Bloc de notes de Josep Romeu

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Resulta relativament habitual sentir o llegir encesos al·legats a la unitat independentista, com si aquesta fons la clau de volta del nostre futur. Ara mateix, arreu del país, s’estan preparant les candidatures municipals de manera que trobaríem totes les casuístiques imaginables pel que fa a combinacions d’aliances entre les diverses forces sobiranistes. I sempre n’hi ha que, obviant que en l’àmbit local les persones acostumen a tenir més transcendència que les sigles de partit, volen posar com a exemple el seu cas específic. [@more@] 

Durant unes setmanes, els mitjans de comunicació de l’òrbita sobiranista anaven plens de notícies sobre possibles pactes pre electorals, sobre disputes i trencaments d’acords, creant un clima gens favorable precisament a aquestes candidatures perquè la sensació general que en treu la gent és que això és una olla de grills. Ja em sembla bé que, allà on sigui possible i n’hi hagi les condicions, s’arribi a acords per a formar candidatures conjuntes; però sense fer-ne ni una qüestió de principis ni un dogma de fe. I molt menys si es tracta de crear tot d’expectatives que després no s’han de complir. 

En municipis petits, qualsevol fórmula és possible; però a les capitals, i especialment a Barcelona, tant els acords entre partits com els mateixos resultats electorals tenen més una lectura de política nacional. Per això, cal tenir present què representa o què pot representar una candidatura d’unitat nacional. Encara que sigui simplificar-ho molt, jo diria que hi pot haver quatre raons que justifiquin la creació d’un front unitari, en aquest cas de caràcter independentista. 

Una primera possibilitat és que es tracti d’aplegar sota una mateixa candidatura grups que tenen els mateixos objectius i pràcticament el mateix programa polític. En aquest cas, es tractaria d’iniciar un procés de convergència, de fusió o d’integració, ja que el que no tenia sentit és que hi hagués opcions diverses per a propostes polítiques tan similars. En aquest cas, l’electorat, tal com hem vist recentment, el que castiga justament és que aquestes forces es presentin per separat, ja que significa que donen prioritat als personalismes i a la lluita pel lideratge. Per tant, es tracta d’una coalició lògica que ha de culminar amb la lògica desaparició d’alguna de les sigles existents. 

Una segona possibilitat, seria el replegament del conjunt de forces sobiranistes motivat per una agressió exterior prou forta com per a deixar de banda les diferències ideològiques de cada grup. Entenc que no és aquesta la situació que viu actualment el país, per més que hi hagi unes agressions permanents de l’Estat espanyol. És possible que alguns grups considerin que ens trobem en una situació d’emergència, però em sembla evident que aquesta no és la percepció que en té la majoria de la població. 

Una tercera podria ser en el cas que hi hagués el convenciment majoritari que ha arribat l’hora de fer el pas endavant. Podem presentar proposicions de Llei per a proclamar la independència, però tothom té clar que no deixen de ser un gest testimonial, molt útil i positiu al meu entendre, però que no té possibilitats de prosperar. Per entendre’ns, seria d’una greu irresponsabilitat emprendre un procés definitiu cap a la independència sense haver predisposat prèviament el país; i que consti que la irresponsabilitat no estaria en la proclamació de la independència, sinó en no haver preparat el camí. En el moment en què CiU estigués disposada a liderar o a donar suport al procés  d’independència és evident que caldria fer pinya tots plegats, aparcant qualsevol diferència ideològica o estratègica per tal d’afavorir-lo i garantir-ne l’èxit. Però no crec que, avui per avui, ens trobem davant d’aquesta tessitura. 

I una darrera possibilitat, i la que em fa més basarda pel fet d’acostar-se més a la realitat immediata que vivim, és que les crides a aquesta unitat de l’independentisme no responguin sinó a la pròpia feblesa del moviment i dels diferents grups que l’integren. En aquest cas, no es plantejaria l’aplegament de forces per a fer un salt endavant, sinó per a evitar o esmorteir la patacada cap enrere. Seria un símptoma de debilitat que encara resultaria més perjudicial des del punt de vista electoral.

