Bloc de notes de Josep Romeu

El tema no és pas nou, és clar. Ja ve de lluny el malestar al sí d’Unió Democràtica no només pel posicionament polític tan personal del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, que sovint no encaixa ni amb els postulats del partit, sinó per la seva manera prepotent i autoritària de dirigir la formació demòcratacristinana. Imposicions de candidats, exclusions i caceres de bruixes entre els dissidents són pràctiques habituals a UDC. Tenen un líder molt més ben valorat a fora, sobretot en cercles del nacionalisme espanyol, que no pas a casa; però els militants es troben atrapats perquè, si bé no poden estar d’acord amb les ambicions personals de Duran i Lleida, aquest monopolitza el capital polític d’Unió, fins al punt que sense ell no està gens clar quin podria ser el seu futur. [@more@] 

Duran i Lleida, preocupat bàsicament per la seva imatge a Madrid, s’ha volgut distanciar del moviment de les consultes amb arguments tan simples i forassenyats com els que donava a Jordi Pujol quan aquest va emetre el seu vot per la independència: ell, en actiu, ha de tocar de peus a terra. El que no deia és que el seu tocar de peus a terra, és a dir la seva especulació per escalar a Madrid, significa defensar una posició absolutament utòpica i inviable com és el federalisme o el trobar un encaix a Espanya. Després va fer una crida als seus militants a la no participació en la consulta adduint que la independència no forma part del projecte polític d’Unió, cosa absolutament falsa en la mesura que UDC es declara partidari d’un Estat propi per a formalitzar una Confederació amb Espanya. Ja s’ha vist que la seva crida no va ser obeïda per alguns dels destacats dirigents d’Unió: el diputat i alcalde de Vic responia amb un al·legat a favor de votar per la independència, així com el Secretari general d’Universitats i recerca, Antoni Castellà. La vice presidenta del Govern també va optar per desobeir Josep Antoni Duran i Lleida, encara que més discretament. Que el seu vot fos afirmatiu o negatiu ja és una altra qüestió; l’important d’aquestes consultes és reivindicar el dret a decidir, a emetre el nostre vot, ja que des del moment que s’accepta el procés també s’accepta el resultat democràtic que en pugui sortir. 

Suposo que la mar de fons devia córrer a l’interior d’UDC. I la venjança de Duran i Lleida ha estat de la pitjor mena. Ha hagut de ser ell mateix que anunciés públicament el sentit del vot de la vicepresidenta Joana Ortega. Si ella tenia intenció de divulgar-ho, el lògic hauria estat que fos ella mateixa qui ho fes. Però, no. Duran i Lleida afirmava aïrat davant els mitjans de comunicació que ell revelava el vot de la seva companya de partit senzillament perquè li donava la gana. No es tractava de donar a conèixer el sentit d’un vot, sinó de deixar clar davant l’opinió pública que ell manté el control del partit, i que pot humiliar a qualsevol que en discrepi, perquè “li dóna la gana”.A Unió tenen un problema: sense Duran, el seu futur és incert; amb Duran, és el que a ell li dóna la gana.  

Tweet

La Justícia va fent el seu curs. I Baltasar Garzón veu cada vegada més a prop el dia que haurà de seure al banc dels acusats. No se’n deu saber avenir, pobre. Ha passat de ser el jutge estrella a ser perseguit per la Justícia; i ja té tres causes pendents. També hi deu haver un sector de la població espanyola ben desorientat. Garzón era la seva estrella, aquell home que perseguia independentistes i veia etarres a tot arreu, aquell que era capaç fer detenir Pinochet, d’investigar els crims del franquisme o de destapar casos de corrupció com els del cas Gürtel. La imatge d’aquell home que semblava estar per damunt del bé i del mal es desmunta, i no li falten seguidors que es manifesten a favor d’ell i que consideren injustes moltes de les acusacions que se li fan. [@more@] 

