Bloc de notes de Josep Romeu

Sovint, quan algú ha abandonat les conviccions d’esquerres perquè és més fàcil deixar-se portar per la inèrcia del poder, sempre de dretes, surt dient que en el mon actual ja no hi ha ni dretes ni esquerres. Una cosa és que sigui molt difícil portar a terme polítiques d’esquerres, perquè s’ha imposat el model liberal que no deixa marge ni llibertat per a fer polítiques d’altra mena; i una altra cosa és que algú pugui considerar que, tenint en compte que el que ens estem jugant és la nostra supervivència com a poble, la prioritat ja no és aquesta confrontació ideològica. Però sí que existeixen polítiques de dretes i d’esquerres. [@more@]Els governs anomenats socialistes, més pel nom del partit que per cap semblança amb el que podria ser una formulació socialista, han portat a terme en els darrers anys polítiques estrictament de dretes. És veritat que a vegades han tingut una mica més de sensibilitat per a determinades problemàtiques socials, almenys comparant-ho amb el Partit Popular que representaria la dreta més dura i cavernària, però en línies generals han seguit els postulats conservadors de garantir els beneficis empresarials per damunt de tot, adaptant tota la legislació a aquesta finalitat, i per suposat fent pagar la crisi a la classe treballadora, als aturats i als pensionistes. Les mesures per a combatre la crisi es van aturar en sec quan els poders econòmics van alertar que la prioritat no era la sortida de la crisi, la creació de llocs de treballs, el manteniment de l’Estat del benestar, el suport als qui pateixen més directament els efectes de la crisi, sinó garantir que no s’ensorrés la banca i que les grans empreses poguessin tornar ràpidament a fer quantiosos beneficis. És el que estem veient quan ens presenten els números corresponents al balanç econòmic del 2010; amb els beneficis d’unes poques empreses es resoldrien els problemes financers de les nostres administracions. I és el que ens proposa el Govern de CiU. Retallades a tort i a dret, però especialment a la sanitat i a l’educació, amb una inevitable baixada de la qualitat dels serveis públics. El qui digui que es poden retallar els pressupostos com s’està fent sense una disminució seriosa de la qualitat del servei, menteix grollerament o és un ignorant que no té ni idea del que està dient. Podríem arribar a creure’ns que les retallades són inevitables pels problemes financers de l’administració, però són els mateixos dirigents de CiU els qui ens ho desmenteixen. No es tracta d’unes retallades inevitables, sinó d’una qüestió de prioritats: i per a CiU la prioritat és garantir que les grans fortunes puguin estalviar-se un impost com el de successions, per tal que no vegin en absolut afectada la seva fortuna. I això es paga amb les retallades a la Sanitat, a l’Educació i als serveis en general, afectant per tant als escassos recursos dels més desfavorits.  No sé si existeixen polítiques d’esquerres, però… Oi tant que existeixen polítiques de dretes! Les patim cada dia!

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja ho deixava anar la setmana passada: Jordi Portabella està centrant el seu discurs en la creació d’un “tercer espai”, que segons ell hauria de competir amb CiU i el PSC. Des del punt de vista estrictament tàctic, d’estratègia electoral, pot tenir el seu sentit en la mesura que ERC necessita refer-se de la patacada del novembre, o com a mínim que aquestes municipals no representin un graó més en la caiguda. Es tracta d’aparentar un gir en relació a les estratègies seguides en el passat, i intentar engrescar la gent en el que hauria de semblar un nou projecte. I, en part, ho està aconseguint des del moment que ha recuperat els dos principals líders que havien girat l’esquena a Esquerra i que l’havien blasmada per la seva erràtica política que no havien dubtat en qualificar d’abandonament de l’independentisme. [@more@] 

Si Reagrupament i Solidaritat neixen per cobrir el buit que havia deixat Esquerra, i ara Reagrupament en bloc d’una banda i el principal cap de cartell de l’altra tornen a reconèixer al partit republicà el paper central de l’independentisme, és que alguna cosa ha canviat. En part, Portabella intenta donar la imatge que ell ja ha iniciat el canvi de rumb, sense esperar el Congrés de la tardor que ho hauria de confirmar; això justificaria que Carretero i Laporta donessin per vàlida, ara, una opció que per ells no ho era un any enrere. Però, en part, també hi ha la constatació de la dura realitat: difícilment RCat pot sobreviure quatre anys sense presència institucional, ni al Parlament ni als Ajuntaments; mentre que Laporta, potser per la seva inexperiència política, es veu desbordat davant del Tena i el Bertran, i no es conforma amb fer la viu-viu quatre anys al Parlament sense poder ser la figura de capçalera. 

