Bloc de notes de Josep Romeu

No és pas res de nou que les Corts espanyoles neguin el dret dels catalans, dels bascos o dels gallecs a expressar-s’hi en la seva llengua. No és nou perquè l’odi que senten els populars i els socialistes contra les llengües i les cultures que no són espanyoles (l’exclusió de caràcter separatista ja li posen ells mateixos) ve emparat per la Constitució que consagra l’existència d’uns ciutadans de primera, que gaudeixen de tots els drets, enfront dels ciutadans de segona, amb limitació de drets. [@more@] 

Per al Partit Popular és de pura lògica que a Espanya, i a les seves institucions, s’hi ha de parlar en exclusiva la llengua de Castella. Prou que fan tolerant l’existència de les altres llengües, sempre que no pretenguin posar-se al mateix nivell de la seva. Troben incomprensible i intolerable que algú pretengui per als catalanoparlants els mateixos drets que tenen els castellanoparlants, i ho argumenten sense pudor dient que la llei així ho estableix. Però, en el cas que alguna administració o Parlament prengués la iniciativa de legislar per a equiparar el català al castellà, aleshores ells mateixos es revolten, recorren als seus subordinats del Constitucional i de les altres instàncies judicials o senzillament criden a la insubordinació. Però no sé si és pitjor encara el paper hipòcrita i indecent dels socialistes catalans. En lloc de reconèixer el seu autoodi, o que al PSOE no tenen la llibertat suficient com per a defensar la seva llengua, han de recórrer a excuses impresentables que demostren la seva més absoluta manca d’honestedat personal i política. Quan, després de mil i un intents, el PSC torna a negar el dret dels catalans a utilitzar la seva llengua, encara tenen el desvergonyiment d’afirmar que la proposta de CiU, ERC, IC-IU, BNG, PNB i Nafarroa Bai era contraproduent perquè no s’havia negociat abans. Fins i tot el President del Congrés, José Bono, ridiculitzava el concepte de democràcia dient que ell havia tolerat en aquest cas que es parlés en català i en basc per demostrar que era tolerant i respectuós amb aquestes llengües, però que no s’hi podria parlar més si abans no es canviava la llei que ell i els seus còmplices del PP ja es cuidarien prou que no es canviés.  

És el preu de seguir a Espanya: La humiliació permanent, no només dels nacionalistes espanyols que senten un profund menyspreu per la nostra llengua, sinó dels seus servils subordinats catalans, botiflers en tota regla, disposats a renunciar a la seva dignitat per tal de poder mantenir les engrunes de poder que els ofereix l’amo espanyol.

Tweet

S’ha posat de moda repassar els currículums dels polítics. Tothom s’afanya a dir que els títols no són tan importants com això, que el que de veritat interessa és la capacitat i la voluntat de fer política de forma honesta, però tot seguit assenyalem amb el dit l’adversari a qui li falten unes assignatures o algun curs per acabar la carrera. De fet, el que es retreu no és tant la manca oficial del títol, que tampoc s’hauria de menystenir, com la manca de credibilitat que ens pot merèixer una persona que ja comença enredant-nos amb la seva presentació personal.

[@more@]

Per això, els grups de l’oposició s’hi van agafar de seguida quan algú va detectar que la Vicepresidenta no havia acabat la carrera de la qual presumia en el seu currículum; i no era un error puntual, perquè ja el tenia així quan era una simple diputada de l’oposició. El que passa és que llavors ningú se’n va adonar. Però ja ho deia aquell: “qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”. I als socialistes els han agafat amb la pedra enlaire. Ara sabem que l’alcaldessa de L’Hospitalet, Núria Marín, tan aviat es feia passar per llicenciada en Ciències Econòmiques, com rebaixava la seva qualificació a Diplomada en Ciències Econòmiques, una diplomatura que no existeix. I el mateix li passa a la ministra Carme Chacon, que es feia passar per Doctora quan encara no n’ha acabat els estudis. Però potser més important encara seria veure com persones que realment tenen el títol convenientment segellat, en realitat sembla que l’hagin tret amb copons de la Moreneta, perquè no tenen ni idea de com utilitzar-lo en la seva activitat política.