I bé, la Justícia espanyola és com és. Per a decretar la il·legalització de partits, tancar diaris euskalduns, o condemnar per delictes d’opinió, a la justícia espanyola no li calen proves ni arguments jurídics massa sòlids. N’hi havia prou amb dir que tots els qui reclamen la llibertat del poble basc formen part de l’entramat d’ETA, que encara que condemnin la violència com mana llei ells interpreten que els abertzales no ho fan de tot cor, mentre que els Tribunals europeus censuren i condemnen sovint l’Estat espanyol per manca de garanties judicials, per procediments injustos, per no investigar les denúncies de tortures, o per ordenar sense justificació el tancament de mitjans de comunicació… Però ells, i Garzón el primer, anaven segurs que podien fer i desfer al seu aire. 

Però, heus aquí que Garzón, que tenia carta blanca segons quin sector polític tocava, ha topat amb matèria reservada. Una cosa és ficar-se amb un ex dictador de l’altre costat de l’Atlàntic i l’altra pretendre condemnar la violència del franquisme, el moviment terrorista i criminal més important del segle XX a Espanya; una cosa és perseguir menudalles a dreta i a esquerra i l’altra tocar de ple el niu de corrupció que és el Partit Popular. I aquí, la mateixa Justícia se li ha girat en contra. Quan llegeixi els arguments que dóna el jutge instructor del seu cas, Alberto Jorge Barreiro, per les escoles telefòniques del Gürtel, ell com a jurista es pot posar les mans al cap escandalitzat; tan escandalitzat com quedaven altres juristes en veure les seves instruccions i les seves sentències quan anava contra el món abertzale. 

Segons el jutge instructor, Garzón es va servir de les escoles telefòniques “per tal d’obtenir informació rellevant que no tenia seguretat de poder obtenir mitjançant la utilització de mitjans lícits", i amb això pretenia “obtenir dades reservades per afavorir l’èxit de la investigació” que li “proporcionava un domini complert de l’evolució de la causa"… El delicte gros, i ell ho sap, és haver-se ficat amb el poder. Quan algú insinua que un etarra va ser rematat per la policia en una ambulància, s’argumenta que davant dels Etarres no s’ha d’anar amb tants miraments ni tants formalismes legals, el que importa és la seva detenció o la seva anihilació.  

Garzón, per un moment, va oblidar-se de la seva pròpia convicció que no tots els delictes es mesuren amb el mateix raser.

Tweet

Dissabte a la tarda vaig a una manifestació en protesta per les retallades en la sanitat. El Govern diu que ha de fer estalvis, que ha de reduir la despesa, i el més fàcil és fer-ho sobre els serveis basics, la sanitat i l’ensenyament. Prescindint de l’oportunitat, dels problemes que pot generar, i de la injustícia que representa, és d’allà on se’n pot treure el pessic més gran; i si, a sobre, es pot beneficiar la privada, per a la dreta millor que millor.  [@more@] 

D’entrada em trobo amb un vell amic, comunista de tota la vida; ja retirat, continua amb el seu activisme de sempre i em dóna una octaveta que crida a posar-nos “dempeus per la salut pública”. Reconec que no em sento amb ànims per a encetar noves lluites fora del meu àmbit més proper, però no de deixa d’admirar-me el seu esperit combatiu, el mateix que tenia ara fa uns quaranta anys quan va iniciar-me en el món de la política. I trobo altres amics dels de sempre, amb qui podia compartir moltes coses i, pel que es veu, també aquesta disconformitat amb les polítiques agressives del nostre Govern contra la sanitat pública. 

Però, ai làs. Una mica més enllà hi ha també un conegut ultradretà, ex militant de Fuerza Nueva. Un personatge sinistre que havia menyspreat la democràcia, també el dret de manifestació, i a qui importava un rave la sanitat i l’ensenyament públics; ara, segur que també. La seva motivació no té pas res a veure amb la nostra. Ell hi és com a pre campanya de les eleccions municipals. En polítiques socials segur que és molt més proper a les polítiques de CiU que a les nostres.  