De tota manera, sembla evident que no es tracta de res de nou, de cap nou espai que abasti sectors diferents dels que podia abastar ERC uns anys enrere. En el millor dels casos, recuperem aquell espai que no havíem d’haver deixat perdre mai, que ja és molt. Hores d’ara, Carretero no emprendria la fugida endavant; si s’hagués mantingut críticament al si del partit, hauria tingut l’oportunitat no només de demostrar que era la direcció la que anava errada, sinó d’exigir-ne la seva immediata dimissió. Entre uns i altres, van deixar el partit enterament en mans de Puigcercós i dels seus fidels i agraïts aduladors. Si aquest nou espai s’ha de bastir únicament amb els reagrupats, ara reagrupats a ERC, no crec que puguem parlar d’un tercer espai com quelcom d’innovador. 

En el món tan atomitzat de l’independentisme tendim a crear-nos miratges amb molta facilitat. No costa gaire anunciar als quatre vents que fem una gran coalició on hi ha una inacabable sopa de lletres de sigles insignificants. El pes real de molts d’aquests partits i grups independentistes que es poden sumar a SI o al tercer espai d’ERC, és realment molt minso; només cal veure els vots que han arribat a treure quan s’han presentat pel seu compte. Els espais polítics, més enllà de les grans formacions, no es creen a base de sumar sigles sinó de guanyar-se la credibilitat de la ciutadania. No auguro, doncs, un futur gaire brillant al nou espai de Portabella, a no ser que es consideri un gran èxit, brillant, el fet d’aguantar la patacada i mantenir els mateixos resultats de les eleccions anteriors. 

Ara bé, si la idea del tercer espai no és pura tàctica de campanya electoral, contra la qual no hi tinc res a dir, sinó que pretén ser una opció estratègica, aleshores em sembla que tornem a errar el camí. Em sona a aquell vell plantejament, aprovat en el darrer Congrés d’ERC, que consistia en creure que el partit sumaria primer una majoria dins de l’esquerra catalana i després en el conjunt de l’arc parlamentari, cosa que ens hauria de permetre fer el pas definitiu cap a la independència. Des del meu punt de vista, la història no va per aquí. Cap a la independència hi hem d’avançar tots plegats, alguns amb un paper més de punta de llança i altres entomant la nova realitat del país que cada vegada va veient més clar que aquesta és l’única via assenyada i factible. 

L’exemple el tenim en les propostes que el conjunt de forces polítiques sobiranistes han aprovat aquests dies al Parlament. Els uns llancen la proposta, uns altres s’hi sumen perquè també l’haurien poguda presentar ells, i els altres l’han d’acabar recolzant perquè saben que amb la realitat social que tenim no podrien oposar-s’hi. Més que la unitat de sigles, que electoralment pot tenir uns resultats dubtosos, el que cal és la unitat d’acció i no deixar-se portar per les rivalitats de caire casolà.