Jo no sé si la diferència real està en passar d’un President amb tres carreres a un altre sense cap, o en passar d’una generació que creia en l’esforç i l’honestedat a una altra de més grimpaire a qui no importa massa els estudis que pugui tenir: total, pel que els farà servir!

Tweet

Estem jugant amb foc, i al final ens cremarem. Europa ha de fixar aviat la prioritat dels grans eixos de comunicació ferroviària, que podrien rebre fons europeus. Els diferents països van presentant les seves propostes amb l’objectiu de deixar-ne clara la prioritat i la necessitat urgent. Espanya, no. Espanya juga a la puta i la Ramoneta sense acabar de definir-se. I no és que no tinguin clar quin hauria de ser el corredor prioritari que hauria d’enllaçar la península amb Europa; precisament, el problema ve de tenir-ho tan clar. [@more@] 

La comparació dels tres eixos possibles, des de l’òptica espanyola, no té color. És semblant al que va passar amb el TGV, que es discutia la possibilitat de prioritzar la comunicació amb França a través de Catalunya o del País Basc, i que al final es va acabar potenciant qualsevol altre ramal per secundari que fos. Només perquè aquesta vegada el Govern hi posa, ja com a colofó i a tall de mofa, la via central que comunicaria Madrid amb París, però sense passar per cap dels grans centres industrials i econòmics de l’Estat. Tothom sap que l’important és que aquest eix ferroviari que ens ha d’unir amb Europa, a part de passar per les zones amb més capacitat exportadora i amb més moviment econòmic, també ha de tenir en compte la connexió marítima per tal que els ports de Barcelona i de València es converteixin en la porta d’entrada dels productes procedents del mediterrani i en general del continent asiàtic.

El Govern espanyol és plenament conscient que la via prioritària és el corredor mediterrani; però aquesta opció té un problema gaire bé insalvable: això beneficiaria els Països Catalans i especialment Catalunya. Per això, l’estratègia del Govern espanyol, que sap que no pot presentar una altra opció com a prioritària perquè tothom ho trobaria ridícul, ha estat fins ara la de no mullar-se i anar donant llargues al tema, amb l’esperança que altres països se’ns avancin, que finalment perdem el tren i Madrid pugui dir que ha estat culpa d’Europa. I com que tampoc s’entendria que no s’arribés ni a presentar una proposta formal, el darrer recurs serà presentar tres propostes alhora, per tal de donar el missatge que cap de les tres és prou urgent i prioritària.

Tweet

La xenofòbia i el racisme, especialment en moments de crisi, resulten rendibles electoralment. Abans que acceptar que el nostre sistema econòmic no és perfecte, que hem estat víctimes de l’especulació més forassenyada, que els mateixos que ens han abocat a la crisi són els qui pretenen treure’ns, pagant nosaltres naturalment, que els esforços que ens exigeixen els poders fàctics i institucionals no van dirigits a combatre la crisi sinó a garantir-se el seu poder i la seva solvència, abans que admetre res d’això resulta més fàcil apuntar, com van fer els nazis en el seu moment, col·lectius específics que puguin assenyalar-se amb el dit pel seu color de la pell, per la confessió religiosa o per qualsevol altre tret característic. [@more@] 

A França preocupa l’extrema dreta del Front Nacional de Marine Le Pen, i a casa nostra és el PP el qui n’assumeix aquest rol. Les propostes del Partit Popular, en clara competència amb la Plataforma x Catalunya, són un exemple de la xenofòbia cada cop més desacomplexada que els estrategs del partit deuen haver valorat que els donarà prou rèdits electorals. Ara, al candidat municipal per Barcelona Alberto Fernández Díaz se li ha acudit proposar que la Guàrdia Urbana acudeixi a les pregàries de les mesquites per censurar el que hi puguin dir els imams. De fet, ni al mateix Alberto se li acut pensar que la Guàrdia Urbana hagi de fer un servei d’aquesta mena, que ja ha estat durament criticat per tots els partits democràtics. La seva estratègia no consisteix en fer una proposta per a ser aplicada, perquè ni ell mateix no aplicaria, sinó que la finalitat de la proposta s’acaba en ella mateixa: apuntar un determinat col·lectiu, tant li fa que siguin els musulmans, els llatinoamericans o els jueus, per tal de despertat els baixos instints de sectors de l’electorat que necessiten trobar un boc expiatori als seus mals. 

