativa de SORTU, i des del moment que expressa la seva voluntat d’assolir la independència del País Basc, no li servirà de res condemnar la violència o excloure de les llistes persones que puguin tenir, encara que sigui remotament, alguna vinculació amb el món de Batasuna.  

La llei de partits especifica clarament, que cal que els partits condemnin la violència, i també diu que es mantenen els drets civils de les persones que formaven part dels partits il·legalitzats. Però això són bajanades que qualsevol tribunal espanyol es pot passar pel forrro si interessa que no es presentin. L’optimisme dels representants de BILDU em sembla tan excessiu que suposo que és fingit, per tal d’oposar més resistència a una hipotètica voluntat dels partits espanyols de deixar-los, també a ells, fora de les institucions basques.

Tweet

Tweet

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En una mateixa setmana, CiU s’ha abstingut davant de la proposició de Llei sobre la Independència, per tal que aquesta fos rebutjada i no haver de debatre-la ni tant sols en Comissió, i ha rebutjat la moció també de SI que reclamava el Concert econòmic i la convocatòria d’un referèndum abans de presentar la proposta a Madrid. La lectura més simple, des del punt de vista independentista, és clara: CiU no vol anar més enllà de l’autonomisme actual. Una lectura que, si bé pot ser el primer que ens surti de dins, hem d’admetre que tampoc és del tot ajustada a la realitat. [@more@] 

És cert que la Llei d’Independència no equivalia a votar la declaració d’independència, sinó a emprendre un procés decidit cap a aquesta fita; i que això, amb les esmenes que hi hagués pogut introduir CiU en la Comissió parlamentària, hauria permès allargar-ho fins a la següent legislatura com a mínim, i continuar plantejant mentrestant el tema del pacte fiscal. De manera que, en contra de les excuses que va donar per tal d’afavorir el vot negatiu del PP-PSC-C’s, no hauria contradit en absolut el seu programa electoral presentat per aquesta legislatura. I és cert també que la moció de Solidaritat sobre el Concert econòmic gaire bé no representava res més que un compromís en ferm del que havia promès CiU en campanya electoral, encara que ells l’anomenaven pacte fiscal.  

Però també ho és que cap grup majoritari, enlloc, no acostuma a acceptar propostes de l’oposició, i menys quan es tracta d’un grup petit, que li marquin el camí a seguir, encara que aquest camí coincideixi plenament amb el seu.  

Fins i tot fent un esforç per creure que l’estratègia de CiU consisteix en no aixecar la llebre abans d’hora, proposar el tema del dret a decidir en un aspecte tan important com l’econòmic, i en tot cas en una segona fase abordar definitivament l’exercici del dret a l’autodeterminació, costa d’entendre el rumb del nou Govern. Costa d’entendre la submissió del Govern d’Artur Mas en matèria econòmica a les exigències del Govern espanyol, que no s’aplica per a ell mateix les mesures d’austeritat i de retallades socials, tot i tenir un endeutament proporcionalment molt més elevat que el de Catalunya,

Una submissió, a més, que està portant el caos en dos serveis bàsics com el de la sanitat i el de l’ensenyament. D’una banda, tenim un Conseller de Sanitat que parla en futur de les mesures a prendre quan sap perfectament que aquestes mesures els hospitals ja les estan aplicant, amb un greu deteriorament de la qualitat assistencial. I en l’àmbit de l’ensenyament el desconcert és majúscul, amb canvis d’opinió d’un dia per altre, deixant en anècdotes irrellevants les maragallades del seu predecessor. Afirmar que les retallades no aniran en detriment de la qualitat del servei públic és un insult a la intel·ligència. 

Les protestes dels sectors implicats, més que no pas dels partits polítics de l’oposició, entre altres coses perquè el PSC és còmplice i impulsor d’aquestes mesures a través del Govern espanyol, estan prenent força i calant ràpidament en l’opinió pública catalana. Fins i tot Xavier Trias comença a posar-se nerviós en veure que tot plegar pot aigualir-li la festa. 