Tweet

Fa temps que ho ve dient Jordi Pujol: se li han acabat els arguments per a rebutjar l’independentisme. I com ell, altres polítics i intel·lectuals que s’havien situat sempre dins del cap del federalisme o d’una Espanya descentralitzada i respectuosa amb la diversitat, han vist com els desfeien tots els arguments; i, encara que fos a contracor, havien d’admetre que la independència és l’única via per a subsistir com a país i amb un mínim de dignitat. [@more@] 

Per això, quan Duran i Lleida, davant les declaracions de Pujol en què afirmava que havia votat sí a la independència, recordava que ell era un polític en actiu i que com a tal havia de fer propostes viables i realistes, no podem fer res més que donar-li la raó. Els qui ja s’han jubilat de la política o els qui se la miren de lluny poden fer volar coloms amb tota mena de conjectures i fabulacions; els qui estan en actiu, i més si tenen la responsabilitat de governar, no. Aquests han de tocar de peus a terra i no deixar-se portar per il·lusions i fantasies; amb això ja hi estem d’acord. Catalunya és absolutament inviable si es manté dins d’Espanya, la seva mort és segura i l’únic que se’n pot allargar és l’agonia. No és viable econòmicament, perquè la sagnia que ens representa romandre a Espanya és del tot insostenible; estem demanant als ciutadans de Catalunya el pagament de 3.000 euros per persona i any per a finançar Espanya. S’ha de tenir una passió cega per a voler formar part d’aquest club que ens obliga a pagar una quota tan alta, a canvi de ser discriminat, vexat i rebutjat. S’ha de ser una nacionalista espanyol de pedra picada per renunciar a un ensenyament i a una sanitat de primera, a unes infraestructures imprescindibles per al nostre desenvolupament, a un estat del benestar que ara ens estan desmuntant, i tot per a poder continuar dient que formem part d’aquesta Espanya que no ens hi vol. 

Un governant, com diu Duran, ha de tocar de peus a terra, i no pot fer volar colom amb aventures utòpiques i impossibles. I res hi deu haver de tan utòpic, de tan impossible i de tan fantasiós com pensar que algun dia Espanya canviarà radicalment i deixarà d’espoliar-nos, o que respectarà la nostra llengua i la nostra manera de ser. S’ha d’estar una mica volat per creure que tenim cap futur dins d’Espanya. L’única possibilitat mínimament sensata, perfectament viable, i la menys arriscada com a país, és la de desfer-nos d’aquest llast insuportable. No cal que sigui ni per convenciment, ni per sentiment ni per cap altra motivació patriòtica, només que sigui per una elemental sentit de la realitat i de no estar disposat al suïcidi. Te raó en Duran: no es poden fer volar coloms estant en la política activa; per tant, senyor Duran deixi de pregonar ximpleries impossibles i accepti que la realitat ens deixa poc marge més que la independència.