A l’extrema dreta, ja li va bé la confrontació a camp obert: crear enfrontaments, segregacionisme, guetos, discriminacions lingüístiques o religioses, i, si pot ser, una bona dosi de violència al carrer. I no tant pel seu odi visceral contra determinats col·lectius, perquè si convé també presentaran en les seves llistes algun candidat que en forma part, sinó perquè és la millor manera d’evitar haver d’afrontar els problemes reals del país o de la ciutat i haver de reconèixer que són els interessos econòmics que ells defensen els que ens han abocat a la crisi. Un cop creat artificiosament el conflicte, amb els ànims encesos, ells apareixeran després, com les milícies hitlerianes, com els grans valedors de l’ordre i de la seguretat.

Tweet

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Suposo que els companys del partit, d’ERC, i en general els qui em coneixen i han seguit la meva trajectòria es deuen fer creus en veure que una i altra vegada, i crec que cada vegada més, hagi de sortir en defensa del partit republicà. I no és que jo hagi canviat ni un pèl en la meva manera crítica de veure els errors comesos per Esquerra, ni que Esquerra hagi emprès encara el camí definitiu cap al seu redreçament. Continuo creient que el partit va cometre greus errors en els Governs tripartits, i que per anar bé n’hauria d’haver dimitit en bloc la direcció sense esperar a veure si les eleccions municipals en frenen la patacada. Però és que, malauradament, hi ha un sector autoanomenat independentista que carrega no ja contra els errors comesos pel partit, perquè això també ho faig jo, sinó contra tota possibilitat de rectificació; i el més greu és que ho fa des del ressentiment, sense cap alternativa o, pitjor encara, amb alternatives molt més erràtiques i impresentables que les que ha seguit Esquerra. [@more@] 

Podem reiterar una i mil vegades l’error estratègic d’Esquerra fent d’escolanet en el tripartit, i més quan Joan Ridao s’entossudeix no solament a no assumir les seves responsabilitats en el desastre electoral sinó que té la barra de dir que el problema no era tant l’estratègia seguida com la crisi econòmica. I no és que Ridao no sigui plenament conscient del seu error, sinó que pensa que pot continuar remenant les cireres amb un canvi en el rumb del partit que vol dirigir ell mateix. Ara bé, això és una cosa, i l’altra és desitjar o fer mans i mànigues per contribuir a perdre la principal força política independentista que tenim; que ha quedat reduïda a la meitat, és cert, però que continua essent tres vegades més gran que la segona força independentista.  

Jo sóc el primer en criticar el trist paper d’Esquerra en el tripartit. Tan trist que en política nacional, de defensa de la llengua i de model educatiu, per exemple, es va limitar a fer un continuisme absolut de les polítiques seguides per CiU, quan els independentistes n’esperàvem molt més. No hi va haver reculades en l’àmbit nacional, i els socialistes van assumir temes que uns anys enrere ens hauria semblat impossible. Amb tot, la Llei del cinema, la d’integració dels nouvinguts, i l’obertura de delegacions catalanes a l’exterior, mesures que el Govern d’Artur Mas s’ha compromès a mantenir en línies generals o amb petits retocs a la baixa, no són un bagatge suficient per a justificar el tripartit  Però no té cap sentit que aquestes desmesurades crítiques contra Esquerra ens vinguin ara de gent que continua apostant per CiU, que difícilment farà grans canvis en aquestes matèries tan sensibles nacionalment. 

L’error, gaire bé infantil, de pensar que pactant amb el PSC-PSOE es podien obtenir grans rèdits per als país, quan en realitat eren els socialistes els qui desactivaven l’independentisme, és semblant, encara que no tan greu, al dels qui creuen el mateix en relació al PP. La política pujolista del peix al cove es va traduir literalment amb allò de la pluja fina; i ara tornem al peix al cove. De CiU al Tripartit, i d’aquests a CiU, és més del mateix.  