Però no era pas l’únic; a la manifestació hi ha també militants del PSC, que com a partit comparteixen la mateixa visió, i la impulsen des del Govern espanyol: per a fer front a la crisi i garantir els beneficis de la banca i de les grans empreses cal retallar l’Estat del benestar. No pas l’Estat, sinó el benestar. Per als qui creuen que cap altre món és possible, cap altre que el dictat pels poders financers, les rebaixes de sous i de pensions i la reducció dels serveis bàsics són inevitables.  

Estic en contra de les retallades perquè crec que tota la crisi econòmica és una conxorxa muntada des de dalt per a retallar els drets dels treballadors, i per tal que la patronal, la dreta de sempre, la que representen tant CiU com el PSC-PSOE o el PP, recuperi l’esperit del capitalisme salvatge que la força democràtica i de la societat els havia obligat a suavitzar. Jugant al seu joc, la política de CiU no és pas pitjor que la del tripartit, simplement és més conseqüent i, potser, eficaç.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui és el dia en què la capital catalana ha d’exercir com a tal i posar-se al nivell de la resta del país en una inequívoca voluntat d’avançar cap a la independència. Com en les anteriors convocatòries, la caverna política i mediàtica intentarà minimitzar el fet; però aquesta vegada els serà més difícil perquè hauran de contradir-se, en la mesura que ells mateixos han volgut donar una gran dimensió política al gest del President de la Generalitat i d’altres membres del Govern, emetent el seu vot, encara que sigui d’amagat o sense fer-ne ostentació. [@more@] 

És cert que, arreu del món, les capitals exerceixen un rol que va molt més enllà del nombre d’habitants que apleguen, i fins i tot del fet de ser la seu governamental i de bona part dels organismes públics. El que s’esdevé a Barcelona transcendeix inevitablement el que podria ser un àmbit local, ni que sigui l’àmbit local d’un terç de la població catalana. Conscients d’això, els socialistes, des de l’Ajuntament,  han fet mans i mànigues per a neutralitzar el paper que li correspon com a capital del país. De fet, no hem viscut mai l’experiència de tenir una capital amb voluntat de ser governada com a tal, com a representació i element central de la nació catalana. 

Qualsevol participació superior a l’obtinguda oficialment, amb tots els recursos públics, en la consulta sobre la Diagonal podrà considerar-se un èxit. Però, entenc que l’èxit ja s’ha assolit abans de conèixer els resultats. Un èxit que pren unes dimensions extraordinàries si ens ho mirem amb una mica de perspectiva. Amb tots els errors comesos pels grups independentistes, amb les incomprensibles baralles i dissensions internes, amb les incerteses d’escissions i reagrupaments constants i amb una manca de lideratge evident, amb tot això o malgrat tot això l’independentisme en poc temps ha passat de ser una opció marginal, testimonial i utòpica a ser un dels eixos sobre els quals es debat la política catalana. 

Qui més qui menys, tots, en un moment o altre, ens hem desesperat davant dels errors comesos, dels desencontres, dels personalismes i de la incapacitat per a bastir una opció política independentista sòlida. I segur que teníem raons suficients per a fer-ho. Ara, veient el salt positiu que ha fet el moviment independentista, potser no cal que ens barallem per veure qui hi ha tingut un paper més decisiu. CiU, amb la seva indecisió i ambigüitat, hi ha contribuït en la mesura que ha deixat sempre per endavant un objectiu obert cap a la plena sobirania; ERC va normalitzar i descriminalitzar l’independentisme convertint-lo en una opció parlamentària més; altres formacions i sobretot els moviments cívics n’han mantingut viva la flama amb les seves reivindicacions, per testimonials que poguessin semblar; sense oblidar tampoc que la gasiveria dels nacionalistes espanyols, que no han sabut tractar-nos ni com a espanyols, també hi deu haver ajudat força.  