Tweet

A què juguem? El Govern de CiU es va prendre molt seriosament el tema de l’endeutament i de seguida va acceptar les tesis dels socialistes espanyols que calia retallar a tort i a dret per tal de poder mantenir el ple suport a les grans empreses i a la banca. I les retallades es fan no pas per allà on són més lògiques, i molt menys per allà on poden ser menys injustes, sinó per allà on és més fàcil d’obtenir el major botí amb un mínim esforç. Es premia els causants de la crisi, legislant per encàrrec seu i a favor seu, i es castiga les víctimes de la crisi, els treballadors, els jubilats i els pensionistes. [@more@]Així, CiU ha atacat de ple els dos grans camps d’on pot treure un bon pessic: la sanitat i l’ensenyament. Dos temes que no preocupen en absolut al Govern de la Generalitat, que sap que d’aquesta manera potenciarà l’ensenyament i la sanitat privada, la dels seus. CiU va claudicar a la primera a les exigències dels socialistes (per què carai deuen mantenir aquest nom?) i, evidentment, si ha estat tan fàcil a la primera envestida deuen pensar que també ho serà a la segona. I sense el més mínim pudor, el PSC-PSOE, sense deixar que acabéssim de pair la primera retallada contra l’estat del benestar, ja reclama que se’n faci una segona de semblant. I CiU pica de peus, protesta, però acata. Prou que insinua que si com a mínim l’Estat pagués el que havia de pagar a Catalunya aquest any, ja no caldria aquesta segona retallada; prou que es deixa anar que l’administració que té el deute més important és la de l’Estat, el mateix que la malbarata els nostres recursos… però no hi ha la valentia suficient com per a fer un pas més endavant. Estem parlant d’unes retallades que podrien arribar als 6.000 milions, i que les necessitats de finançament de la Generalitat per aquest any poden sumar fins a 11.000 milions. Però sembla com si no hi tingués res a veure que el nostre dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals. No solament, no caldria fer cap mena de retallada, sinó que amb aquests diners es podria fer un gran esforç financer per tal de tirar endavant l’economia del país. Però, no. Tenim un Govern poruc i submís, incapaç de plantar cara; i uns enemics que tenen molt clar que la millor manera de subjugar-nos i d’anihilar-nos és a través de l’asfíxia econòmica. CiU no gosa defensar ni l’ensenyament ni la sanitat pública, però el PP i el PSC-PSOE hi són obertament contraris exigint encara més retallades i negant el dret dels catalans a disposar dels nostres recursos. La independència és l’únic camí per a salvar-nos del desastre, l’únic camí per a defensar un estat del benestar mínimament digne. 

Tweet

Costa de creure que en uns moments com els que vivim a algú se li acudeixi obrir un debat sobre si cal reintroduir els uniformes a les escoles. Les escoles públiques ja van començar a patir retallades en la darrera etapa del Govern tripartit, a part de les retallades de sous que van patir els ensenyants, a base de reducció de plantilles o de la supressió de programes d’innovació pedagògica. I el nou Govern de CiU sembla disposat a continuar pel mateix camí, només que incrementant-ne la intensitat. [@more@] 

A CiU li importa un rave el compliment del seu propi programa electoral, en què deia que l’ensenyament seria una de les seves prioritats; de moment ha prioritzat l’ensenyament a l’hora de reduir-ne la despesa, lògicament, en detriment de la qualitat. Només d’una manera cínica, grollera i poca-solta, des de CiU fan bandera del compliment del programa electoral quan es tracta de beneficiar els qui tenen més recursos. Podríem dir que els diners que s’estalviaran en l’ensenyament, a base de no cobrir les baixes, de reduir-ne el pressupost de manteniment o d’incrementar les ratios per alumne, serviran per a cobrir el dèficit que generarà el no cobrament de l’impost de successions que es perdonarà als més adinerats, que porten els seus nens a les escoles privades d’elit. Aquest és el camí absolutament oposat al que havien anunciat d’afavorir la qualitat de l’ensenyament i reduir el fracàs escolar. Però resta encara l’amenaça d’eliminar la sisena hora lectiva. I no pas perquè la consellera, ni cap consell assessor, ni cap expert hagi arribat a cap conclusió de tipus pedagògic, sinó simplement perquè des del Departament de Finances han vist que seria una fórmula ràpida i de fàcil aplicació per estalviar-se un grapat de milions. El tema de la qualitat de l’ensenyament no els interessa ni poc ni molt. 

Per això, perquè hi ha una amenaça certa sobre el conjunt de l’ensenyament a Catalunya, sembla una broma de mal gust plantejar, ara, si les escoles maltractades pel Govern de la Generalitat han de recuperar la vella tradició dels uniformes escolars. Probablement, la millor mesura d’estalvi que podria prendre el Govern de la Generalitat, sense que afecti la qualitat de l’ensenyament que continuaria depenent de la pròpia comunitat educativa, seria l’eliminació d’aquest Departament d’Ensenyament; traspassant, això sí, les nòmines al Departament d’Economia per tal que els mestres continuessin cobrant el seu sou retallat.