D’entre els qui criticàvem obertament l’erràtica política seguida per Esquerra, alguns vam optar per quedar-nos a dins per intentar redreçar-la; i encara està per veure si ens en sortirem o no. Altres, molt legítimament, vam optar per seguir Joan Carretero per crear una nova formació política que ara torna a reconèixer el paper d’ERC com a pal de paller de l’independentisme. I encara va sortir Joan Laporta que després de menystenir la proposta d’anar amb Reagrupament també ha acabat reconeixent el lideratge d’ERC. No fa ni un any que encara debatia críticament les polítiques d’Esquerra, tenint al davant un Uriel Bertran que em defensava les tesis oficials del partit. Solidaritat va entrar molt justet al Parlament, cosa que deu haver pesat en la decisió de Laporta de reconsiderar la seva vinculació al projecte. Segons les enquestes, de fer-se ara noves eleccions, Solidaritat no entraria al Parlament.  

Aleshores, quina és l’alternativa? Quan algú molt alegrement, de forma irresponsable i pretesament des de l’independentisme, aposta per la desaparició d’ERC, quina alternativa ens dóna? Si ERC desaparegués perquè una altra força política de caire independentista prengués el relleu, no seria cap drama per al país ni per als militants d’ERC que no tenim ambicions polítiques personals. El drama ve, sospitosament, quan es fa aquesta aposta sense tenir cap alternativa o refugiant-se a una partit que pot tornar a pactar amb el Partit Popular. 

Jo no crec que calgui un únic partit independentista, per més transversal que sigui, encara que en algun moment pot ser interessant i oportú crear una coalició o una candidatura conjunta. Amb l’actual panorama em sembla bé que ERC i SI segueixin cadascú el seu camí, que no perdin el temps en picabaralles estèrils i que col·laborin en totes aquelles iniciatives en què coincideixin. Probablement el resultat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona serà força discret, però sense una davallada excessiva; des del punt de vista de partit, ja es té assumit que no es tindran més de dos regidors, donat que el segon i el cinquè són de Democràcia Catalana i el quart és de Reagrupament. Però també sembla clar que ni SI ni cap altra força independentista entrarà al Consistori barceloní.  

En definitiva, les diferents forces independentistes, si no perden el temps en ximpleries, poden retroalimentar-se en una competència que pot ser útil per al conjunt del moviment independentista. Si ha de desaparèixer algú que sigui perquè un altre ocupi el seu lloc. Altrament, és incomprensible que algú pugui alegrar-se’n, a no ser que, potser per ressentiment, s’alegri justament de l’afebliment de l’independentisme.

Tweet

Josep Antoni Duran i Lleida ho deia amb tota contundència: “Tinc autoritat per dir que Europa no reconeixeria la independència”. I d’on li va l’autoritat per a dir-ho? Una cosa és que ell cregui, i amb raó, que per a la seva carrera política pensada sempre en clau espanyola no li convé la independència de Catalunya. Podria ser altament beneficiosa per al país i per a cada un dels catalans, però no per a ell que viu de les engrunes que esgarra d’Espanya, i d’aquesta mateixa història de viure esgarrapant engrunes. [@more@] 

Jo no seria tan il·lús com per a pensar que el procés serà fàcil i senzill: una proclamació unilateral per part del Parlament i un referèndum on el poble digui lliurement quin vol que sigui el seu futur, amb l’ordre que sigui, i tot seguit Europa ja ens recolzaria. Certament, la cosa no aniria així. D’entrada, la comunitat europea se’n rentaria les mans adduint que és un afer intern dels “espanyols”; s’entén, dels espanyols i dels seus subjugats. Només quan veiessin una ferma convicció dels catalans, començarien a admetre que cal respectar la voluntat democràtica dels pobles i a contracor admetrien que caldria l’inici de negociacions entre les parts. Els espanyols, i Duran entre ells, per suposat que negarien que existís cap “voluntat democràtica del poble” perquè negarien, com han negat sempre, l’existència del poble català; i, per tant, per ells no hi hauria “parts” per a negociar. A l’estil Gaddafi intentarien negar i criminalitzar el poble que reclama la llibertat amb l’esperança que la comunitat internacional se’n rentés les mans. Aleshores, com en el cas de Líbia, vindrien els càlculs dels diferents països europeus: què els podria sortir més a compte, un Estat amb tensions internes o la creació d’un nou Estat; que hi podria perdre cadascun d’ells amb una Catalunya independent; fins i tot andalusos i extremenys, si fessin càlculs, podrien concloure que els sortiria més a compte que Catalunya no computés en el conjunt d’Espanya a l’hora de rebre fons europeus. I al final, tot dependria no pas de la voluntat inicial d’Europa per a reconèixer la independència de Catalunya, que a priori segur que els faria basarda, sinó de l’acció decidida dels catalans i del convenciment que ells tampoc hi tenen res a perdre. 