Des d’aquesta perspectiva més allunyada de la puntual picabaralla del moment, hem d’admetre que s’ha fet un progrés important, pel nombre estadísticament parlant de catalans favorables a la independència, per la rellevància de les persones que públicament es mostren favorables a aquesta opció, per la normalitat amb què se’n parla i es debat als mitjans de comunicació, pel ressò que comença a tenir internacionalment, o per la preocupació real que ja desperta en el nacionalisme espanyol. Tothom hi ha tingut el seu paper, i resulten més irrellevants els desencerts i errors, que n’hi ha hagut per totes bandes. I des d’aquesta perspectiva també, si no s’estronca la progressió seguida fins ara, el resultat de les eleccions municipals a Barcelona, on molt probablement només entrarà al Consistori barceloní una de les tres candidatures independentistes tampoc serà tan transcendent. 

Esperem que la consulta d’avui sigui el penúltim assalt cap a la independència. 

Tweet

S’ha d’admetre que potser no tenim massa bons polítics, ni massa bons economistes, però sí que tenim uns magnífics publicistes. Els mateixos ineptes polítics i economistes, inclosos els directors de bancs i caixes, que ens han portat a l’actual situació de crisi pretenen, amb un èxit absolutament nul, fer-nos sortir de la crisi. El més elegant i el més honest hauria estat plegar, admetre la seva incapacitat professional, i deixar-ho córrer. Però, no. Ells s’entossudeixen a mantenir-se als seus llocs, a continuar vivint de la moma, si per moma entenem el conjunt dels ciutadans, malgrat la manifesta inutilitat de les seves actuacions. [@more@]D’una cosa sí que són capaços, però; de contractar assessors de màrqueting perquè ens facin empassar les rodes de molí més impensables. I una d’aquestes rodes que s’han inventat els publicistes és la de fer-nos creure que, al capdavall, tot és culpa nostra perquè hem tingut la gosadia i la pretensió de viure per sobre de les nostres possibilitats. I la gent acaba creient-ho. No és difícil trobar persones que, amb el seu sou modest i fins i tot retallat, t’acaba dient que tot plegat era inevitable perquè ens havíem avesat a viure per sobre de les nostres possibilitats. Tenim dificultats per arribar a final de mes i a pagar la hipoteca, això els qui han tingut la sort de no caure en el pou d’haver-se de declarar insolvent, que a diferència de les empreses significa quedar al carrer, endeutat de per vida i encara assenyalat amb el dit com a càrrega social que la societat no pot suportar. I malgrat tot, ens empassem la bola de què hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.  Els qui no viuen per sobre de les seves possibilitats són els polítics sense escrúpols, que legislen en benefici dels poderosos i que no volen renunciar a volar en primera classe; són els polítics que per al propi lluïment s’inventen instal·lacions tan costoses i inútils com un aeroport sense avions ni passatgers; són els polítics com l’alcalde de Barcelona que s’ha gastat milions d’euros dels barcelonins en publicitat absolutament innecessària; són els banquers que es reparteixen altíssimes primes a costa de collar els contribuents amb recàrrecs i comissions abusives, a part de desnonar desaprensivament les víctimes del seu afany desmesurat d’especulació i d’usura. Que no ens vinguin amb romanços; aquí els únics que han viscut per sobre de les seves possibilitats són aquests que, per a continuar-hi vivint han de rebaixar les migrades possibilitats de la majoria. I a sobre, fer-los creure que és culpa seva.

Tweet

Ho deia dies enrere referint-me a les Centrals nuclears: no es pot mentir a la població dient que les Centrals Nuclears són absolutament segures i que, per tant, no té cap sentit oposar-se a tenir-ne una, o un cementiri nuclear, al costat de casa. Es pot argumentar que el risc hi és, i que posant a la balança els riscos i els beneficis, hom es decanta pels beneficis (els morts, si es dóna el cas, ja els enterrarem). És com quan assumim el risc d’agafar el cotxe o un avió per desplaçar-nos; conscients del risc, optem per jugar-nos-la perquè no volem renunciar als avantatges que aquests mitjans ens proporcionen. I els pilots de curses assumeixen encara un risc molt més elevat; però ho fan conscientment, sense enganys i de forma voluntària. [@more@]