Tweet

M’imagino que qualsevol que ens observi des de lluny, des d’una certa distància, podria arribar a la mateixa conclusió que arribava l’Obèlix respecte als romans: “estan bojos aquests catalans”. Tot sovint, som capaços d’encetar uns debats tan ridículs i surrealistes com el que ha generat el fet que un jugador de futbol, Andrés Iniesta, hagi decidit emprar en el seu Facebook l’anglès i el català, a més del castellà. De cop i volta ha rebut milers de felicitacions pel seu gest, quan en realitat és tracta d’una acció que entraria dins de la més elemental normalitat.  [@more@] 

Ja sé que el comportament de personatges mediàtics, com en aquest cas un jugador de futbol, encara que sigui en un afer tan personal, no deixa de ser un mirall i un model que té la seva repercussió social. Que Iniesta utilitzi el castellà, l’anglès i el català indica, si més no, que en el seu entorn d’elit, que a vegades pot semblar molt fora de la realitat quotidiana del país, es percep l’existència del català com un element més del país on viu i treballa. Amb tot, és curiós que alguns dels qui l’han felicitat sembla que hi vulguin veure una actitud gaire bé patriòtica, quan en realitat no es tracta sinó d’aplicar allò que prediquen i pregonen als quatre vents grups com el Partit Popular i Ciutadans: el bilingüisme o el trilingüisme. En canvi, sí que són significatives les respostes crítiques o negatives, que també n’hi ha hagut, encara que molt minoritàries. D’una banda perquè aquestes veus crítiques que, pel que fa a la concepció de país i la seva realitat lingüística, han d’estar en posicions molt més anticatalanes que les oficials del PP o de C’s li retreuen que faci ús del català, quan en castellà ja l’entenien, i en canvi no diguin res de l’anglès: un bilingüisme castellà-anglès no hauria merescut cap mena de comentari. 

Però, més significatius encara són els comentaris negatius que ha tingut el jugador del Barça recordant-li que ell no és català; i que, per tant, no té per què expressar-se en aquesta llengua. Significatius perquè revelen el veritable interès dels sectors ultres en afavorir el segregacionisme lingüístic, pensant que si hi hagués dues comunitats ben diferenciades entre catalans i no catalans els seria molt més fàcil combatre la llengua, la cultura i la identitat catalana. El seu odi contra Catalunya passa per l’estratègia d’impedir que la gent que ha vingut d’altres contrades s’hi senti vinculada i identificada. De fet, serien els constitucionalistes que afirmen que no existeix una identitat catalana, sinó gent que per casualitat o de pas viuen a Catalunya. 

Tweet

El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha tornat a condemnar l’Estat Espanyol per no haver investigat un cas de presumptes tortures quan hi havia evidències prou clares de la seva existència. Aquest darrer cas, que no és pas l’únic, es remunta a una denúncia presentada el 2002. Ja s’han assegurat, però, que hagués transcorregut prou temps com perquè la nova sentència perdés tot el seu valor. És el mateix que va passar quan els tribunals europeus van declarar improcedent el tancament dels diaris Egin i Egunkari. [@more@] 

La Justícia espanyola, d’acord amb les indicacions polítiques del moment, dicta sentències i pren resolucions que sap que són injustes i contràries a la llei. Però el seu objectiu és perjudicar una determinada opció política o ideologia, prescindint de qualsevol mena d’argumentació jurídica. Per això no els preocupa gaire tenir resolucions en contra com aquesta, que a més acostumen a ser silenciades per la majoria dels mitjans de comunicació. El mal ja està fet, que és del que es tractava, i és irreparable. Ho sap prou bé el Garzón que ha participat en algunes d’aquestes accions contra l’esquerra abertzale, però que a l’hora també n’ha estat víctima quan ha volgut tocar el Partit Popular o ha volgut investigar els crims del franquisme.  

Els Tribunals europeus poden dir el que vulguin, perquè no tenen cap mena d’eficàcia, ni són tinguts en compte pel Govern espanyol. Són institucions que tenen un paper simbòlic, que actuen expressament amb el màxim de lentitud per no perjudicar els estats, i que no fan res si les seves sentències són ignorades.   