Però, a què ve, doncs, aquesta insòlita arrogància de Duran i Lleida per atribuir-se una mena d’autoritat fins i tot per a parlar en nom d’Europa? Des de Convergència mateix se li ha conferit una mena d’autoritat moral que li permet moure’s com a primer ministre al Palau de la Generalitat, sense formar part del Govern. És el contrapès que necessita l’Artur Mas per no veure’s arrossegat per la inèrcia i la lògica independentista que guanya adeptes també a les files convergents. I l’Artur Mas no està disposat a donar cap pas endavant fins que no tingui clar que al final del procés ell serà al capdavant del bàndol guanyador; no fos cas que, com el Duran, s’hi jugués la carrera política.  

Tweet

La crisi econòmica està resultant d’allò més fructífera per als interessos de les grans empreses, en el seu objectiu de liquidar l’estat del benestar i de garantir-se un marc legal fet a mida. Per això, els governs van deixar de prendre mesures per a fer front a la crisi, i es van dedicar a prendre les mesures necessàries per a reduir el dèficit i fer totes les reformes laborals, fiscals i legislatives que afavoreixin els grans poders econòmics. Es tracta de retornar al capitalisme salvatge de finals del segle XIX. [@more@] 

Com que el paquet de mesures globalment hauria semblat absolutament impresentable, repugnant per la seva intencionalitat perversa, i indecent des de qualsevol punt de vista, les van traient una a una perquè costin menys de pair. I ja en portem unes quantes. Cada vegada sembla com si des del poder (s’entén el poder econòmic que se serveix d’un poder polític servil) ens demanesin un darrer esforç per adaptar-nos a la situació de crisi; però tan bon punt han aconseguit imposar una reforma per a fer més precari el mercat laboral, per a reduir salaris o pensions, per rebaixar les condicions laborals, per a incrementar les exigències en les cotitzacions de cara a la jubilació, etc. apareixen sistemàticament amb una nova proposta. Sempre amb el mateix objectiu de sostreure recursos destinats a les classes treballadores per tal de poder-los destinar a donar suport a la gran banca i a les grans empreses. Ara és el torn de parlar de la vinculació dels salaris amb la productivitat en lloc de fer-ho amb l’increment del cost de la vida. Una cosa és que a cada nou conveni les empreses, com hem vist darrerament en el cas de la Nissan, poden fer el xantatge als treballadors obligant-los a acceptar rebaixes salarials i de condicions laborals si no volen acomiadaments massius; i l’altra, que es pugui establir un sistema per tal que les empreses no hagin d’incrementar els sous dels treballadors ni tan sols per a mantenir el poder adquisitiu. I la fórmula que han trobat és la de vincular-lo a l’increment de la productivitat. 

Una fal·làcia absoluta perquè no hi ha ningú ni cap empresa que accepti augmentar els salaris en funció de la productivitat o dels beneficis, quan realment són importants. O és que les empreses com ara Telefònica o tantes altres que tenen beneficis astronòmics, ofereixen també incentius i salarials astronòmics als seus treballadors? Quan es produeixen grans beneficis, aquests incentius són per a repartir en exclusiva entre els directius; és només per quan puguin justificar que els beneficis no han estat tan elevats que volen aquesta clàusula de condicionar, sempre a la baixa, els salaris a la productivitat.