Tweet

De cop i volta, els mitjans de comunicació van deixar de divulgar notícies i revelacions provinents de Wikileaks, tot i que, segons deien, hi havia molts milers de documents posats al descobert. Bé, de fet, tampoc va ser tan sobtadament; perquè inicialment es donaven a conèixer fets certament comprometedors, en alguns casos clarament delictius, especialment per al Govern nord americà, i després ja només apareixien xafarderies i safareigs que no delataven gaire més que la poca categoria dels protagonistes. [@more@] 

El procés contra Julian Assange, obert a Suècia amb l’excusa d’uns suposats delictes sexuals, tenia l’objectiu d’aturar l’allau de filtracions que posaven en entredit l’honestedat dels qui remenen les cireres de la política mundial (si és que encara quedava algú que cregués en la seva honestedat), però que sobretot posaven al descobert la fràgil seguretat del sistema. La Justícia deu ser dels estaments més corruptes arreu del planeta, entre altres coses perquè ha de ser l’encarregada de certificar la validesa de la resta de corrupcions i perquè ha de procurar que ningú els faci ombra en la capacitat d’exercir el monopoli de la violència. Per això s’hi va prestar de seguida tant la Justícia sueca com la britànica. 

Ara s’ha fet el silenci. Podem perdre’ns en un llarguíssim procés de recursos i d’apel·lacions, amb l’amenaça permanent d’extradir Julian Assange a Suècia, com a pas previ a ser extradit als Estats Units. En cap cas no es tracta d’analitzar els arguments jurídics a favor o en contra de l’extradició, sinó de donar temps a la negociació donat que l’objectiu no és fer justícia sinó obtenir l’èxit polític d’aturar les filtracions. De moment, sembla que els Estats Units estan guanyant la partida, com sempre. Està per veure si, a més, aconseguiran fer-ho de tal manera que no hagin de quedar com els dolents de la pel·lícula.

Tweet

La dita popular ho diu molt clar: “si et fan festes i no te’n solen fer, o volen fotre’t o t’han de menester”. La tendència natural al sectarisme per part dels partits sembla inevitable; s’han bastit unes estructures impermeables difícilment superables si no s’ha passat per un procés de fidelització. Els partits no fan mai una tasca de recerca de les persones més idònies i més preparades per a ocupar càrrecs de responsabilitat; estan immersos en una permanent lluita pel control intern de l’aparell de l’organització que és el que garanteix el repartiment de les cotes de poder i de les corresponents prebendes.  [@more@] 

Per això sobta quan un partit polític, de cop i volta, sembla patir una greu transformació que els porta a una insòlita obertura. Però tot té la seva explicació. L’ensopegada electoral d’Esquerra va ser tan descomunal que fins i tot els dirigents que continuen sense admetre la seva responsabilitat en el desastre, ara propugnen amagar les sigles del partit i presentar-se sota el nom del que ja s’anomenen “marques blanques”. El partit, que hauria de ser considerat com a l’eina indispensable per a portar a terme unes determinades polítiques i per a defensar uns valors i unes idees, ara reconeixen que pot ser un destorb de cara a les properes eleccions municipals. Diguem que la destrossa l’han feta tan grossa que ells mateixos s’avergonyeixen d’anar amb les pròpies sigles de partit; esborren les sigles, però ells es neguen a dimitir o a reconèixer el mal que han arribat a fer. És el cas de Barcelona en què Esquerra renuncia no només a presentar-se sota les seves sigles sinó que ho fa sabent que com a màxim traurà dos regidors. No crec que hi hagi ningú que es cregui, i l’electorat tampoc ho farà, que es tracta d’un gest de bona voluntat pel convenciment de sumar esforços, tant se val que els regidors elegits siguin d’ERC, de Reagrupament o de Democràcia Catalana.  