De manera que, fent l’esforç de creure en una estratègia sobiranista de CiU, encara que més alentida i menys ambiciosa del que voldrien molts independentistes, molt ens temem que aquesta política de retallades salvatges als serveis bàsics pot acabar afectant no solament la qualitat dels serveis, que això ja és dóna per descomptat, sinó la seva pròpia estratègia sobiranista. Difícilment, podrà sostenir el Govern una pressió com la que està provocant amb les seves polítiques antisocials; i, en tot cas, poden invalidar les futures propostes nacionalistes com la de reclamar un pacte fiscal.  

Un pacte fiscal que CiU presenta fal·laçment com la seva proposta estrella per a aquesta legislatura, en el sentit d’aplicar el dret a decidir, quan ells saben que és del tot inviable. Inviable perquè el futur Govern del Partit Popular el rebutjarà de ple, i obligarà Mas a una altra rendició, com ja va fer amb l’Estatut. Però que a més és d’impossible aplicació per aquesta legislatura, simplement per una qüestió de calendari: CiU no vol plantejar-ho fins després de les eleccions generals, i CiU es nega a buscar el suport previ de la ciutadania mitjançant un referèndum que n’avali la proposta, de manera que un cop haurà començat la negociació i abans no haurà constatat que la proposta és rebutjada per Madrid, ja serem a finals de legislatura.

Tenim mala peça al teler.

Tweet

Hi ha gent a qui traeix el subconscient, o és que ja té el desvergonyiment de deixar anar les bajanades sense el més mínim sentit del ridícul. Com és possible que un parlamentari arribi a dir que hi ha debats il·legals. En un Parlament democràtic tot s’ha de poder debatre, des de la monarquia a l’existència de Déu, passant per la independència de Catalunya, per suposat. [@more@] 

No entenc com el nacionalista radical Albert Rivera, de Ciutadans, pot arribar a dir una ximpleria com aquesta. Fins i tot des d’una perspectiva estrictament espanyola, de nacionalisme espanyol recalcitrant com s’ho mira ell, la Constitució preveu mecanismes per a ser reformada. I se suposa que per a reformar la Constitució primer se n’ha de parlar, s’ha de debatre i s’han de formular les propostes. Per tant, el debat sobre una hipotètica llei d’independència és perfectament legal, a part de legítim és clar. La votació d’aquesta setmana no era per a aprovar cap llei d’independència sinó per donar via lliure a la seva discussió en Comissió parlamentària, on els diputats podrien redactar-la de la forma que creguessin més oportuna. Seria llavors quan algun tribunal espanyol podria invalidar la Llei, si considerés que no s’ajusta a la legalitat espanyola. Però el debat mai pot ser delictiu com afirma aquest grup de l’extrema dreta espanyola. Els feixistes es caracteritzen precisament per això: per donar per suposat a l’avançada que, com que ells no toleraran determinades idees o exercicis de llibertat, ja està prohibit parlar-ne. És el que deia Miquel Martí i Pol “han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l’aire”.  

Tweet

Està clar que davant de qualsevol proposta hi poden haver posicionaments diversos. Jo puc creure que hi hagi nacionalistes catalans que aspirin a la independència i que hi hagi nacionalistes espanyols que optin per l’unionisme, com puc creure que hi hagi opcions intermèdies. O puc creure que hi hagi independentistes que creguin que ja n’hi ha prou i que hem de proclamar la independència de forma immediata, mentre que d’altres optin per cercar el moment oportú o per anar assolint cotes de sobirania de forma gradual. El que no em sembla admissible és que per a defensar qualsevol d’aquestes posicions s’hagi de mentir o falsejar la realitat. [@more@] 