Tweet

Tal com s’esperava, Europa i Gaddafi estan guanyant la partida al nord d’Àfrica. No van poder preveure les revoltes de Tunísia i d’Egipte, però sí que han reaccionat a temps a Líbia. Les revoltes democràtiques al món àrab eren una greu amenaça per als interessos de les empreses europees, de les xineses o de les americanes, i per algun lloc o altre s’havia de tallar. La imatge esperpèntica del coronel Gaddafi els ha vingut com anell al dit. Va fer patir que en un primer moment els insurgents no poguessin derrocar el règim que tan generosament havia obert els seus pous de petroli a Occident; però al final, amb el suport tàcit dels europeus, Gaddafi pot tornar a recuperar el control del país. [@more@] 

Han anat marejant la perdiu, simulant reunions d’alt nivell per veure quines sancions s’imposaven al règim libi; s’han fet condemnes testimonials, segurament havent pactat per sota mà que una cosa era la veu oficial exterior i l’altra el negoci de sotamà que haurà de continuar després de la crisi; i s’han formulat amenaces de portar el dictador genocida davant dels Tribunals Internacionals, sabent que això no es farà mai, almenys si el coronel guanya la partida militar i recupera la titularitat de President libi amb capacitat per a negociar els seus recursos amb les potències occidentals. I amb les armes que li han proporcionats els mateixos països europeus, Gaddafi pot esclafar la revolta. Europa manté l’actitud de deixar-lo fer per tal de renegociar després la represa de les explotacions estrangeres. Europa guanya per partida doble: talla de soca-rel l’allau de revoltes populars al món àrab, i manté l’amic Gaddafi al poder, amb l’avantatge que el seu teòric aïllament internacional el fa més feble a l’hora de la negociació dels contractes. 

Gaddafi, el terrorista, va deixar de ser-ho quan va acceptar fantàstiques condicions per a l’explotació dels recursos libis per part d’empreses estrangeres; i ara recuperarà el paper de mal menor que ajuda a evitar una allau d’immigració africana a Europa. Els seus crims, per als quals ha necessitat la imprescindible col·laboració dels Governs europeus, quedaran impunes; com impunes quedaran els governants que fins ara havien col·laborat amb ell. I és que per a la comunitat internacional, per a les potències occidentals, per als poders econòmics (1), les desenes de milers de vides líbies importen molt menys que una incívica caca de gos. 

(1) Perdó. No existeixen en abstracte ni la Comunitat internacional, ni les potències occidentals, ni els poders econòmics… existeixen unes persones molt concretes, amb càrrecs de president o de ministre, amb nom i cognoms, amb documents d’identitat i domicili conegut (inclòs el dels paradisos fiscals), sense escrúpols ni dignitat que mereixen el nostre més profund menyspreu per col·laborar amb el pitjor dels terroristes internacionals convençuts que la Justícia sabrà entendre que col·laborar amb el terrorisme que produeix beneficis ja no és terrorisme. El de menys, són els morts. Que no s’estranyin si els libis els posen en el punt de mira.

Tweet

L’aposta de Portabella, candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, és realment complicada. Ell, molt més que la majoria dels candidats municipals d’arreu del país, ho tindrà difícil per aturar la sotragada que va patir el partit el mes de novembre. Els resultats electorals de la ciutat de Barcelona es llegeixen en clau de país. Potser per això Portabella ha estat un gran valedor dels pactes amb Reagrupament i amb Laporta, tot i saber que això implica quedar-se per a ERC només amb dos regidors; deu pensar que si es presenta en solitari probablement tampoc en trauria gaire més. [@more@] 