Tweet

En alguna altra ocasió ja he dit que penso que anem massa sorruts per la vida. Sembla com si fer cara d’amargat i de pomes agres fos senyal de serietat i de responsabilitat, mentre que somriure massa o donar una aparença de felicitat és propi d’”infeliços”. Per això, quan algú emet aquella pregunta de protocol entre amics o coneguts “què tal, com estàs?” o “com anem?”, la resposta sol ser un resignat “ja pots comptar, anar tirant”, que se sol reblar amb un “i mentre puguem anar tirant…”. Però rara vegada es respon amb un contundent “Bé, molt bé!”, perquè aleshores hom haurà de justificar amb pèls i senyals a què ve tanta felicitat.   [@more@] 

Sempre hi pot haver motius per considerar que no tenim la felicitat completa, que podrien anar-nos millor les coses. Però també n’hi ha per considerar que Déu-n’hi-do del bé que ens van les coses per gota que mirem una mica més enllà. És aquell altre tòpic tan emprat per a consolar-nos de no haver tret la rifa: “mentre tinguem salut…!” que alguns complementen amb un “mentre tinguem salut i feina…!”. I en una situació com la que vivim en què la Crisi (així, en majúscules) ens aclapara nit i dia, sembla que encara està més justificada aquesta actitud resignada i capcota que no admet eufòries ni massa cares somrients. És evident que hi ha una crisi que afecta fonamentalment a aquelles persones que han perdut o que no troben un lloc de treball, però la resta sembla que vulguem solidaritzar-nos amb el seu patiment a base de mesures d’austeritat, de reduir el consum, cosa que encara agreuja la crisi, i per suposat d’evitar mostrar-nos excessivament somrients. 

D’aquí que hagin sorprès, i fins i tot indignat, les declaracions de la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau dient que els mestres “haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada”. Està clar que dit per ella, com a màxim responsable del Departament, pot sonar a un advertiment que no tenim dret a queixar-nos, i en aquest sentit lògicament també trobo del tot desafortunades les seves paraules. Com si encara li haguéssim de donar les gràcies! Amb tot, la idea de no ser tan gasius amb els somriures, aplicada no només als mestres sinó al conjunt de la població, potser no és tan desencertada.

Tweet

Imagino que les responsabilitats pel trencament de Solidaritat no vénen per una sola banda. Com a mínim tothom hauria d’admetre la seva part de culpa per no haver-ho sabut gestionar adequadament. I serveix de ben poc, a pilota passada, retreure’s mútuament personalismes, ambicions personals i males maneres que, en tot cas, ja hi devien ser des del principi. A més, jo sóc dels qui creuen que, quan es fa un pacte, tan important és fixar els acords sobre aquells punts que es comparteixen com preveure el desacords que de ben segur sorgeixen en tota relació. [@more@] 

Feia poc més d’una setmana que Joan Laporta, en contra d’algun dels qui havien estat els seus primers col·laboradors, donava suport a la candidatura d’Uriel Bertran per a la Secretaria General de Solidaritat. És cert que ja havia aparegut el tema de la possibilitat que Joan Laporta es presentés a les eleccions municipals de Barcelona, tot i que els Estatuts de SI no ho permetien. Podia tenir sentit imaginar que, altra vegada amb Joan Laporta com a cap de cartell municipal, Solidaritat tenia possibilitats d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Però en té molt menys si és per anar de segon o de tercer de Jordi Portabella, sota les sigles d’Esquerra. És comprensible que dins de Solidaritat, com pot passar en qualsevol altra formació, hi hagués diferències de criteri sobre la conveniència de presentar-se en solitari amb un risc molt elevat de quedar-se fora del Consistori barceloní, o presentar-se conjuntament amb Esquerra i Reagrupament, amb el risc de quedar diluït i confós amb una imatge de la qual justament SI volia diferenciar-se. Però aquest no hauria hagut de ser motiu suficient per al trencament de tot el projecte.  

Ara bé, l’argument que resulta inacceptable és l’esgrimit per l’ex president del Barça, titllant de desagraïts els seus fins ara companys. Desagraïts de què? Es va formar una coalició electoral amb tres caps ben visibles, cadascun d’ells aportant-hi el seu bagatge personal i polític; però un cop feta la coalició el que hi havia era un projecte col·lectiu. Massa que en la majoria de partits, i també a Esquerra, s’ha pecat de tenir piles de gent agraïda! Massa càrrecs i quadres que havien d’agraïr, amb una fidelitat acrítica, la seva posició perquè se suposa que no era obtinguda per mèrits propis sinó per la generositat arbitrària del líder. Probablement, Tena i Bertran podien haver gestionat millor el conflicte intern per evitar el trencament, però en tot cas és d’agrair que no hagin volgut agrair res a ningú, i que hagin actuat, potser erròniament, amb criteri propi. De desagraïts, l’infern n’és ple; i d’agraïts, també.   