Portabella és conscient que ell to sol no podrà parar el cop, i que una nova ensopegada com la del novembre el deixaria fora de combat en la propera i imprescindible renovació d’ERC. Així, doncs, aquesta és una de les poques possibilitats que té, no pas per sumar res de nou ni per fer cap pas endavant, sinó per evitar un nou desastre. És curiós que els qui darrerament hem estat crítics amb la direcció d’Esquerra, ens trobem ara que ells mateixos ens han d’admetre que la marca electoral d’Esquerra no ven; i per això es refugien en marques blanques,

Tweet

Ho deia dies enrere: això de les anomenades agències de qualificació és una estafa com una catedral. Sota l’aparença d’uns gabinets tècnics que avaluen riscos i qualifiquen rigorosament la solvència d’administracions, d’entitats de crèdit i d’empreses, s’hi amaguen els interessos dels grans poders financers que poden manipular al seu albir el preu o el cost del diner que aquestes necessiten. Són les mateixes agències que dies abans d’esclatar la crisi financera als Estats Units, motivada per la subprime, havien donat la màxima qualificació de solvència a empreses com Lehman Brothers, que farien fallida tot seguit. I és que la insolvència professional d’aquestes agències està més que contrastada. [@more@] 

Es queixava no fa gaire la Ministra espanyola d’economia que aquestes agències haguessin rebaixat la qualificació del deute espanyol, justament quan acabaven de prendre tot un seguit de mesures que, teòricament, havien de fer més solvents les finances de l’Estat; també ho feien directius de Catalunya Caixa que consideraven que en la seva baixa qualificació no s’havien tingut en compte els esforços fets per l’entitat d’estalvis catalana per a recapitalitzar-se; i el deute portuguès va baixar d’un sol cop dos nivells en la qualificació no pas perquè hagués passat res d’especial en la seva economia sinó simplement perquè s’albirava la possibilitat que Portugal demanés un rescat a la Unió europea. I aquest és el tema. Jo no sé si la legislació nord americana permet aquesta mena de simulacre d’empreses que fan veure que elaboren estudis econòmics, quan en realitat es limiten a especular quina administració o entitat pot necessitar demanar un crèdit per tal d’aprofitar aquesta necessitat per a fer-li pagar més car, absolutament al marge de la seva solvència o del risc potencial de l’operació. No es tracta d’empreses independents, sinó de delegacions o empreses que treballen per compte dels mateixos poders econòmics i financers que després concediran els crèdits. No necessiten, per tant, ni gabinets d’estudi ni experts economistes, sinó simples escrivents que certifiquin una o altra qualificació en funció de la voluntat especuladora dels seus amos. 

Ara, finalment, ha estat presentada una querella davant l’Audiència Nacional Espanyola contra les agències Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch. Sembla ser que, a més d’aquesta conxorxa especulativa en què els mateixos que han de deixar els diners són els qui, a través d’aquests simulacres d’agències de qualificació, en fixen l’interès que haurà de pagar la víctima, hi ha casos en què feien públiques les seves manipulades avaluacions moments abans d’acabar una sessió de borsa; de manera que en pocs minuts es produïen més que sospitosos moviments de capital efectuats per gent que disposava prèviament d’informació privilegiada. No sé si hi ha algun il·lús que cregui que poden prosperar aquests tipus de querelles; a l’estil Berlusconi els frau de llei a gran escala inclouen també la manipulació de la Justícia.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

 Els polítics, en general, no creuen en l’honestedat. No em refereixo a la corrupció en el sentit delictiu, sinó en l’honestedat a l’hora d’exercir la seva tasca ja sigui des del Govern o des de l’oposició. Això es veu molt clar quan es produeix un canvi de majoria parlamentària i, per tant, de color del Govern. Els mateixos arguments que es donaven en la legislatura anterior es reiteren ara, només que amb els papers canviats. Tothom té la impressió que el seu cas és diferent, i que ara sí que pot demostrat la validesa de les seves afirmacions, sense adonar-se que entre tots plegats han desprestigiat el discurs polític fins al punt que els ciutadans no se’n pren cap de seriosament. [@more@] 

Quan algú fa retocs al seu currículum personal per fer-lo més presentable, és perquè té consciència de no ser del tot presentable. No és tan greu el fet de tenir uns estudis o tenir-ne uns altres, com el fet de no tenir la suficient honestedat per admetre-ho i la suficient autoestima com per presentar-se cadascú tal com és. A alguns els ha dolgut que ara es ridiculitzés la Vicepresidenta Joana Ortega per haver maquillat el seu currículum i per haver-li deixat clar que, tot i ser en el “govern dels millors”, no té ni la carrera acabada. Però no es deuen recordar de quan retreien al President Montilla no tenir títol universitari. Els socialistes van alçar també la veu contra l’encara no llicenciada, sense tenir en compte que la seva alcaldessa de l’Hospitalet ha fet exactament el mateix, o que l’espanyolíssima Ministra Chacón també s’atribuïa indegudament un doctorat que no li pertocava.