A part d’aquesta voluntat d’aparentar que es crea quelcom de nou, el tercer espai que diu ell, hi ha també l’interès amb trencar amb qualsevol imatge que el vinculi amb el tripartit. Ell fa gala, i amb raó, que aquests darrers anys va saber estar a l’oposició, encara que fos una oposició  farcida de complicitats, quan podia haver-se mantingut en l’equip de Govern Municipal. L’estratègia del tripartit, però sobretot de com es va gestionar el tripartit, és el que va portar al desastre electoral, i el que va motivar les tensions internes al si d’Esquerra, amb Carretero com un dels caps visibles de la disidència. Igualment, Laporta, en nom de Solidaritat, havia acusat repetides vegades la deriva poc independentista dels republicans. Per tant, la proposta electoral d’ERC, amb Reagrupament i Laporta (parlar de Democràcia Catalana com a partit em sembla excessiu) podia donar aquesta imatge de renovació del partit i de canvi de rumb. Però, heus aquí que Portabella ens acaba d’anunciar que no descarta cap pacte amb el vencedor dels comicis del 22 de maig: tant pot pactar amb Trias com amb Hereu. I a ningú se li escapa en quines aritmètiques postelectorals seria possible un pacte amb Hereu. I quin seria, aleshores, el paperot de Laporta i Reagrupament en aquesta situació. 

El pitjor de tot, però, no seria la reedició del tripartit, que es molt difícil que es pugui produir sobretot si l’electorat se l’ensuma, sinó les excuses que s’hi donen. Segons Portabella, el pacte seria possible “si s’accepten les condicions de canvi de model de ciutat i lluita preferent contra la crisi”. Què carai vol dir, ell i tants altres candidats municipals, amb això del model de ciutat? és una frase feta buida de contingut, literatura barata, un tòpic comú en totes les candidatures i que no vol dir absolutament res. I ja no diguem el tema preferent de lluitar contra la crisi; aquesta proposta tan original li acceptaria des del PP a ICV, passant per Ciutadans i Solidaritat. Si aquestes són les seves condicions per a pactar, el ciutadà ja pot començar a pensar que l’única possibilitat que no es reediti el tripartit en l’àmbit municipal és fent que l’aritmètica del resultat ho impedeixi; possibilitat molt elevada, per cert.     

Tweet

Vivim en una societat on el risc és inherent al progrés. Sabem perfectament que quan agafem un vehicle que pot superar els 100 km/h estem assumint un risc que podríem estalviar-nos si decidíssim anar en bicicleta o en carro, o que com a mínim reduiríem si baixéssim la velocitat màxima no als 80 sinó als 60 o als 40. Però no volem renunciar als beneficis que ens reporta el progrés, de la mateixa manera que volem sabent que de tant en tant algun avió s’estavella, o utilitzem maquinària potencialment perillosa. [@more@] 

Ningú, mínimament honest, pot afirmar que les centrals nuclears no representen un perill; un perill amb escasses possibilitats de fer-se real, cert; però, donat el cas, d’unes dimensions extraordinàries. I, malgrat tot, els governs i els ciutadans poden decidir assumir aquest risc i tirar endavant amb l’energia nuclear. Tenir una central nuclear a prop de casa és tenir-hi una bomba que, per més precaucions que es prengui, ningú ens pot assegurar que algun dia no pugui acabar esclatant. En principi, el Japó és un país molt ben preparat tècnicament, que conviu amb els moviments sísmics i que, conscients del perill, havien optat per l’energia nuclear. No tindria cap mena d’explicació que els dirigents japonesos mentissin a la població dient-los que pensaven que el desastre d’aquests dies no s’esdevindria mai. Al Japó, com aquí, es pot especular amb les escasses possibilitats que es produeixi un accident nuclear, i valorar per tant que val la pena assumir el risc per tal d’aprofitar els enormes beneficis que produeixen les Centrals. Si hi ha aquesta honestedat per part dels dirigents i la població ho assumeix, no hi ha res a dir. 

El problema està en què criminals desaprensius, conscients del risc però sobretot dels beneficis, impulsin les centrals nuclears enganyant la població amb l’asseveració pseudocientífica que aquestes instal·lacions són absolutament segures. Quan la Ministra espanyola d’economia Helena Salgado afirma que no s’han de prendre decisions en calent, davant dels fets del Japó, en realitat el que ens vol dir és que ara el discurs oficial sobre la seguretat de les Centrals Nuclears seria insostenible. Si deixen passar un temps, podran reiterar la mentida de què no hi ha cap mena de risc amb una instal·lació nuclear a prop de casa.

Tweet