Tweet

No sé quina dèria els ha agafat ara, de cop i volta, per l’estalvi energètic i sobretot per l’estalvi dels combustibles derivats del petroli. És cert que l’Estat espanyol és altament depenent de l’exterior, que s’han apujat molt els preus i que és previsible, si no es resol aviat el tema de Líbia, que encara  pugin més. Caldria precisar que el combustible que estem consumint ara i que els consumidors ja paguem a preu de crisi va ser adquirit quan encara els preus eren relativament baixos. I no s’abaixaran immediatament que s’acabi la crisi, sinó que encara que torni a baixar el cost del cru els preus els mantindran elevats durant una temporada. Algú s’hi farà la barba d’or. 

[@more@]

Però, a part que el cost del cru no és la part més important que repercuteix en el cost final de la gasolina, les mesures preses semblen improvisades, molt poc rigoroses i sobretot contradictòries amb les polítiques seguides fins ara. Ara sembla que ens hi vagi la vida per abaratir el cost dels bitllets de tren, quan en els darrers anys, i fins aquest passat més de gener, el mateix Govern autoritzava pujades per sobre de l’IPC. Les polítiques urbanístiques han tendit en els darrers anys, i encara avui dia, a potenciar la mobilitat dels ciutadans, creant ciutats dormitori, autoritzant grans àrees comercials fora dels nuclis urbans en detriment del petit comerç de proximitat, fomentant la mobilitat dels escolars en centres allunyats dels seus domicilis, afavorint els convenis laborals que donen potestat a l’empresa per a obligar la mobilitat del personal, etc. I justament ara, quan la lògica hauria de fer veure la necessitat de procurar-se fonts d’energia alternativa, que és l’única que podem tenir, és quan el Govern decideix rebaixar els incentius per a la producció d’energia solar; segurament per encàrrec exprés de les grans companyies elèctriques. 

Se suposa que qui té dos dits de front prepara en èpoques de bonança les reformes necessàries per a propiciar l’estalvi energètic del futur, propiciant les energies alternatives, canviant els sistemes d’enllumenat públic per sistemes de baix consum, etc. i no pas en plena crisi quan el cost d’aquestes reformes no serà compensat de forma immediata, com es precisa ara, per l’estalvi aconseguit. Però si a més hi afegim que moltes d’aquestes mesures tenen tot l’aire de ser purament testimonials, de façana, i encara de dubtosa efectivitat com la limitació de la velocitat, hem de concloure que tot plegat és una ensarronada.

Tweet

La revolta a Líbia no ha seguit el mateix curs que les de Tunísia o d’Egipte. El que va començar com unes manifestacions de protesta al carrer està degenerant en una guerra civil. Hi ha unes explicacions internes, pel que fa a la naturalesa del règim dictatorial i a les motivacions dels manifestants, però probablement el que millor explica el rumb tan diferent que està seguint la revolta líbia és el comportament de la comunitat internacional. [@more@] 

Els dictadors acostumen a ser benvinguts des de les potències occidentals, o orientals. Per un mòdic preu (que per al dictador pot ser una fortuna), aquesta mena de règims fan la feina bruta de repressió sobre el seu país, oferint els seus recursos naturals a la lliure explotació per part de les empreses foranes. Ells necessiten suport logístic, diplomàtic i armamentístic per a mantenir-se al poder, que els països rics els ofereixen gustosament a canvi de l’autorització per a espoliar el país. Per això, Gadafi va passar de ser el pitjor dels terroristes a l’amic que obria els seus pous de petroli a occident i controlava l’emigració. No van faltar jutges i governs corruptes que alliberessin terroristes condemnats a canvi d’avantatges comercials i d’explotació. Fins al darrer moment, Líbia ha rebut armament de tot tipus i material antidisturbis dels mateixos països europeus que ara simulen condemnar els crims del seu amic. És evident que Gadafi s’ha passat en la repressió, i els seus crims no han pogut ser amagats a l’opinió pública, com sí que ho eren els que cometia mentre mantenia el país sota el seu ferri control; i això els ha incomodat. Però només incomodat, fins al punt d’haver d’emetre primer tebis i després més durs comunicats de condemna, però sense cap voluntat d’intervenir. 

