Bloc de notes de Josep Romeu

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

El següent “espai de sobirania” que tracta la ponència és el que anomena “Espais de progrés de la llengua i la cultura catalanes” B.I.3. En primer lloc apunta dos principis o desitjos que de ben segur tots compartim: que “la llengua i la cultua catalana ha de ser el pal de paller de la integració i la inclusió” i que cal anar cap a la “creació d’un espai comunicacional català”. I tot seguit apunta que necessitem incrementar l’ús social de la llengua i la internacionalització de la nostra cultura. Deixant de banda, que em sembla poc escaient reincidir en una terminologia que ja creia superada del tot, com allò de “Catalunya, com a terra de pas”, és evident que aquestes formulacions han de tenir alguna traducció concreta en termes d’acció política. I Catalunya deu continuar essent dels països europeus que menys recursos destina a salvaguardar la seva llengua i a fer que esdevingui també la llengua pròpia dels nouvinguts (no de pas).

[@more@]

No crec que es pugui dir que des de 2003 hi hagi hagut cap canvi mínimament perceptible en la política lingüística de la Generalitat. En el camp de l’espai comunicacional català hem assistit impassibles, i sense capacitat de reacció, a la implantació de la TDT amb uns plantejaments que acaben esquarterant encara més aquest espai comunicacional català. I no n’hi ha prou amb dir que “cal potenciar el caràcter públic dels mitjans audiovisuals” sense ni tan sols mencionar els mitjans privats que hi tenen un pes decisiu.  

Quan es diu que “cal aprofitar el nou marc legal per estendre el coneixement i l’ús social del català”, se suposa que es deu referir al nou Estatut, la qual cosa representa si més no un reconeixement que alguna cosa positiva deu tenir, encara que del tot insuficient i insatisfactori. Però caldria precisar quines són les línies estratègiques a seguir en aquest camp. Per exemple, si de veritat s’està disposat, ara que som al govern, a prendre mesures com les que prenen països amb nivells d’immigració molt inferiors als que tenim nosaltres, en el sentit de facilitar que els nouvinguts puguin tenir classes de la llengua del país dins de l’horari laboral.  

Igualment, caldria concretar mínimament què vol dir la “internacionalització cultural”. Només recordar que el trencament de l’Institut Ramon Llull va ser un dels primers resultats d’un pacte tripartit en què no devia estar tot tan ben pactat. Afortunadament, sembla que ara es pot recuperar el terreny perdut. I, en tot cas, caldria definir quin ha de ser el paper, i quines les estratègies a seguir, de les Institucions i de la societat civil. No entraré en casos concrets, perquè no parlo en nom de cap entitat, però és ben sabut que hi ha diverses entitats i iniciatives privades que no han tingut el suport que esperaven de l’Administració per desenvolupar la seva tasca d’internacionalització. Volem fer un gir a tot això? Enhorabona! Però explicitem-ho perquè sapiguem on anem.

Tweet