Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf
Per exemplificar que hi ha un “creixement del sobiranisme d’ordre pràctic”, enfront o al merge del sobiranisme identitari, en els punts A.4.3 i A.4.4 de la ponència s’explica que hi ha sectors socials del país, sobretot de l’àmbit econòmic, que s’estan adonant del perjudici econòmic que ens representa a tots plegats aquesta subordinació a Espanya. En línies generals hi puc estar d’acord, però em semblen uns paràgrafs d’un optimisme desbordant que no sé si està prou ben justificat.
[@more@]
És cert que, en els darrers temps, s’han posat de manifest un seguit de mancances infrastructurals a Catalunya atribuïbles a no haver rebut per part de l’Estat l’atenció (les inversions) que calia. I suposo que, hores d’ara, els redactors de la ponència tindrien nous motius o nous exemples per a corroborar-ho: rodalies, aeroport, xarxa elèctrica… I em sembla que cal aprofitar aquests fets no només per denunciar la manca d’inversions a Catalunya per part de l’Estat, amb el corresponent dèficit fiscal, sinó sobretot per a fer veure que aquesta discriminació no és producte d’un mal govern (el de Madrid), sinó de la manca d’un govern (d’un Estat propi) amb capacitat per a autogovernar-nos.
Però, és un aspecte curiós que històricament ha tingut l’esquerra nacionalista: entre nosaltres mateixos som capaços de veure-hi diferències insalvables, excloents, que ens porten a crisis internes periòdiques, però en canvi ens deixem enlluernar fàcilment pel miratge de reivindicacions de sectors prou allunyats del nostre ideari polític, pel sol fet que en algun moment coincidim en la crítica cap al poder (en aquest cas, el de l’Estat). No ens enganyem, actes com el que reivindicava un aeroport internacional per a Barcelona no haurien estat possibles si a Madrid hi hagués hagut un govern del Partit Popular, amb el qual se senten plenament identificats alguns sectors empresarials catalans. O, en el millor dels casos, són reivindicacions puntuals que no van més enllà de la defensa d’uns interessos particulars (ben legítims tanmateix), que coincideixen amb els objectius generals de país només tangencialment, i per tant són adhesions efímeres.
La Isabel Clara Simó, arran de les apagades de Barcelona i de les magnífiques promeses del Govern central, deia que ella no aspirava pas a tenir les millors infrastructures del món (com havia deixat anar la vicepresidenta), sinó que en tenia prou amb què nosaltres mateixos ens les puguem gestionar i finançar amb els nostres recusos. Perquè basar el nacionalisme en el fet economicista que ens surten millor els números, que nosaltres ho faríem millor, també té els seus riscos: Si, encara que sigui puntualment, trobem a Madrid un govern que ens resol alguna d’aquestes reivindicacions, ens quedem sense argument, i perdem moltes d’aquestes adhesions; el dret a decidir el nostre futur, per entendre’ns, hauria de tenir el mateix sentit si la balança fiscal amb l’Estat ens fos favorable; i, a més, podem crear frustracions, quan constatem que una competència traspassada no sempre és millor gestionada o no dóna gaire millors resultats (Mossos d’Esquadra?).
Amb això no vull dir que no puguem i no haguem d’aprofitar aquest descontentament per fer pedagogia política i explicar a la ciutadania que, com a mínim, amb la capacitat d’autogovernar-nos, tindríem més sensibilitat envers els nostres problemes, tindríem més recursos (els nostres) i tindríem més possibilitats d’esmenar els nostres errors, que segur que també n’hi haurà.

No Comments so far ↓
There are no comments yet...Kick things off by filling out the form below.