No és només que els Governs anomenats democràtics creguin que els genocidis i els crims a gran escala són un afer intern dels libis, sinó que encara confien en la victòria del seu amic Gadafi. Si finalment el coronel amic recupera el control del país, tot tornarà a la normalitat d’abans: silenci absolut sobre els seus crims, encara que de moment es faci veure que estarien disposats a jutjar Gadafi si sortís del país; es restablirien les relacions comercials amb Líbia, ara amb l’avantatge afegit que, afeblida la seva imatge, encara hauria de fer més concessions a les empreses estrangeres, que lògicament acabaria pagant la població líbia. Potser, fins i tot hauria valgut la pena l’intent de revolta. En cas que el règim acabés caient, les diplomàcies occidentals s’haurien d’afanyar, com ja van fer a Tunísia i a Egipte, per a garantir que surti qui surti no malmeti els seus interessos. És allò de la transició pacífica i ordenada…

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els espanyols, els d’allà i els d’aquí, deuen riure a pler davant el trist i llastimós espectacle que els estem oferint. I és que no escarmentem ni a la de tres. No és pas greu que hi hagi dues, tres o quatre opcions independentistes, ni que es presentin a les eleccions per separat ni que ho facin en alguna forma de coalició; el que de veritat és greu és que siguem capaços de tirar per la borda l’esforç i les il·lusions de tanta gent, i malmetre una i altra vegada qualsevol intent de bastir un projecte nacional amb cara i ulls. No em serveixen de res els arguments d’uns i altres per a defensar que la seva és l’opció vàlida i que els qui van errats són els altres; d’errats hi anem tots si som incapaços d’avançar quan teòricament ho tenim tot de cara. [@more@] 

Esquerra Republicana va cometre greus errors en els darrers anys, i ho va pagar a les urnes. D’acord. Hauria calgut que la direcció que ens va portar al desastre assumís les seves responsabilitats i dimitís, enlloc d’esperar a veure si poden aprofitar la tasca feta als municipis parant-los el cop amb uns resultats mínimament dignes. La deriva d’Esquerra segurament justificava l’aparició d’una nova força independentista, i jo, sense deixar la militància, no vaig tenir cap inconvenient a donar-hi suport. Em semblaven, però, absolutament injustes les desqualificacions radicals que es feien des de sectors reagrupats o solidaris: una nova força independentista podia esperonar Esquerra, com així ha estat amb un incipient canvi de rumb, però no hi havia necessitat de rebentar-ho tot afirmant que era millor la desaparició del partit republicà, perquè aquests quedaria àmpliament superat per Carretero o per Laporta. O pitjor encara els qui dipositaven les esperances en l’Artur Mas que ha confegit un Govern amb elements prou rellevants molt més propers al PP, o aplaudits per Ciutadans. 

Va ser difícil d’entendre per a molts electors independentistes que, després de parlar tant de patriotisme i de regeneració política, Laporta i Carretero fossin incapaços d’arribar a un acord unitari. La lluita fratricida va portar els uns al desastre electoral i els altres es van salvar pels pèls. Cadascun pel seu cantó pretenien bastir un projecte per a superar les renúncies i les claudicacions que, en part certes i en part desmesurades, atribuïen a Esquerra. I a la primera de canvi, després d’haver fraccionat l’independentisme i desprestigiat al màxim Esquerra, acaben arribant a la conclusió que ha de ser Esquerra qui ha de liderar el projecte independentista. Què se n’ha fet d’aquella dimonització del partit republicà? Ara, els electors que havien confiat en Carretero i en Laporta per portar aquella alenada d’aire nou i renovadora de l’independentisme estaran més desconcertats que mai. 