És absolutament fals que els socialistes o els populars creguin que el futur d’un país no el pugui decidir ell mateix. No és pas el que diuen quan es tracta de reclamar Gibraltar, on en el millor dels casos acceptarien que fossin els mateixos gibraltarenys els qui decidissin, però mai que ho haguessin de decidir tots els britànics. Ni és el que van creure quan es van separar les repúbliques bàltiques o quan es van separar Eslovènia, Croàcia o Bòsnia-Herzegovina. Dir, com feien la Tura i l’Albert Rivera, que en tot cas s’hauria de reformar la Constitució espanyola és una tremenda absurditat, i ells ho saben perfectament: mai, arreu del món, no s’ha produït un procés d’independència perquè el propi Estat central hagi decidit canviar la seva constitució. Tots els processos d’independència o s’han produït a través d’una revolta violenta, que no és l’opció catalana, o s’han produït perquè el poble en qüestió ha fet ús del dret internacionalment reconegut a l’autodeterminació dels pobles. 

Una altra cosa és la viabilitat econòmica o els beneficis i perjudicis que reportaria la independència. Tots els estudis seriosos indiquen que una Catalunya independent seria un país més pròsper que no pas ara, no sé si seria tan optimista com l’economista del FMI que vaticinava que seria un dels més rics del món, però sí que podria ser un país com Dinamarca, Noruega, Finlàndia o Eslovènia. Els estats amb percentatges més alts de benestar per a la població no són els més grans, sinó aquests de mida mitjana.  

Abans d’ahir, al Parlament, no hi havia el bàndol dels independentistes i el dels unionistes, amb els esporuguits entremig. Sinó els qui deien i votaven el que realment creien que seria bo per a Catalunya, els qui havien de mentir per a sostenir el seu nacionalisme espanyol, i els qui calculaven els riscos personals i de partit que podia tenir la seva decisió.

Tweet

No deu haver sorprès a ningú l’abstenció de CiU al Parlament per tal d’aturar la tramitació de la Llei de declaració d’independència. Ja ho havien anunciat, és evident que no ho tenien ni en el seu programa electoral, ni en l’horitzó polític, ni estaven disposats a assumir el risc que això podia suposar per a les seves carreres polítiques. És més, penso que han estat conseqüents amb el seu plantejament de sempre: no fer mai passes endavant, si no són evidents i amb garanties d’èxit, però anar deixant la pastanaga de l’ambigüitat per no tancar-se les portes a nous escenaris. [@more@] 

De fet, no és que CiU s’hagi abstingut davant de la proposta de Llei presentada per Solidaritat, sinó que s’ha abstingut davant de les esmenes presentades pels nacionalistes espanyols. Podria entendre’s que en el moment de votar-se la proposta de Llei, CiU hagués optat per l’abstenció al·legant la manca d’oportunitat, la manca d’un consens més ampli, o el que fos, però CiU el que fa és no dir ni sí ni no a la negació del dret a la independència, de manera que el Parlament aprova aquesta negació. Perquè no oblidem que les esmenes a la totalitat presentades pels nacionalistes del PSC, PP i Ciutadans, el que fan és aturar la tramitació de la llei. És a dir que ahir no es discutia si s’aprovava o no la Llei sinó si s’acceptava la seva tramitació, i per tant si passava a la Comissió Parlamentària corresponent, on s’haurien pogut discutir els termes de l’articulat i fer-hi les esmenes oportunes. Podien haver rebutjat les esmenes a la totalitat i reservar-se per a la Comissió Parlamentària el debat pròpiament de la llei i arribar, si hagués estat el cas, a un mínim acord, encara que fos per certificar que no s’hi renunciava per més endavant.  

Ara, hi haurà qui tornarà a marcar una línia per a separar els bons i els dolents de la pel·lícula: els nacionalistes espanyols situen l’abstenció de CiU en el bàndol catalanista, mentre que sectors de l’independentisme interpreten que CiU el que ha fet és alinear-se amb l’espanyolisme. Sincerament, ni una cosa ni l’altra. Titllar CiU, així globalment i de forma taxativa, com a no sobiranista per aquesta votació és tant com admetre que l’independentisme està en franca davallada, cada vegada més minoritari; cosa que no crec que s’ajusti a la realitat.     

Tweet