Amb la retallada dels pressupostos de la sanitat passa el mateix. Es pot argumentar que amb l’actual situació econòmica hem d’assumir que fem un pas enrere en la qualitat de la sanitat pública, i que això implica no només una disminució del benestar de la població, uns retards i unes molèsties per als usuaris, sinó també conseqüències irreparables de malalties no detectades a temps, de més possibilitats d’errors i, en definitiva, de persones que hi deixaran la vida. Si es planteja així, honestament, i la població ho accepta o ho considera inevitable donades les condicions actuals, no hi ha res a dir. Ara bé, el que no pot fer el Conseller de Sanitat és dir que les retallades no afectaran la qualitat de la sanitat, que ningú deixarà de ser atès, que tindrem les mateixes possibilitats que fins ara de fer-nos revisions preventives, de diagnosticar-nos precoçment les malalties, de rebre l’atenció adequada, etc. Això és mentir i enredar la gent. El Govern de CiU comença incomplint de forma flagrant i descarada el seu programa electoral. Deu pensar que això dels programes i les promeses electorals són parafernàlia de campanya que no s’han de tenir en compte. I a més ho fa amb fatxenderia, engegant tota la maquinària manipuladora del poder. Probablement, si diguessin les coses pel seu nom, sense mentir ni amagar la realitat als ciutadans, ells mateixos tindrien vergonya de presentar-ho. L’engany, doncs, és per a vendre la moto als ciutadans, però també per a tranquil·litzar la seva consciència.

Tweet

El diputat nacionalista espanyol, Jordi Cañas, de Ciutadans, alertava que “al Parlament hi ha un virus que crea independentistes”. I fonamentava el seu diagnòstic en el fet que la Consellera de Justícia, Pilar Fernàndez Bozal, la mateixa que s’havia oposat com a advocada de l’Estat a la primera consulta d’Arenys de Munt, la mateixa que havia fet servir qualificatius altament despectius contra aquest exercici de llibertat, barrejant-hi impúdicament ETA pel mig, la mateixa que havia estat aplaudida en el seu nomenament pel grup de Ciutadans, ara,  aquesta mateixa senyora hagi anat a votar en la consulta per la Independència, a Barcelona. [@more@] 

D’acord amb el seu perfil intel·lectual, el diputat nacionalista Jordi Cañas, d’una manera grollera i impròpia d’una persona que ocupa un escó al Parlament de Catalunya, suggeria que la Consellera podria canviar-se el cognom i passar-se a dir “Morrió”. Per suposat que la Consellera de Justícia no ha estat víctima de cap virus especial. El seu canvi d’actitud deu ser degut, fonamentalment, a la mala consciència pels seus pecats recents, a la necessitat de rentar-se la cara i justificar així la seva presència en un Govern que s’autoqualifica de democràtic i catalanista. En qualsevol cas, aquest gest, i al marge del sentit del seu vot que pel que sembla també desconeix el senyor Cañas, no demostra cap conversió de la Consellera a l’independentisme sinó, en el millor dels casos, un reconeixement de la legitimitat dels procediments democràtics per a decidir el futur de Catalunya. Un reconeixement que és altament positiu, donat que hi ha importants sectors polítics espanyols que neguen els principis democràtics i que rebutgen que sigui el poble el qui pugui decidir el seu futur. 

Ara bé, si els nacionalistes espanyols estan preocupats per un hipotètic virus contagiós que crea independentistes, haurien de mirar al seu voltant per trobar-ne l’arrel. Malgrat tots els intents per anihilar-nos, al país es manté un gruix important de població que creu en la identitat del poble de Catalunya, diferenciada de la identitat  espanyola, i que en conseqüència creu que tenim tot el dret a tenir el propi Estat. Però, darrerament, qui més ha contribuït a crear nous independentistes, ja sigui per qüestions simplement pràctiques i de viabilitat econòmica, ja sigui per exclusió de la resta d’alternatives, és el Govern espanyol i en general els partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE, amb el seu titella Tribunal Constitucional, amb les seves polítiques netament separatistes que neguen als catalans els mateixos drets que als espanyols, amb les seves accions discriminatòries i vexatòries envers els ciutadans de Catalunya, tant se val quin sigui el seu origen, la seva llengua i el seu sentiment d’identitat. Aquest és, en tot cas, el virus que està creant independentistes, fins i tot en persones que a priori rebutjarien la idea de crear cap nou Estat o de separar-nos d’Espanya. Ells han fet que l’independentisme ja no sigui una dèria nacionalista sinó sobretot una imperiosa necessitat per a sobreviure i per a poder tenir un futur millor.