Feia una mica de riure escoltar el Jordi Portabella dient que "el pacte ERC-Reagrupament és l’inici d’un nou espai polític"; en el millor dels casos era l’inici de la recuperació d’una part de l’espai perdut. I el mateix podem dir si al final es concreta la incorporació de Joan Laporta a la llista municipal per Barcelona. En el primer cas es podia entendre que Reagrupament, davant del fracàs electoral, tirava la tovallola i es desdeia del camí recorregut, probablement aquesta vegada sense consultar tan obertament les bases. Però en el segon cas representa, a més, un cop molt dur per a la nova proposta independentista que semblava que tenia possibilitats de reeixir.

Com a militant d’Esquerra no estic pas tan segur que la incorporació de Reagrupament i de Democràcia Catalana, tinguin un efecte gaire positiu des del punt de vista electoral; probablement, el que guanyarem per una banda ho perdrem per l’altra: la dels votants d’Esquerra que no veuran prou serioses aquestes giragonses dels escindits retornats i de les ambicions personals de Joan Laporta, i la dels reagrupats i solidaris que no entendran que ara es vagi amb aquells que tant havien blasmat. Tampoc ho sabrem, i sigui quin sigui el resultat a l’Ajuntament de Barcelona, sempre es podrà dir que sense ells encara hauria estat pitjor.

Com a simpatitzant de Solidaritat, no estic pas tan segur de si era millor l’opció d’aliar-se amb Esquerra o la de presentar-se en solitari. Del que sí que estic segur és que no valia la pena mantenir una posició que ens ha portat al trencament. Ni era un desastre presentar-se conjuntament amb Esquerra, ni ho era la voluntat de presentar-se en solitari, encara que fos amb la gaire bé absoluta seguretat que no s’entraria al Consistori barceloní. L’elecció no era fàcil, i suposo que hi ha raons per totes bandes per a defensar una i altra posició. Ara bé, cap de les raons no era suficient com per a trencar la coalició, i posar en perill tot el projecte que hi ha al darrere.

Dos i dos, no sempre fan quatre; però dos contra dos, o tres contra un, tant se val, sempre fan menys de dos. El desastre està servit.

Tweet

A la ciutat de Londres també es pretenia aplicar la mesura restrictiva de la velocitat limitant-la als 80 km/h, però el responsable de trànsit de la capital britànica ho ha descartat perquè segons els seus estudis, aquesta mesura fa incrementar les emissions dels vehicles i per tant incrementa la contaminació. Exactament el contrari del que deien els responsables de trànsit de la ciutat de Barcelona. [@more@] 

Jo no sé si és cert el que diu la senyora Samantha Kennedy, Cap d’Estratègia i trànsit de Transports de Barcelona, segons la qual ‘Els estudis demostren que reduir la velocitat a un nivell per sota del més òptim pel motor incrementa les emissions d’aquell vehicle individual’. Com tampoc sé si eren certs els estudis dels responsables de trànsit de la Generalitat que deien tot el contrari. Quelcom de semblant passa amb l’anunci del Govern espanyol dient que si es rebaixa la velocitat màxima de les autopistes dels 120 actuals al 110 km/h els usuaris estalviarien un 15% del combustible, quan altres estudis asseguren que la reducció del consum de gasolina no passaria de l’1’5%; potser és un problema d’una coma mal posada. En tot cas, la sensació és la mateixa que ens produeixen els anuncis televisius, cada vegada més freqüents, que fonamenten la qualitat dels seus productes en falsos estudis, hipotètiques enquestes i més que dubtoses associacions professionals. 

El que sembla clar és que qualsevol administració, quan vol aplicar una determinada mesura, demana als professionals que li facin l’estudi pertinent amb un resultat prèviament establert. Altrament, no caldria que hi haguessin debats polítics sobre temes com aquests, si del que es tractés fos d’una simple qüestió tècnica.

Tweet