Va fer fortuna l’expressió del Dragon Khan per referir-se a les batzegades internes de la coalició governament del tripartit. No tenim cultura de coalició i, sovint, costa d’admetre que si ja és normal que hi hagi discrepàncies entre persones d’un mateix partit, molt més ho deu ser quan circumstancialment s’ajunten persones de partits diversos. Potser no hauríem de fer tants escarafalls per les diferències existents al si del Govern; però això tan vàlid és ara com ho era abans. 

Tothom sap que quan es demana a l’Artur Mas que doni explicacions pel presumpte cas de cobrament de comissions en l’adjudicació d’obra pública, en realitat ningú té cap interès en escoltar aquestes explicacions, d’altra banda prou conegudes i reiterades. L’únic interès rau en poder establir una relació directa entre el Cap de l’Executiu català i les persones encausades. Però, està clar, era la mateixa estratègia seguida en el cas de corrupció de Santa Coloma, o els actuals casos de l’Ajuntament de Barcelona. 

És evident que la crisi econòmica sobrepassa l’àmbit d’actuació de la Generalitat, sense recursos i sense competències. Ens en sortirem o no molt més per la influència de factors externs que per les actuacions que pugui emprendre el Govern. I, malgrat ser-ne ben conscients, els polítics no s’estan de carregar el mort de la crisi a qui té la màxima responsabilitat al Palau de la plaça de Sant Jaume; ho feien abans amb el tripartit i ho continuaran fent ara amb CiU. 

Una de les principals fal·làcies dels unionistes, bàsicament PP i PSC-PSOE, és la de dir-nos que no tenen sentit determinades consultes o l’exigència del dret a decidir perquè, segons ells, ja decidim cada vegada que anem a votar. I és que és exactament el mateix que deia ara un representant del Govern català per justificar que votaran que no a la Llei per la independència. Els discursos governaments, sense gaire matisos en funció de qui governa, són sempre o bé buits de contingut i sense tocar de ple allò que de veritat interessa a la gent, o bé són discursos pesadíssims, carregats de xifres i llistats de dades, però sense un rumb definit o sense una filosofia clara.  

I així podríem anar llistant exemples d’aquesta deshonestedat de la classe política en general, que és capaç de defensar allò que tant s’havia criticat en una altra circumstància, de govern o d’oposició, o d’exigir unes responsabilitats que no es volen assumir quan els correspon. Un fenomen que, no ho oblidem, es reprodueix també al sí de l’independentisme

Tweet

Ho deia, ahir mateix, Rubalcaba arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre la no legalització de SORTU: “L’esquerra abertzale ha d’entendre que ha de fer més passos per desmarcar-se d’ETA, fins que pugui demostrar davant dels tribunals que no hi té cap vinculació”. Tota una frase que defineix perfectament el personatge, una frase pròpia del règim de Franco, que no se li acudiria a cap demòcrata.  [@more@] 

En un sistema democràtic, les lleis hi són promulgades per a defensar els drets dels ciutadans i el bé públic. I els cossos i forces policials hi són per garantir l’exercici d’aquests drets. Tothom és innocent, mentre no es demostri el contrari, i per tant no són els ciutadans els qui han de demostrar davant de la Justícia la seva innocència. Però això és el que passa en els règims democràtics. Ben al contrari de les tesis de Rubalcaba i de la seva banda, que parteixen de la idea que els qui defensen una determinada ideologia, els qui no són addictes al règim com es deia abans, ja són declarats culpables a priori. Qualsevol col·lectiu d’una altra ideologia que hagués presentat uns Estatuts com els de SORTU no hauria necessitat haver de passar pel sedàs de la fiscalia i després del Tribunal Suprem per a legalitzar un nou partit polític. Ja es podia considerar prevaricadora la mateixa Llei de partits feta expressament per a perjudicar una determinada formació política, però és que ara el delicte de prevaricació es comet en admetre que el nou partit polític compleix al peu de la lletra el que marca la Llei de partits, però ara se li impedeix la legalització amb l’excusa exclusivament partidista de jutjar sobre les intencions del per què s’acata la Llei. Com si en algun lloc estigués escrit que les lleis s’han de complir per convenciment, per por a la sanció, o per alguna altra raó. 