Tweet

No ha d’estranyar ningú l’increment del nombre de parats, que està assolint els límits més alts des de l’inici de la crisi. És una dada no només coneguda a l’avançada, sinó promoguda i incentivada des dels Governs. Anirem patint diverses fluctuacions en funció de l’estacionalitat, ara esperen que a l’estiu el turisme alleugereixi una mica la situació, però ja se’n cuidaran prou de mantenir una situació com l’actual que els resulta altament beneficiosa. La crisi ens va venir sobrevinguda amb l’esclat financer dels Estats Units, aquí va prendre una volada insospitada per les polítiques especulatives impulsades pels diferents governs, però ara es manté com un tresor a preservar. [@more@] 

La crisi que ja es començava a intuir el 2007 va irrompre amb força el 2008, i no es preveia que s’iniciés la recuperació fins al 2010. Ja al 2009 Rodríguez Zapatero començava a veure-hi els primers “brots verds”. Tots els països, amb l’assessorament dels seus economistes, van emprendre accions per a incentivar l’economia: ajudes per a la compra de vehicles o d’habitatges, desgravacions fiscals,etc. Fins que algú va donar el cop de timó: el problema de no era crisi, sinó com aprofitar-la en benefici dels qui l’havien generada. I de cop i volta va canviar el discurs: ara tot passava per reduir els dèficits que fins aleshores s’havien considerat com a normals, i més en temps de crisi. Es va desfer, doncs, tot el camí iniciat amb acomiadaments massius, ara també de l’administració, i es van retirar tots els incentius per a reactivar el consum. La prioritat estava en les “reformes”; un terme eufemístic per a denominar les retallades de drets socials i l’adaptació de la legislació a les necessitats i a les conveniències dels grans poders econòmics. En l’actual situació la Patronal sap que, a diferència del que havia passat durant dècades, ja no té res a negociar amb els treballadors, tret de les rebaixes de sous, l’increment de la productivitat, la renúncia a qualsevol dret social o laboral. Amb dos anys, n’hem reculat de trenta a quaranta. I, a més, ha pogut imposar als Govern titella de torn les condicions per a adaptar la legislació en benefici propi.  

Sense l’efecte miraculós de la crisi, tots aquestes mesures antisocials no s’haurien pogut prendre, ni la dreta més ultraconservadora no hagués gosat, perquè en la primera convocatòria electoral la ciutadania democràtica l’hauria tombat. Ara no. Ara ens han fet creure que podem escollir el Govern que ha de gestionar aquestes polítiques ultraconservadores, però no pas si cal continuar amb aquestes polítiques o emprendre’n unes altres. El fantasma de la crisi és la seva millor garantia per assegurar-se que no es farà marxa enrere. I per això fan i faran mans i mànigues per allargar-la tant com puguin.  

Tweet

El ridícul que estan fent els socialistes catalans arriba ja als nivells del patetisme. És lògic que ara, a l’oposició, discrepin de qualsevol cosa que faci el Govern de CiU, fins i tot encara que sigui idèntic al que feien ells; és el joc parlamentari que els ciutadans ja saben discernir de qualsevol debat seriós. El problema dels socialistes, però, és que mentre aboquen tota la seva artilleria dialèctica contra el govern convergent són atacats sense compassió ni mirament per la rereguarda, pels seus companys de partit espanyol, el PSOE. [@more@] 

En la darrera etapa del Govern tripartit, seguint les indicacions de Madrid, es va iniciar la política de retallades en cultura, en educació, en sanitat i, en general, en tots aquells serveis que s’identifiquen amb l’estat del benestar. Eren unes retallades molt més suaus i esglaonades, però retallades al cap i a la fi, que anaven acompanyades de les lleis espanyoles que desmuntaven totes les conquestes socials aconseguides en els darrers decennis: reformes laborals, fiscals, etc. Però, com que la gent té poca memòria, podem fer veure que no ens recordem de res i que comencem de zero. I la realitat és que CiU s’ha doblegat completament a les exigències de Madrid de prioritzar la reducció del dèficit per davant de fer front a la crisi o d’incentivar la recuperació econòmica. El gran pecat de CiU, des d’una perspectiva d’esquerres, és seguir les polítiques neoliberals del PSC-PSOE. Les retallades són del tot injustificades, injustes i innecessàries, però per als socialistes el Govern encara es queda curt. És aleshores quan surt Joaquim Nadal negant en rodó, “de forma categòrica”, que Madrid hagi exigit més retallades a l’executiu català. L’actitud dels socialistes espanyols és com a mínim de mal amic i de traïdor envers els seus companys catalans, perquè podrien haver-lo advertit abans, per tal que no fes el ridícul amb unes afirmacions tan contundents que serien els mateixos socialistes espanyols els qui li rebatrien. 

Aquest és el drama dels socialistes catalans: aquí, tant si són al Govern com a l’oposició, tenen un gran adversari que difereix ben poc d’ells pel que fa a les polítiques econòmiques i nacionals, però que li disputa l’hegemonia i l’accés al poder. Però és que a Madrid tenen el principal enemic al carrer de Ferraz, que els posa tota mena de pals a les rodes, els para tota mena de trampes, i els deixa en el més absolut dels ridículs.

Tweet

El general Franco deia que ho havia deixat tot lligat i ben lligat. Per sort, hem pogut deslligar moltes coses, però d’altres és evident que no. És la idea d’aquella frase que se li atribueix: “feu com jo, que no em fico en política”. Perquè ell entenia com a política fer qualsevol activitat que no estigués d’acord amb el règim, un règim que en la seva lògica no era política. I aquesta idea va calar profundament en els fidels al dictador i en d’altres que potser només li discutien que mantingués com un feu privat el règim autoritari. [@more@] 

Molts recordaran aquella època en què quan algú proposava de fer una publicació o un escrit en català, de seguida era titllat de “fer política”; fer-ho en castellà, encara que no fos la llengua pròpia ni del país ni dels autors o receptors de l’escrit, era la cosa més normal del món, en la mesura que la imposició del castellà havia de ser acceptada amb la més absoluta normalitat. Era l’herència del franquisme, que encara trobem ben viva en molts àmbits de la vida del país. Nacionalista no és aquell que defensa el seu país, la seva llengua i la seva cultura, sinó només, segons el règim, aquells que defensen la llengua i la cultura catalana, sense acceptar com la normalitat absoluta la discriminació a favor del castellà o la imposició d’aquesta llengua. Una mateixa llei a favor del castellà és un mer tràmit burocràtic que no caldria posar en dubte ni discutir, però la pretensió d’alguns catalans de voler equiparar els seus drets als dels espanyols, això ja és d’una radicalitat inacceptable. I ho hem vist ara amb el tema del sobiranisme i de les consultes populars.

Davant de la convocatòria del 10 d’abril hi ha l’opció d’anar a votar, pel si o pel no, o de no anar a votar; però els hereus del franquisme, entengui’s des del Duran al Montilla, passant per Ciutadans i el PP, ja ens recorden la vella lliçó del dictador: prendre una opció hauria de ser la normalitat, mentre que prendre l’altra és radicalitat i dividir el país. Montilla deia que l’Artur Mas, anant a votar, perdia la representativitat del conjunt de la societat catalana, com si no anant a votar no optés igualment per l’altra de les opcions possibles. És el que diuen en general els socialistes i molts convergents: no es pot acceptar l’opció independentista, perquè això trencaria la unitat de la societat catalana. I l’opció unionista, no?

Tweet