No es tracta només de tenir una Justícia corrompuda, sinó que el poder polític ja admet, com feia ahir Rubalcaba, que no són els principis democràtics els que inspiren la seva acció. Un temps enrere, els socialistes haurien tingut un mínim de vergonya a l’hora de plantejar un tema com aquest i no haurien admès el plantejament tan radicalment antidemocràtic del senyor Rubalcaba.  

Tweet

Tal com s’havia previst, el PP i el PSOE han tornat a decidir que l’esquerra abertzale no sigui present a les properes eleccions municipals. Saben perfectament que, amb la seva participació, perdrien una part important d’alcaldies que retornarien a partits bascos, i sobretot saben que la seva derrota posaria al descobert la il·legitimitat de l’actual Govern de Patxi López, que només va ser possible amb la tupinada electoral de privar la participació electoral de l’esquerra abertzale.  [@more@]En qualsevol país democràtic, la Justícia necessita proves fefaents per a condemnar algú. La farsa corrupta de la Justícia espanyola, no. S’han passat anys repetint la idea que si no es condemnava la violència (s’entén una determinada violència, perquè la Justícia no aplica el mateix criteri quan es tracta de condemnar la violència feixista), no podrien participar en els processos electorals: “sense condemna de la violència, res”, deien. Però mentien, com han fet sempre, perquè ells són els primers interessats que es mantingui la violència; per això han utilitzat els seus agents infiltrats en l’organització etarra per a forçar-hi posicions radicals que entorpeixin qualsevol procés de pau, i han extremat les accions policials amb la intenció d’exaltar els ànims i donar la raó als qui no creuen possible una sortida dialogada del conflicte. De la mateixa manera que els dirigents espanyols van celebrar amb cava la fi de la treva, arran de l’atemptat de Barajas, ho tornarien a fer ara si es produís un altre atemptat. Malgrat tots els esforços de les institucions espanyoles, però, hi ha una voluntat majoritària de l’esquerra abertzale d’emprendre el camí de la lluita democràtica, condemnant explícitament la violència. I això és el que els aterroritza, que s’acabi ETA i que democràticament els ciutadans bascos puguin escollir els seus representants, i per tant el seu destí com a país. Tant li fa que SORTU compleixi escrupolosament el que diu la llei; la llei no va ser feta per a lluitar contra la violència, sinó expressament per a impedir que una determinada ideologia política pogués participar en les institucions basques. L’organització SORTU, per tant, continua entrant en els paràmetres del pensament dels qui van aprovar la llei, el text de la qual, com a excusa, havien previst que seria suficient per a impedir-los la legalització. Quantes vegades aquesta mateixa Justícia ha deixat en llibertat traficant de droga i polítics corruptes, sabent de la seva culpabilitat, però amb l’excusa que les proves no eren prou concluents o que havien estat obtingudes de forma irregular. Per a decidir sobre la legalització de SORTU no calen proves ni arguments jurídics de cap mena; és una decisió política que necessita arguments polítics, o pitjor encara simples especulacions i opinions de partit. Se’ls il·legalitza no perquè no compleixin la llei sinó perquè, diuen, només la compleixen per a obtenir la legalització i poder concórrer a les eleccions. Com si aquesta no fos la raó fonamental per la qual la majoria de la gent compleix les lleis! Algú s’imagina que es multés un conductor anant a 100km/h per l’autopista amb l’argument que només anava a aquesta velocitat per a no ser multat, però que en realitat ell volia córrer més? Qualsevol jurista honest sentiria vergonya d’aquesta farsa de Justícia que impera a l’Estat espanyol.

Tweet